Júniper Serra

Els amics d’Ona Mediterrània s’han fet càrrec del portal dbalears.cat, i m’han convidat a escriure-hi un article cada setmana. Avui m’estrén, per tant, amb una mica més d’informació sobre Júniper Serra, a qui volen fer sant… encara que potser no ho era tant.

Publicat a http://dbalears.cat/opinio/2015/02/17/284917/juniper-serra-1.htm

L’edició del New York Times del 21 de gener d’enguany es feia ressò de la polèmica al voltant de Júniper Serra: «Per alguns californians, el fundador de les missions està lluny de ser un sant», diu més o menys el titular. Los Angeles Times, el diari de més tirada als EUA, també ha parlat de l’assumpte. A diferència de Mallorca, on el pare Serra ja ha estat quasi santificat pel govern Bauzá i l’església mallorquina, directament, als Estats Units, la figura del futur sant sembla que està més que discutida.

¿De qué lado estarás tú, Pablo Iglesias?

«A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Querido primer camarada Pablo. Leí ayer tu entrevista en ese diario tan de la casta que es El País, un periódico que todos sabemos que no es precisamente entusiasta de Podemos, y que últimamente miente más que habla. Así que puede que manipularan tus palabras, no lo sé, o que las «sacaran de contexto» (bonito eufemismo cuando se busca una excusa que no se tiene), o que las recortaran. Ya me lo dirás tú.

No encontré nada nuevo en la entrevista que no te hubiera escuchado ya antes, cosas con las que más o menos suelo coincidir contigo, con vosotros. Lo único que me llamó la atención fue esa frase: que respeto a la sanidad pública «que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Estamos de acuerdo en algo: los dos queremos que haya una buena sanidad pública, y educación, y servicios públicos de calidad en general, servicios que las políticas del PP, especialmente, han devaluado a límites insostenibles. No sé si sabes -seguro que un tipo tan listo e informado como tú lo sabe- que en Balears concretamente tenemos una de las actuales peores políticas de Sanidad del estado, con un gobierno Ppopular que ha ido más allá de los recortes del Decretazo del gobierno español de 2012 (informe de Médicos del Mundo 2014, p. 62-63), dejando desatendidas a 20.000 personas «sin papeles», llegando al caso extremo del joven senegalés Alpha Pam, que murió de ¡tuberculosis! (¿quién muere de tuberculosis hoy en día en Occidente?) por no tener targeta sanitaria. Un gobierno que llegó a plantear, como medida de austeridad, cerrar dos hospitales en Mallorca -así, por la cara-, y que sin modelo sanitario fijo, a parte de recortar, lleva tres consejeros del ramo en lo que va de legislatura.

Ai, Guillem, quin estiu!

Quin estiu! Jo, d’aquí a on som ara, enfora, no l’he viscut gaire, sinó més aviat una tardor anticipada. Però en Guillem Estarellas també… Quin estiu!

Per parts. La mort del jove David Grimaldos. Una desgràcia immensa, que cap disculpa ni cap sentència ni cap dimissió podrà mai arreglar. Desgràcia? Dimissió? Un moment. Per començar, el batle, Jaume Isern, alt càrrec de la Conselleria d’Educació, germà del Director General de Planificació de la Conselleria d’Educació Bartolomé Isern; el batle, dèiem, està imputat per la mort d’aquest jove, com a responsable darrer del manteniment dels fanals del poble. Aquest mateix estiu, el batle de Ciutadella ja va dimitir per un fet semblant, i en el qual hi tenia molta manco responsabilitat que la que té en Jaume Isern amb això. I tanmateix, tothom a Bunyola sap que el batle en realitat no comanda, només figura, que qui de veres ho fa és en Guillem Estarellas, que és el tinent de batle: ara li tocarà menjar-se la merda d’una gestió que ell, en Jaume, només signa, però de la qual no n’ha tengut mai la responsabilitat.

I de merda, precisament, va la cosa; qui passegi per Bunyola en podrà veure, i molta, de merda: penjada a les parets, als portals, en terra, etc. La gestió dels fems des que governa en Guillem Estarellas és penosa, lamentable, oiosa: Bunyola seu ser el poble més brut del Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO, una meravella mundial, en definitiva, d’inoperància, deixadesa i mala administració. Si no són capaços ni de torcar la caca, com han de saber res de fanals? La seva incapacitat mundialment reconeguda seria anecdòtica si no fos perquè ara hi ha un mort damunt la taula, la vida d’un jove estroncada per la suma de incompetència, mala fe i xuleria de l’equip que dirigeix n’Estarellas. Però dimitir? Aquí no dimiteix ni Déu.

