De Bunyola al món

Bunyola se’ns ha convertit, sense voler, en un petit banc de proves polític -i social- del que podria ser Mallorca en un futur. Per una banda, la millor Esquerra -si se’m permet presumir, ni que sigui per aixecar la moral!-, o com a mínim, el millor resultat, i dels partits locals, se’ns dubte el que fa més feina; d’una altra banda, el millor PP -és a dir, el pitjor per a la resta del món-: feixistoide, intolerant, incompetent i inútil, i per amanir-ho millor, amb el peix més gros de les illes que mana l’estol. És tota una experiència, i sobretot, ho és més si aquesta és la primera experiència en política que hem tengut mai. Si les coses es fan bé -i de moment, les hi feim, encara que sempre són millorables-, per què no podem somiar amb un molt millor resultat d’aquí a dos anys, molt més que el d’un sol regidor, com ara?

N’Andreu necessita companyia, pobre, a l’Ajuntament: amb dos regidors més, estaria molt ben acompanyat! Molta de gent m’ho diu: no sé com pot, aquell al·lot, tot sol, aguantar lo que ha d’aguantar… Bé, ja ho sabíem, quan li ho proposàrem, que estava preparat per aguantar lo que fos, encara que fos terrible, com ho és ara. El cas és que ell és la cara més visible de la nostra feina, de la bona feina.

Per això, és un orgull per a nosaltres, per a Esquerra-Bunyola, però també ho hauria de ser per a tots els bunyolins, que ell sigui, juntament amb l’amiga Cathy Sweeney, un dels candidats que representaran les Balears a la llista d’Esquerra per a les properes europees. Serà el segon candidat de la nostra Secció Local a unes eleccions supra-municipals, després que n’Esperança Mateu ho fos per Unitat. De Bunyola al món, tot i la dificultat més que manifesta perquè n’Andreu arribi a Estrasburg. En tot cas, la seva sola presència a la llista és un grandíssim aval: a la feina feta, i a l’esperança que el partit ens diposita, a la gent d’Esquerra-Bunyola, per complir allò que ja fa un temps, el dia de la nostra presentació, prometérem: convertir Bunyola en un model d’il·lusió, en un referent per Mallorca. I potser, qui sap, per Europa?

Nit electoral a la colònia

Nit electoral en un poblet qualsevol de la colònia, pot ser el meu, pot ser un altre. Són les 20:45, aproximadament, i ningú hi ha a la plaça: qualcú que seu, qualcú que mira, qualcú que la travessa per anar-se’n a sopar; a més, comença a ploure i a l’horitzó els llamps anuncien temporal del gros. Els que encara no han partit cap a ca seva es poden classificar en dues categories: la primera, la dels abnegats militants, els resignats membres de la mesa i els funcionaris que han de certficar la validesa del recompte; l’altra, la de la gran majoria de la gent que mira el futbol al bar, que avui juga el Barça i ha de guanyar si vol continuar a 5 punts del Madrid. Si un entra al col·legi electoral que hi ha a una banda de la plaça, només sent “PP, PSOE, PP, PSOE, PSOE…”, i “Unitat”, de vegades. En canvi, si entra al bar que hi ha a l’altra banda, de política en parlen poc, perquè el Barça va perdent per 0 a 1.

La nina de Bunyola

Nina de Rajoy, nina de Z(P)… Pels mallorquins, bunyolins, illencs en general, és el mateix. No sabem si la nina en qüestió serà lesbiana o no, si tendrà casa o no, ni uns pares amb feina o no. No sabem si es farà monja o serà advocada laboralista, si escoltarà les antigues cançons de Norma Duval o les antigues cançons de Serrat. Sabem -i amb això coincidesc amb el perdedor del PP-, això sí, que se sentirà orgullosa de ser espanyola, perquè sigui qui sigui, amb els imposts que pagam els balears, tendrà totes les oportunitats per elegir el seu futur. Sabem, per tant, que la nina d’en Rajoy, o la d’en Z(P), no serà mallorquina.

La mallorquina s’ha d’espavilar com pot, perquè viure a la colònia és molt més difícil. I si és bunyolina, amb el batle que té, ho és més encara. Amb 20 anys -amb 19 i tot-, la nina mallorquina s’ha de presentar a les eleccions, no li queda més remei. No té temps per perdre, que de vegades va bé desconnectar una mica, al contrari que la nina espanyola, ja que aquella no veu la seva llengua perseguida, ni paga més imposts que ningú, ni tenia una escola que es desfeia cada vegada que bufava el vent, ni tampoc ha de destinar el 80% del seu sou a pagar els lloguers més car de l’estat; ni tan sols ha de pagar el peatge més car d’Europa -de fet, no n’ha de pagar cap-. Fins i tot, estic segur que cap possessió històrica del seu poble està segrestada pel Govern Espanyol perquè la Ministra hi vagi de vacacions.

La nina d’en Rajoy nom, diuen, Victoria Esperanza, i és tan sols una metàfora sense rostre. La nostra, la bunyolina, Esperança. Mateu Ramis per més senyes (ahir fins i tot estava una mica malalta). I és una de les candidates d’Unitat per les Illes. Té 20 anys, és de Bunyola i és la secretària d’organització d’Esquerra-Bunyola. Fa un any, amb 19, era la número 4 de la llista d’Esquerra al nostre poble. És, a més, membre de la Junta de l’Obra Cultural Balear, i abans també havia estat portaveu dels Joves de Mallorca per la Llengua.

Perquè lluny de la metàfora per guanyar unes eleccions més que perdudes, la nina de Bunyola ha de viure i conviure amb la llosa de ser espanyola i haver d’aguantar el tractament colonial del PP i del PSOE. Per això, quin remei, es presenta a les eleccions. Perquè no hi ha temps per perdre.