Un relat nou per unes festes de sempre

Començaré amb una anècdota. Fa uns anys tornava de Menorca cap a Barcelona, a desmuntar el pis d’estudiants on vivia -ja era hora d’acabar aquella deliciosa etapa-, passat Sant Joan. Acabades les festes, havia fet un parell de dies amb uns vells amics que acabava de conèixer -això també és Sant Joan-, per les caletes menorquines, i així vaig agafar l’avió, amb la roba de circumstàncies encara posada. Em va tocar seure devora dues al·lotes catalanes, una mica més joves que jo, i que, elles sí, anaven més arreglades. Vaig sentir que comentaven de les festes, i els ho vaig demanar:

– Que heu anat a Sant Joan?

– Sí. -em respongueren- Ens ha agradat molt.

– I què és el que més vos ha agradat? El caragol del Born, el de Santa Clara, la convidada…?

– Ui, no: res d’això -em contestaren, alhora, les dues.- No hem vist res d’això. És que no ens agrada el folklore.

Vaig quedar ben sorprès:

– Idò, a què heu vengut? -em miraren com si fos un extaterrestre. I exclamaren:

– A les discoteques del pla!

El fet és prou il·lustratiu del que és Sant Joan per molts, si no ho és per la majoria, de visitants de fora de Menorca que vénen els dies de les festes. Allò que en aquell moment en va sorprendre tant, ara, que ho he observat i estudiat un mica, ja no em sorprèn gens: hi ha dos santjoans, el que es fa i es viu a baixamar els vespres -i que només puja per llançar-se avellanes com a excusa per fotre la mà per on es pugui- i el que es viu a dalt, pels carrerons, pels caragols. Són dos models festius molt diferents, i que com sabem, sovint friccionen més que no conviuen. I és aquest segon model de festa, de rave, i no el primer, el tradicional, l’autòcton, el que atreu la gentada que cada any ve, per una senzilla raó: és el que es ven, el que es difon, el que és més popular fora de Menorca. És el relat, la idea, que es té sobre Sant Joan de Ciutadella fora de l’illa.

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Alliberem el caixer senyor

Fa uns dies, per encalentir la campanya de les properes eleccions europees (si és que realment es poden encalentir), el PP de Menorca organitzà un míting, amb en Bauzá, na Rosa Estaràs i el president del Consell de Menorca, en Tadeo, i uns tres-cents militants. Normalment, els actes de partits polítics es fan, o bé als locals propis o bé a un espai públic -que l’ajuntament crec que té l’obligació de cedir si se li ho demana-, o bé el partit lloga un espai -un teatre privat, una carpa, una sala, etc.-. A Menorca no. No aquesta vegada. A Menorca, l’espai triat va ser, ni més ni manco, que les esplèndides cases del lloc de Lluriac, cedides per l’ocasió pel seu propietari, José María de Olivar Ordis, Baró de Lluriach, la casa noble més antiga de Menorca.

Que la sang blava sigui del PP no hauria d’estranyar, però, què vols que et digui, la imatge té un cert aire d’antic caciquisme, d’allò tan de l’època de la restauració que una mà renta l’altra… El PP té recursos de sobres per pagar els locals que vulgui per fer-hi els actes que vulgui; no necessita la caritat de ningú, per fer mítings electorals. Però així i tot, gràcies al baró, el PP s’ha estalviat uns quants milers d’euros (el que sol costar muntar un acte així), no molts: però bons són! No ens equivocarem, idò, si feim observar que l’acte de precampanya va ser-ho també de finançament del partit en espècies. Talment com fan els 700 comerços de la llista.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder.

Amb aquest títol ha sortit el llibre, que fa poc més de dues setmanes que és a les llibreries de Mallorca i Menorca (i esper que de més bandes també), sobre les grans festes de Ciutadella que aquest diumenge comencen, les de Sant Joan, però que tenen un gran preludi, musical, festiu, participatiu, intens, popular, paròdic, democràtic, cada any la nit del 22 de juny, la nit dels festers. És aquest esdeveniment l’inici d’una d’una recera apassionant, dos anys de feina, que m’ha permès reconstruir una història amagada i curiosa, escrita i amagada sota l’ombra del poder, sobre Ciutadella i la seva festa.