Seguim. Sant Mateu. Com tot, en la distància i dins el cor ho he seguit i així m’ho han explicat. Les festes de Sant Mateu fa anys que es fan a part de l’ajuntament, que no fa res. Però enguany, escalivats i amb la por al cos -por de què? De matar qualcú més? No les tenen totes d’ells mateixos?-, l’equip d’en Guillem decideix avortar (ara ja espermet avortar) la revetla: a les 12 de la nit a jeure, que demà hi ha missa. La joventut, ni cas, que és el que s’ha de fer davant les idioteses, que ni cas, va continuar la festa pel seu compte. Es demostra que un poble unit i ben organitzat no necessita institucions que els tutelin (que ni per recollir la caca serveixen), i manco si estan controlades des del despotisme més primitiu. L’endemà, a en Guillem i al batle els esperaven al primer festival de bandes de música de Bunyola que es feia a la plaça, i fins i tot es va anunciar que donarien un record a les bandes convidades. Sabeu on eren? Ningú ho sap. Encara els esperen. Quina manera de deixar el poble en ridícul. Quin paperot.

Per acabar. El TIL. Si a un nivell tan reduït i bàsic com l’Ajuntament de Bunyola n’Estarellas i els Isern demostren sobradament la seva incompetència -i perillositat-, extrapolar això a un gran organisme com la Conselleria d’Educació només fa que maximizar els incompetents resultats -i la perillositat-: fa por. El TIL ha naufragat tenint una súper-majoria absoluta i el control total de l’aparell administratiu. Com és possible això? Perquè hi ha posat n’Estarellas i els Iserns per parir-lo en lloc que ho fes qualcú competent: un feixista competent, perquè ens entenguem. En canvi, hi posaren un renegat i dos trepes, incapacitats professionalment per a dur-ho endavant, i encegats d’autoodi i de prepotència per fer punts davant l’amo. I davant ells, d’ase bram i de cops, la Consellera.

El TIL ja està, fracassat, mort, acabat i enterrat, i tot el que véngui a partir d’ara torna a ser la mateixa suma d’incompetència, xuleria i mala fe que va provocar l’accident del fanal o que té Bunyola ple de merda, però amplificada per milers. A l’empresa privada, quan el mateix executiu s’equivoca dues vegades amb la mateixa qüestió, el foten al carrer, o si té una mica de dignitat professional, parteix amb la coa entre les cames. En aquest cas això no passarà, perquè la dignitat fa temps que es va esvair i perquè els porcs, com els traïdors, vull dir, els traïdors igual que els porcs, passen gust d’inflar-se a menjar baldament s’omplin de merda.

Ai, Guillemet, quin estiu…! I la tardor que t’espera.

La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.

Una de l’oest

De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Terra de bombes

Entre la corrupció espanyola, la independència catalana, la farmàcia de Bauzá i el Madrid-Barça d’aquesta setmana, una notícia -que poster en èpoques més calmades hauria tengut el ressò merescut- ha passat una mica desaparcebuda: l’admissió a tràmit d’una denúncia contra els bombardeigs de Barcelona per part de l’aviació i l’armada italianes durant la Guerra Civil Esapanyola. La notícia, a més, pràcticament ha coincidit en el temps en la commemoració del 75è aniversari dels bombardeigs de la plaça de Sant Felip Neri de la capital catalana (30 de gener de 1938), que deixaren 210 morts, entre ells, els infants d’una guarderia que hi havia a la plaça.

Potser Itàlia, l’exèrcit italià, haurà de passar comptes i demanar perdó. Però potser no basta. Potser hem oblidat, potser no es recorda tan sovint com caldria -potser perquè convé, potser per vergonya- que la base operativa de l’exèrcit italià era Mallorca, terra de bombes; que des de Son Bonet i el Port de Pollença s’enlairaven els avions que destrossaren de mort la costa catalana i valenciana. Però sobretot, recordar que aquells avions no s’enlairaven sols. Els feixistes italians, des de la seva arribada l’octubre de 1936, amb el Conde Rossi al davant, trobaren aliats i còmplices entre els mallorquins: empresaris, militars, capellans, polítics de la dreta i falangistes exaltats a tots els pobles i barris.

En Bauzá ja ha perdut

La notícia que els hospitals General i Joan March no tancaran és potser la millor que hem tengut en aquesta illa en el darrer lustre. La millor, segur, pels centenars de treballadors i les seves famílies, pels milers de pacients i per tots els usuaris de la sanitat pública a Mallorca (centenars de milers!); és la millor pel que suposa: el manteniment d’un servei públic i de qualitat, construit amb l’experiència i l’esforç d’anys de molta de gent  que intenta, dia a dia, superar-se i superar les dificultats i la duresa d’un treball tan poc  agraït de vegades, i tan agradós d’altres, com és conviure amb malalts, curar-los, cuidar-los, evitar-los sofriment i que, irremeiablement, arribin al seu traspàs de la millor i menys dolorosa manera possible, per a ells i pels seus estimats. No ha de ser fàcil, però sé de manera directa que la gent de Caubet fa possible que el procés cap a la mort, quan ja no queda més remei, allà sigui serè, tranquil, estalviant tant com és possible el dolor i el patiment a qui ho pateix i qui ho observa impotent. Només per aquesta feina, valia la pena que conservàssim els dos centres: perquè el dolor de la gent no pot ser mai una qüestió monetària, una xifra en un paper o en la boca d’en Rafael Bosch.

