Començaré amb una anècdota. Fa uns anys tornava de Menorca cap a Barcelona, a desmuntar el pis d’estudiants on vivia -ja era hora d’acabar aquella deliciosa etapa-, passat Sant Joan. Acabades les festes, havia fet un parell de dies amb uns vells amics que acabava de conèixer -això també és Sant Joan-, per les caletes menorquines, i així vaig agafar l’avió, amb la roba de circumstàncies encara posada. Em va tocar seure devora dues al·lotes catalanes, una mica més joves que jo, i que, elles sí, anaven més arreglades. Vaig sentir que comentaven de les festes, i els ho vaig demanar:
– Que heu anat a Sant Joan?
– Sí. -em respongueren- Ens ha agradat molt.
– I què és el que més vos ha agradat? El caragol del Born, el de Santa Clara, la convidada…?
– Ui, no: res d’això -em contestaren, alhora, les dues.- No hem vist res d’això. És que no ens agrada el folklore.
Vaig quedar ben sorprès:
– Idò, a què heu vengut? -em miraren com si fos un extaterrestre. I exclamaren:
– A les discoteques del pla!
El fet és prou il·lustratiu del que és Sant Joan per molts, si no ho és per la majoria, de visitants de fora de Menorca que vénen els dies de les festes. Allò que en aquell moment en va sorprendre tant, ara, que ho he observat i estudiat un mica, ja no em sorprèn gens: hi ha dos santjoans, el que es fa i es viu a baixamar els vespres -i que només puja per llançar-se avellanes com a excusa per fotre la mà per on es pugui- i el que es viu a dalt, pels carrerons, pels caragols. Són dos models festius molt diferents, i que com sabem, sovint friccionen més que no conviuen. I és aquest segon model de festa, de rave, i no el primer, el tradicional, l’autòcton, el que atreu la gentada que cada any ve, per una senzilla raó: és el que es ven, el que es difon, el que és més popular fora de Menorca. És el relat, la idea, que es té sobre Sant Joan de Ciutadella fora de l’illa.
Notes i apunts 