Vos anim a llegir-lo ara que s’acosten aquests dies; és bo de llegir. Esper que vos entretengui tant com a jo me va entretenir fer-lo, i vos interessi tant com a mi. Però sobretot, que sigui un motiu més -o el primer- per apendre a estimar Sant Joan, Ciutadella i Menorca, i la seva gent, tan com jo he après a estimar-a els darrers dos anys.

P.D. I mentre no el tengueu, podeu anar llegint aquestes petites entrevistes…

http://bloko.info/entrevista/amadeu-corbera-els-nobles-de-ciutadella-varen-transformar-lesperit-de-la-festa-de-sant-joan-i/

http://www.menorca.info/menorca/471059/tracta/destruir/mites/sino/d/enriquir/debat

https://fbcdn-sphotos-b-a.akamaihd.net/hphotos-ak-prn2/970734_673894922626442_852291369_n.jpg

http://www.diariodemallorca.es/part-forana/2013/06/22/sant-joan-ciutadella-cambio-despues-guerra/854839.html

… o aquest article a festes.org

Ens veurem per Sant Joan?

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

“El Cant de la Sibil·la, entre Mallorca i Menorca”

Aquest Nadal que ja enyoram ha estat el de la Sibil·la: l’hem viscuda, els mallorquins, no amb normalitat, sinó amb una espècie de “furor”, o eufòria col·lectiva, pel reconeixement de la UNESCO. Per això, he fet algunes xerrades per pobles de Mallorca, organitzades pel Consell de Mallorca i l’Obra Cultural Balear.

Però abans de Nadal, abans de “l’esclat”, vaig poder-ne fer una altra, de conferència, a Ciutadella, al Cercle Artístic, sobre la història de la Sibil·la a Menorca, que també en té, i fins no fa relativament tant… De fet, enguany s’ha tornat a cantar: a Maó, a Fornells i a El Toro. La versió que s’ha cantat a Maó, a més, és d’un text original del s. XVIII; tot plegat, prou interessant.

Vaig tenir l’honor que accedís a fer la presentació la professora Josefina Salord, i que a més, la soprano Maria Camps volgués cantar un fragment d’aquesta Sibil·la menorquina. Un luxe per a un ciutadellenc acabat d’estrenar com som jo.

En tot cas, aquí la deix, sencera, per a qui li interessi i en vulgui saber més, sobre aquesta història de la Sibil·la a Menorca, dividida en quatre parts: 1.1., 1.2., 1.3. i 2 (sobre Menorca).

(Maria Camps interpretant la “versió menorquina” de la Sibil·la).

Cançons de Nadal i músiques que fan mal

Nadal, que ja el tenim aquí, és a la música el que les plujes als bolets: en fa brotar d’allà on no n’esperes. De música, en una societat complexa i diversa com la nostra, n’hi ha arreu i per tot i a tota hora; però per Nadal, tot això s’exagera en un gran fluxe de “nadalitat” sonora: tot sona a Nadal, i per tot ressona. No te’n pots escapar.

El consumisme ha disparat la “Nadalitat” en les darreres dècades, fins a avorrir. Vas pel carrer, i miris on mirirs, tot és nadalenc: un fotimer de gent vestit de Papá Noel a les portes dels grans magatzems, els carrers adornats, els mostradors engalanats, i música:molta de música, la que retrona, i molt sovint és la mateixa, des dels interiors dels centres comercials.

Fins aquí, tot normal. Però a Ciutadella han tengut encara una idea millor, i no és nova d’enguany; passa que jo no ho havia vist mai. A falta de grans magatzems que facin sonar nadales, ho fa l’ajuntament, amb la instal·lació d’uns altaveus per les cantonades dels carrerons del centre històric de la ciutat, petit, senzill, però d’una bellesa molt fina; que repeteixen, quan enfosqueix -i ara ja fa fosca de prest-, la mateixa nadala, cantada pel mateix cor de nins que la canten sempre a qualsevol Corteinglés de qualsevol part de la Península Ibèrica.

Son Bordoi enterra el Pacte

Son Bordoy (abans, Son Bordoi) és la darrera, i colofal mentida del Pacte. Però tot i l’estafa a la promesa electoral de n’Antich de no urbanitzar “ni un pam més de territori”, el que a mi me deixa fred, amb la sang ben encesa, és que, a set mesos de les eleccions, encara hi hagi qui li juri al PSOE amor etern, perquè, literalment, “amb el PSIB compartim un projecte de canvi que només es pot consolidar si es renoven les majories d’esquerres el 2011“. En efecte: Son Bordoy quedarà, d’aquí al 2011 i més enllà, molt canviat; igual que Son Espases, per exemple. O aquí a Menorca, Son Blanc i la fesomia del Port de Ciutadella.

