Ma mare ha duit nervis fins ahir -i segur que les altres mares també-: de si ens podien imputar qualque cosa, si ens podria caure un paquet, si la Guàrdia Civil s’inventaria proves o testimonis per inculpar-nos qualque delicte. Ahir va fer un alè, i me va telefonar per dir-m’ho. Ja està millor, ja està més tranquil·la.
És gràcies, idò, a les mentides de la Guàrdia Civil, que els meus pares i els pares dels meus companys, les nostres famílies, han hagut d’aguantar quatre mesos de nirvis i inquietud; la imatge, que tenen gravada enmig del cervell, com jo l’hi tenc també encara, de veure’ns als seus fills engrillonats i maltractats, a dormir a un calabós de merda com un macarró qualsevol de barri xino. I tot eren mentides. Mentides, com que vàrem cridar “GORA ETA” davant ells i mentre se’ns enduien; mentides com que els insultàvem; mentides, com que en Joan va mossegar un dels agents; mentides, com que incitàvem a la violència contra els guàrdies, quan l’única violència va ser la seva. I tot això, de mica en mica, va quedant aclarit.
De moment, l’hospital Joan March no ha tancat. Això no vol dir que poguem dir que estigui salvat, sinó que el Govern ha assumit la seva pròpia incompetència de no saber ni fer una O amb un tassó, per bé o per mal: ni tanca ni deixa de tancar, segueix obert per inèrcia, i la gent que hi fa feina n’hi farà fins que al conseller Mesquida o a qualsevol altre se li girin els cables o canvïi el vent.
Decididament, el PP balear ha posat l’entorn de Bunyola en el punt de mira. Ja no es tracta de tancar l’hospital de Caubet, sinó de contaminar-lo. De fer la vida impossible als treballadors, que potser si es moren, emmalalteixen o s’intoxiquen, voldran deixar la feina; jo la deixaria, segur, abans de respirar euromerda cada dia. D’acabar amb tots els malalts per la via ràpida, que els que hi ha a Caubet hi són per malalties respiratòries o per pal·liatius: i sense malalts per tractar, no hi ha hospital que valgui.
Forma tot part del mateix pla? Jo d’entrada diria que no, però tenint en compte que la Camorra napolitana està darrera del negoci de l’euromerda, res ens hauria d’estranyar. Si ens ho miram, és bona la idea: tancar l’hospital i cobrant… Benefici per tothom i especialment per la màfia napolitana, que a més de la gestió de residus, també està especialitzada amb la gestió de serveis sòcio-sanitaris (llegiu si no el llibre de Saviano, 2007: Gomorra).
Tota aquesta Mallorca-Camorra Connection, a l’estil de Miami vice o The Sopranos semblaria un argument absurd per una pel·lícula dels diumenges o una sèrie de la FOX si no fos perquè a Mallorca, qualsevol parida sembla poder-se fer realitat -i perquè la Camorra està ben instal·lada a Eivissa, que és aquí devora-. Basta veure-li la cara la president. O al vice-president. O al garriguer d’Escorca. O al conseller d’Educació. O a na Carreixeta. Quan era petit, amb els amics, si vèiem qualcú així dèiem que tenia cara de pet. I rèiem; ara, però, no fa gens de gràcia.
A mig estiu, morts de calor, va el PP de Bunyola, marginat com estaven dins el partit, i li fan un director general, ni més ni pus: en Guillem Estarellas, tu!; qui, si no? Diguem que dins la junta local del nostre poble no hi ha gaire per triar, tampoc…
Na Palmero -vaja nom, que ni fet aposta- deu haver estat la Directora General de Planificació i Infraestructures més famosa de la història, diria jo; n’Estarellas no només sabrà mantenir la fama del càrrec, sinó que, no en tenc cap dubte, la millorarà.
