Diglòssia núm. 1
Aquests dies he estat fent treball de camp per Menorca, entrevistant molta de gent, de tots els pobles de l’illa. Un home major, sabater jubilat, ens explica coses molt interessants. Ben menorquí, catalanoparlant, els seus llinatges no poden ser tampoc més menorquins, Enrich Pons. Tanmateix, ell el primer el pronuncia amb fonètica castellana: Enritx, Té prop de 80 anys: tota la vida, aquest home haurà dit el seu nom menorquí en espanyol. Així li degueren dir el primer dia que va entrar a l’escola, i així ho ha repetit durant tot aquest temps, colonizat mentalment, convertit per la força de l’estat en un ignorant fins i tot sobre el seu propi nom. I serà així fins el darrer dia de la seva vida.
Diglòssia núm. 2
És dissabte d’estiu, no tenc res a fer, fa calor i molt de sol, arriba l’hora de dinar i tenim vessa estiuenca: no volem cuinar. Va sobrar pizza que vaig fer ahir per sopar, però no bastarà. Així que m’acost fins al súper de devora, a veure què hi ha. Compr unes albergínes farcides que prepara una empresa de Ferreries de menjars preparats, Febrer-Serra. Ja n’he menjat altres vegades, i són molt bones. Tots els preparats d’aquesta empresa ho són. És una empresa d’àmbit local, distribueix sobretot per Ciutadella i Ferreries, per això els seus menjars no duen conservants. Però tot i vendre’s només per aquí, l’etiquetat dels seus productes és només en castellà. Normal.
Diglòssia núm. 3
Fa uns dies el cas va sortir a la premsa local. És d’escàndol: Joan Cardona Pons, de 27 anys i natural de Maó resident a Barcelona, ha estat condemnat a 3 anys de presó per una agressió sexual a una al·lota; el més gros de tot és que ell és homosexual. Sembla que les proves -com si la seva condició sexual no fos prou indicativa- són poc consistents, però així i tot l’han condemnat. El jove passa un calvari, diu, i és normal: haver d’entrar a presó sent innocent! Quantes de vegades no passa això a l’estat espanyol? El seu entorn -familiars i amics- promouen una campanya de solidaritat: #JusticiaparaJoan, en castellà: https://www.facebook.com/justiciaparajoanjusticiareal. Des d’aquí, una abraçada per aquest jove.
Una llengua normal
Aquests són tres petits exemples, molt aleatoris, de situacions i circumstàncies molt diferents, però representatius: si a Menorca, un dels territoris dels Països Catalans on més es parla el català, això és així, com ha de ser a la resta? La nostra llengua és secundària, complementària, substituïble: des de l’àmbit més personal, individual, fins per denunciar les injustícies més flagrants i exigir quelcom tan noble com justícia i llibertat, el català no és necessari, és simplement prescindible. Tenim una llengua patuès.
Diguem que quatre anys de Bauzá han estat molt durs, i el seu odi contra l’ús normal del català, de qualque manera, ha fet forat. Ell, i tot un estat espanyol que pressiona des de fa 300 anys -a Menorca, certament, només uns 200-. Per revertir això, no bastaran quatre anys de governs del canvi, però segur que hi ajudaran. Però amb bones intencions no serà suficient: la llengua es patuïtza, i perd ús, tot i que el 80% diu que la sap xerrar. Necessitam normes i polítiques actives, no només Decrets de Mínims com els que va fer el PP fa 20 anys, sinó de Màxims que faci l’esquerra nacionalista, que mai havia tengut tant de poder com ara. Necessitam no només campanyes, sinó normativa que torni a fer visible el català a tots els àmbits: a l’etiquetatge, a la premsa, a l’espai públic, al món del comerç, etc. Si l’administració -administracions- volen de veres normalitzar la llengua, això passa perquè el català sigui un requisit per qualsevol empresa o activitat que depengui o se serveixi de fons públics o campanyes i activitats públiques. Fer-la visible i necessària. Una llengua normal.
Que no sigui prescindible, sinó imprescindible: per xalar amb els amics, o per reclamar les causes més justes, com #JustíciaperenJoan.
Notes i apunts 
Benvolgut bloggaire,
Em dic Lourdes Cardona, som part de la família de Joan Cardona, la seva germana.
A mi també m’hagués agradat fer la campanya de suport del meu germà en les xarxes socials en català, i no hagués tingut cap dubte de fer-ho si aquesta campanya hagués anat adreçada exclusivament al territori catalanoparlant. Però aquesta campanya està enfocada a tot l’àmbit territorial on influeix la justícia espanyola que en aquest cas és tot el territori espanyol i volem arribar especialment al Tribunal Constitucional. Per desgràcia nostra la justícia espanyola només entén una llengua, la castellana, malgrat les diferents realitats sociolingüístiques de tot l’estat. Per altra banda, en la meva opinió, les xarxes socials no estan preparades per treballar amb dues llengües, és complicat, encara que crec que Facebook té una funció que ho permet, ho tinc per estudiar, però després de tanta feina que se’ns ha girat aquests dies i cuidar a la família, ens anàvem a dormir passades les 12 de la nit, la veritat no he tingut temps ni forces per estudiar-ho, i, sí, tinc una part de culpa i em sap greu, però és que estem al límit de les nostres forces.
També m’agradaria comentar que la gent que s’ha comunicat amb nosaltres en les xarxes socials en català ha rebut resposta en català, faltaria més! Això ens ha donat més d’un mal de cap, però no ho hem deixat de fer. Per altra banda, en els nostres contes personals i públiques hem seguit com sempre, jo mai he deixat d’utilitzar el català, només quan una persona em parlava en un altre idioma.
He de dir que em sap greu que sense valorar tots els factors i sense haver-se posat realment en la nostra pell se’ns obri un debat en relació a la llengua, si el més important ara és el debat del desastre que està patint el meu germà i la família.
Per cert, si haguéssim volgut dirigir-nos directament a la ONU, la UE i la resta dels habitants del continent europeu no dubti que ho haguéssim fet amb anglès. Això no va d’estimar més o menys la llengua, va de quin serà el teu públic objectiu i la disponibilitat de temps i recursos.
Per acabar, dir que estem preparant una pàgina web sobre el cas amb la finalitat de recollir totes les notícies d’una manera més o menys ordenada. Tardarem el que faci falta, però la publicarem en català i castellà, ja que a nivell de web la gestió amb les dues llengües és més fàcil.
Espero haver deixat clar quin han estat els motius de fer la campanya en castellà i, espero també, haver deixat de manifest que estimo profundament la meva llengua i aquests tipus de judicis paral·lels no ens ajuden massa en tot aquest dolorós procés. No li desitjo a ningú.
Benvolguda,
gràcies per l’explicació, i una abraçada ben forta en aquests moments difícils.
Moltes gràcies.