El pacte progressista d’aquesta legislatura que ja s’acaba deixa, com a llegat, un grapat de mentides, decepcions i, en el fons, un llegat polític -que no policial- molt semblant al que hagués deixat el PP; facem-ne una petita llista, que a mi em va bé per refrescar-me la memòria: Decret Nadal per recompensar les il·legalitats dels hotelers, IB3 en un mal català, xabacana, i amb els informatius privatizats; problemes encara ara per la recepció de les emissores de ràdio en català, nul·la iniciativa en Política Lingüística, Llei Carbonero per premiar i treure d’un embull els promotors urbanístics, Son Espases, manteniment del monòlit feixista de sa Feixina, retallada dràstica (“per la crisi” diuen) en partides d’educació, sanitat i cultura, i ara, Son Bordoy. I jo hi afegiria, a Menorca i a Eivissa, el dic de Son Blanc i l’ampliació del Port d’Eivissa i la retirada de la reforma del PTI, respectivament.

Res a veure

Un regidor de Reus que va vestit d’Elvis, n’Ariel, es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya fent tàndem amb… Carmen de Mairena! Els mítings seran de veure, amb la veu aquella seva, tan greu: “Anda niño, que si me votas, te hago cosquillas en las […]“. La CORI, queí així es diu el partit, va treure representació a l’ajuntament reusenc l’any 2007, amb un programa que entre d’altres punts, proposava fer un gran circuit d’aslfat (…), la construcció d’un follòdrom per anar-hi a cardar, creació d’una campanya “Reus, capital del vici”, tornar a treure els gegants vells de la ciutat per la festa major, o sembrar marihuana en unes instal·lacions municipals. Qualque cosa d’aquestes supòs que el duo Elvis-Mairena proposaran per a la Generalitat.

Al segle XIII no hi havia futbol

Un temps -fa temps-, es feien himnes i marxes per a qualsevol cosa: quan naixia un rei nou, quan el batiaven, el coronaven, sortia a passejar, caçar, es casava, celebrava festes, i així successivament, fins que es moria -marxes fúnebres-. D’aquesta manera es guanyaven la vida molts de compositors: fent marxes per na Bet i sa mare -o per na Clara i sa filla, com diuen aquí a Menorca-, segons els costums del monarca en qüestió. Evidentment, també en feien quan guayaven qualque batalla, o tornaven a ca seva, victoriosos, o simplement contents de no haver deixat la pell a la guerra.

Qualcú podria pensar que, esvaïdes, amb més o manco èxit, les monarquies, també ho estarien les marxes reials, i salvant només aquelles que valen la pena -com les de Haëndel-, la resta haurien quedat per a la història. Llàstima, però, que al nostre país no hem sabut fer ni una cosa ni l’altra, i sempre hi ha, a qualque banda, qualque nostàlgic de temps passats fanàtic de les marxes aquestes, ara reconvertides, molt sovint, en càntics futbolístics -per exemple, la marxa d’Aida es pot sentir molt sovint als estadis anglesos-. A Mallorca, un d’aquests fanàtics és el batle de Calvià; a Menorca, encara no sabia ben bé qui era, però ja el conec: és un regidor de Ciutadella, Joan Triay, el que s’ha entusiasmat amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i en vol fer sonar l’himne -el famós  txan-txan/txan-txan- per la Diada de Menorca a la ciutat de Ponent.

Deixant de banda que al segle XIII no hi havia futbol, ni tan sols Espanya ni res que se li semblàs, i que la cosa sona més a insult que a una altra cosa, no seria més senzill que l’escoltàs ell a ca seva, com si fos un rei d’aquell d’un temps, tantes de vegades quan volgués, quan escuràs, fes net el sofà, o anàs al bany, per exemple, i fora polèmiques? O posats a fer sonar, que soni l’himne del Barça, també, que aquí n’hi ha molts que en som seguidors, pel que he vist. I total, l’equip d’en Del Bosque juga amb més de la meitat dels jugadors de l’equip d’en Guardiola, i amb el mateix patró futbolístic, així que no serà tampoc tan estrany.