Però qui és el nou missus del conseller ploramiques (pobret, eh?, quina pena que fa…)? Pels qui no el coneguin, direm que n’Estarellas és un dels caps més brillants del PP balear. El seu historial polític, així conegut, comença fa uns cinc anys, quan des de Palma l’envien a Bunyola a posar ordre dins una junta local barallada i desballestada. Aleshores ja era el missus d’en Bosch, que al seu torn, tenia -crec- el càrrec que ara ell tendrà. En les eleccions municipals de fa cinc anys, idò, quan s’estrenava, el PP va aconseguir revalidar la majoria simple que ja tenia. El primer que va fer va ser intentar un pacte amb Esquerra Republicana, amb el nostre amic Andreu. Les condicions eren clares, i així ens les va exposar: la regidoria de Cultura, amb total llibertat d’acció, a canvi de suport polític per la resta de barbaritats seves. Evidentment diguérem que no.
Si ets jove, mallorquí i amb pocs recursos econòmics, és molt probable que un dia d’aquests rebis una carta d’en Rodríguez -si ets menor d’edat, la rebràs d’en Rafael Bosch-; sí, el mateix: aquell avisava els lladres quan els anaven a detenir, el que ara és investigat per mangarrufes per la policia que ell controla -s’avisarà?-, i que, ho deu fer per vocació, anuncia detencions abans que passin, i sempre l’encerta, mira per on.
Ara, però, en Rodríguez ja no avisa per telèfon: aquest deu ser un privilegi per peperos, delinqüents, etc., exclusivament. Si ets jove i mallorquí, amb pocs recursos econòmics, és probable que se t’adreci per escrit. Jo ja he rebut una carta de les seves, i igual que jo, els meus tres companys de Bunyola, i encara a una altra persona que ni se l’endugueren, però que li passen la factura igualment: se veu que ens volen cobrar la nit passada a les seves instal·lacions, 3.000 € ni més ni manco per un servei, cal dir-ho, de merda. Un menjar de merda, un cutxitril de merda, un tracte de merda, una nit de merda. No els va bastar engrillonar-nos, vexar-nos, humiliar-nos, insultar-nos, que a més els hem de pagar les vacances als molt treballadors guàrdies civils.
Tot Mallorca sap que la primera mesura del batle de Bunyola, Jaume Isern, en (re)prendre possessió del càrrec va ser pujar-se el sou un 300% per ell i un altre tant pel seu palmanyolero amic Ildefonso; des d’aquell dia, n’Ildefonso en qüestió no ha tornat per l’ajuntament, ara ja, ni va als plens, però cobra.
Bé, per això sí que va sortir a la premsa, va tenir el seu minut de glòria mediàtica, va ser famós, tothom en va parlar, a Bunyola i fora de Bunyola. Tot Mallorca va saber de l’existència d’aquest batle, del nostre batle.
Tenim un batle per això, idò: per cobrar, i cobrar molt. Tenim un ajuntament per això, idò també: per pagar-li, a ell, i ara també, a través d’ORA; a ell, i a un caramull de deutors que reclamen fins a 3 milions d’euros, tot Mallorca ho sap.
El que ningú no sap és què pensa el batle-que-tot-ho-cobra, i el PP local, sobre el tancament de l’hospital Joan March, el de Caubet, el de Bunyola, que dóna feina a més de 100 famílies bunyolines. No deu cobrar per pensar, o si pensa, no ho diu, i si ho diu, tampoc fa res al respecte. Potser no cobra suficient, potser necessita qualque incentiu extra per millorar el seu rendiment en aquest aspecte.
L’Ajuntament de Bunyola, per no quedar enrere, té Facebook, un perfil, amb 691 amics, ara mateix. Fa uns dies en tenia 692, però hem sabut, també via FB, que els administradors del perfil muncipal havien eliminat -o havien ordenat fer-ho- de les seves amistats el perfil d’Esquerra Oberta Bunyola i censurat tots els comentaris que, des de la coalició, s’havien anat penjant al mur del consistori. Jo entenc que un ajuntament, precisament, hauria de ser “amic” de tothom, com a institució, vull dir: ens pot caure millor o pitjor el batle, o qualsevol regidor; però l’ajuntament no.
