Un relat nou per unes festes de sempre

Començaré amb una anècdota. Fa uns anys tornava de Menorca cap a Barcelona, a desmuntar el pis d’estudiants on vivia -ja era hora d’acabar aquella deliciosa etapa-, passat Sant Joan. Acabades les festes, havia fet un parell de dies amb uns vells amics que acabava de conèixer -això també és Sant Joan-, per les caletes menorquines, i així vaig agafar l’avió, amb la roba de circumstàncies encara posada. Em va tocar seure devora dues al·lotes catalanes, una mica més joves que jo, i que, elles sí, anaven més arreglades. Vaig sentir que comentaven de les festes, i els ho vaig demanar:

– Que heu anat a Sant Joan?

– Sí. -em respongueren- Ens ha agradat molt.

– I què és el que més vos ha agradat? El caragol del Born, el de Santa Clara, la convidada…?

– Ui, no: res d’això -em contestaren, alhora, les dues.- No hem vist res d’això. És que no ens agrada el folklore.

Vaig quedar ben sorprès:

– Idò, a què heu vengut? -em miraren com si fos un extaterrestre. I exclamaren:

– A les discoteques del pla!

El fet és prou il·lustratiu del que és Sant Joan per molts, si no ho és per la majoria, de visitants de fora de Menorca que vénen els dies de les festes. Allò que en aquell moment en va sorprendre tant, ara, que ho he observat i estudiat un mica, ja no em sorprèn gens: hi ha dos santjoans, el que es fa i es viu a baixamar els vespres -i que només puja per llançar-se avellanes com a excusa per fotre la mà per on es pugui- i el que es viu a dalt, pels carrerons, pels caragols. Són dos models festius molt diferents, i que com sabem, sovint friccionen més que no conviuen. I és aquest segon model de festa, de rave, i no el primer, el tradicional, l’autòcton, el que atreu la gentada que cada any ve, per una senzilla raó: és el que es ven, el que es difon, el que és més popular fora de Menorca. És el relat, la idea, que es té sobre Sant Joan de Ciutadella fora de l’illa.

Més

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Més