Sereu pols en la història

Hans Frank ser el Governador General del Govern General de Polònia des de 1939 fins a principis de 1945. El Govern General va ser el nom donat a les províncies poloneses ocupades per Alemanya però no directament annexionades a l’administració del Reich. En això, Hans Frank va ser un fidelíssim servent del Führer, més fanàtic potser que el propi Himmler. La seva feina de Governador General consistia en germanitzar els territoris polonesos ocupats i a administrar la “solució final” al “problema jueu” que s’havia creat als guetos de Polònia després que tots els jueus d’Europa hi fossin deportats a mesura que el Reich acumulava invasions.

D’entrada, Hans Frank va obligar a canviar tots els topònims del Govern General: Cracòvia va esdevenir Krakau; Varsòvia, Warschau; Zamosc va passar a ser Zamosch, Maó es va canviar per Mahón i Oswiecim es va convertir en Auschwitz. Frank també va prohibir l’ensenyament en polonès i yiddish: només als primers cursos era permès l’escola en polonès, però a partir del tercer curs, l’escolarització en alemany aniria en augment. D’entrada, es deia, es procurava que els infants sortissin de l’escola amb el domini de les dues llengües, però la intenció era, i així ho proclamava el Governador General en els seus escrits i parlaments, la germanització total de Polònia en dues o tres generacions. L’objectiu final de tot el procés havia de ser l’extermini absolut del poble polonès.

Tens una carta d’en Rodríguez?

Si ets jove, mallorquí i amb pocs recursos econòmics, és molt probable que un dia d’aquests rebis una carta d’en Rodríguez -si ets menor d’edat, la rebràs d’en Rafael Bosch-; sí, el mateix: aquell avisava els lladres quan els anaven a detenir, el que ara és investigat per mangarrufes per la policia que ell controla -s’avisarà?-, i que, ho deu fer per vocació, anuncia detencions abans que passin, i sempre l’encerta, mira per on.

Ara, però, en Rodríguez ja no avisa per telèfon: aquest deu ser un privilegi per peperos, delinqüents, etc., exclusivament. Si ets jove i mallorquí, amb pocs recursos econòmics, és probable que se t’adreci per escrit. Jo ja he rebut una carta de les seves, i igual que jo, els meus tres companys de Bunyola, i encara a una altra persona que ni se l’endugueren, però que li passen la factura igualment: se veu que ens volen cobrar la nit passada a les seves instal·lacions, 3.000 € ni més ni manco per un servei, cal dir-ho, de merda. Un menjar de merda, un cutxitril de merda, un tracte de merda, una nit de merda. No els va bastar engrillonar-nos, vexar-nos, humiliar-nos, insultar-nos, que a més els hem de pagar les vacances als molt treballadors guàrdies civils.

Moral de victòria

Ahir va ser, certament, un dia difícil per la bona gent d’aquestes illes, per la cada dia manco silenciosa i més animada majoria social d’aquesta terra. El primer debat de la nova Llei de la Funció Pública va ser duret: dur, perquè és dur que al teu -el nostre- Parlament t’insultin i t’escupin a la cara, que te compixin dins ca teva, es caguin amb tu, i no hi puguis fer res més que aguantar, i acumular odi en silenci i resignació. Aguantar que un engominat pugui bramar, al teu Parlament, que el català “complica la vida a la gent” és dur: molt dur. I ho diu un d’un partit que es dedica sistemàticament a complicar la vida a mestres, funcionaris, metges i personal sanitari, pensionistes, persones a l’atur, pares d’alumnes, la UIB, estudiants, investigadors, becaris i treballadors en general; però és “el català” el que complica la vida… I que sigui al teu parlament que s’institueixi la xenofòbia legal contra la teva gent, tu, els nostres: tots, sense que, de moment, ho puguem impedir, és francament dur.

És dur, però ja ho sabíem. Des del mateixa nit que el PP balear va tornar a guanyar les eleccions, sabíem que aquest dia  arribaria, que serien quatre anys molts durs. Per dur que sigui, no ens pot sorprendre. I per això mateix, per dur que sigui, no ens pot desmoralitzar, perquè és això, precisament, el que pretenen: la deserció, la rendició. El pessimisme. Ahir, les xarxes socials bullien de comentaris “de dol”: d’un dia trist, del dia que ens comencen a esborrar de la història, etc. És una manera de veure-ho, però també podem pensar que ahir va ser el dia, per primera vegada en molts d’anys, que el mateix PP es va xapar com mai s’havia xapat –i encara no sabem de quina magnitud és el xap-, per un tema sobre el qual molts, jo el primer, pensàvem que mai es xaparia: potser perquè hi ha línies vermelles que fins i tot per segons quina gent són infranquejables. Potser ahir vàrem començar, la bona gent d’aquestes illes a escriure la nostra pròpia història.