EOB, que és l’acord de partits d’esquerres i gent independent, amb 3 regidors, és la segona força del municipi, i representa les il·lusions de més de 642 bunyolins: pràcticament els mateixos que té el perfil virtual del nostre ajuntament. Un 20% de la gent que va votar a les darreres eleccions que, així, es veuen expulsats virtualment del seu propi ajuntament.
I és que a Bunyola, per dir qualque banda on hi governa el PP, l’ajuntament no és de tots, sinó d’uns quants: tots som iguals davant la llei, però, se veu, uns més que els altres. Els que tenen carnet o hi combreguen, per bé o per mal. Entitats que no reben ajudes públiques, per exemple, però veïnats que poden tancar un carrer per fer-hi unes noces, o una comunió; associacions desterrades de qualsevol programació cultural -quan n’hi ha- i d’altres que actuen cada dos mesos. I etc.
La veritat és que, per ser un poble tan petit, el nivell de sectarisme és increïblement alarmant, i la línia que s’està marcant entre “bons” i “dolents” a banda i banda, és realment trista per a tan pocs veïnats que som. I això del Facebook, que d’anècdota passa a ser un exemple. O un símptoma.
Jaume Isern Lladó, del PP i batle de Bunyola, es puja el sou un 400% d’un dia per l’altre, segurament, batent el rècord de polítics desvergonyits que s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, no per la quantitat, sí per la magnitud de la proporció. No hem sentit que en Bauzá li hagi dit res ni fet cap comentari al respecte -però tan grossa va la cosa, que en una fita històrica, fins i tot El Mundo ha tret en portada la denúncia d’EOB-. N’Isern fa feina a la presó, de mestre. Ha de ser per força agraït fer feina envoltat d’amics i antics companys: Javier Rodrigo de Santos, Antònia Ordinas, Francisco Gosálbez, etc., gent amb molta més experiència que ell en el camp de la política i del partit, i que segur que entre lliçó i lliçó, tenien temps per comentar, xerrar i explicar-se la vida. Avui, 2.900 € mensuals més tard, podem assegurar, com si diguéssim, que el mestre ha superat l’alumne. I potser per això, hem sabut, fa poqueta estona, que en senyor Jaume Isern abandona, definitvament, el curs. Ara ja ho sap tot.
La memòria és breu, és curta, és sel·lectiva. Però a Bunyola, poble petit i unit, hi ha coses que no es poden oblidar, que convé que no s’oblidin: que cal que no oblidem.
– No oblidem qui ha fet el boicot durant quatre anys a les associacions cíviques i culturals de Bunyola perquè els seus responsables estaven ‘marcats’ com a políticament contraris a l’equip de govern.
– No oblidem que una majoria municipal que predicava contra un polígon industrial, per dues vegades va votar en contra de suprimir-lo del planejament.
– No oblidem la manera grossera de carregar-se el Festival de Música de Bunyola.
– No oblidem els obstacles cap als Quintos de Bunyola només perquè eren joves amb una opinió diferent a la del batle.
– No oblidem que per la seva pura vanitat i ganes de fer-se notar, una regidora va intentar carregar-se tota una tradició de festes a Bunyola.
– No oblidem les festes il·legals a les instal·lacions municipals de sa Comuna, emparades per alguns regidors de l’equip de govern, i la greu ignorància de la regidora de Medi Ambient en afirmar que “la caseta del garriguer és seva i hi pot fer el que vulgui”.
– No oblidem la llarga llista d’insults, atropellaments i irregularitats administratives, i el comportament francament groller de l’equip de govern als plenaris amb l’oposició.
– No oblidem l’intent d’urbanitzar es Castellet, amb una llicència il·legal i amb la total complicitat amb el promotor.
– No oblidem la censura, les mentides i les altíssimes mancances democràtiques de la majoria municipal.
– No oblidem la vergonya d’haver de llegir la majoria de documents municipals amb faltes d’ortografia que farien empegueir qualsevol altra persona decent.
– No oblidem la deixadesa de l’Ajuntament, l’abandonament de les seves funcions i la incapacitat per solventar els problemes més elementals del poble de Bunyola.
– No oblidem la tudada de doblers amb contractes estranys a empreses amigues, personal de lliure designació i propaganda partidista pagada amb doblers de tots els bunyolins.
– I no oblidem tampoc la inoperància de la majoria de l’oposició, desertora de les seves funcions, callada i submisa al PP, col·laboradora en alguns casos, i fins i tot, amb la vergonya de l’estigma de la corrupció.
“El Gobierno actuará contra Bildu. […] El Ejecutivo ya dispone de algunos informes en los que se trata de demostrar que Batasuna está detrás de la coalición Bildu. […] El esquema seguido en la elaboración de éstas (listas) es, básicamente el mismo, se trata de incluir como presuntos “independientes” a personas “limpias” . […] Por este motivo, se han incluido candidatos que provienen del movimiento asociativo del entorno abertzale, del sindicato LAB o de la AEK (la coordinadora de euskaldunización de adultos). Pero también hay familiares de huidos de ETA o numerosos hermanos de presos de la banda terrorista.
Es el caso de la hermana de los trillizos navarros detenidos en varias ocasiones en operaciones relacionadas contra ETA, María Ester Compains Silva, que va en la lista del pueblo navarro de Villava. Se da la circunstancia de que el padre de los cuatro fue uno de los promotores de Sortu. […]
La lista a las Juntas Generales de Guipúzcoa está encabezada por Martín Garitano, periodista que trabajó en los diarios próximos a la izquierda abertzale. […] Bildu también ha presentado unos candidatos que son fácilmente identificables por los votantes de la izquierda abertzale. Es el caso del abogado Txema Azkuénaga, que ya fue representante legal de Herritarren Zerrenda -candidatura anulada por el TS y el TC- […]. Le sigue en la lista Aitziber Ibaibarriaga Etxebarrieta, sobrina de Txabi Etxebarrieta, el primer miembro de ETA en cometer un asesinato.
La legalitat espanyola a punt per la cacicada al País Basc; el pas següent serà posar un braçalet identificador als abertzales, i després als euskalduns… L’arquitectura jurídica d’Espanya així ho permet: està pensada per perseguir la dissidència -l’independentisme-, no la delinqüència, i no importa com.
De quan era petit, me’n record d’una rondalla de les de n’Alcover que me feia molta de gràcia, la d’en Pere Catorze, un al·lot que tenia la força de catorze homes -d’aquí el seu nom- i anava pel món ajudant a qui ho necessitava, amb la seva forçarra. Jo que era menut, no me’n sabia avenir: “com ha de ser, aquest al·lot?”. I me l’imaginava gros i corpulent, amb cara de bon nin, amb dos braços com dues torres, unes granes gambades per anar d’un cap a l’altre del món.
És evident, ara que som més gran: no hi ha ningú tan fort, i allò era fantasia de nin petit. Però sí que hi ha gent útil, i gent que és tot el contrari. N’hi ha que, tots solets, saben fer la feina que molts altres no saben, o no volen, fer. No hi ha supermans, però sí gent valenta, o gent feinera: en segons quins casos, ve a ser el mateix, i aquesta mateixa gent sap posar tot -valentia i aptitud- al servei de qui ho necessita.
Ma mare ha duit nervis fins ahir -i segur que les altres mares també-: de si ens podien imputar qualque cosa, si ens podria caure un paquet, si la Guàrdia Civil s’inventaria proves o testimonis per inculpar-nos qualque delicte. Ahir va fer un alè, i me va telefonar per dir-m’ho. Ja està millor, ja està més tranquil·la.
Jaume Isern Lladó, del PP i batle de Bunyola, 
Notes i apunts 