Tocar els collons a Espanya

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / […] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.”

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

Willy Toledo

Ser espanyol és indignant. Amb això, no hi puc estar més d’acord: fa anys que la cosa m’indigna, i que, al respecte, he intentat fer-hi qualque cosa. I com més va, més m’indigna, més indignat estic. Perquè la cosa no millora, ni d’enfora.

La premsa de mig món parlava ahir de la Conferència de Pau a Donostia per a la resolució del conflicte basc. Vista la nòmina de celebritats que hi eren presents, i de la transcendència de la trobada, no és d’estranyar, per això mateix, que mitja Europa dedicàs part del seu temps a informar-ne. Com era d’esperar, l’espanyola no: la de dretes l’ha aprofitada per ridiculitzar-se, i la progressista, a mantenir una neutralitat mal dissimulada.

Res de nou sota el sol que davall es pon, tanmateix. El conflicte basc un dels principals arguments que donen cobertura a l’establishment espanyolista i és essencial per entendre les claus del sistema -fons reservats, Llei Antiterrorista, Llei de Partits, repressió policial amb qualsevol excusa-, i amb ETA o sense, poc variarà: sense violència, la repressió serà encara més dura i el conflicte, més aguditzat.

Bildu

Esquerra-Illes ha fet arribar una proposta al PSM de cara a les eleccions del novembre: incorporar-se a la coalició sense cap condició, ni lloc a la llista, ni res més que no sigui poder participar en la redacció del programa i treballar amb la resta de partits i igual que ells; és a dir, ser-hi. A mi me pareix una més que bona proposta, i una primera passa per superar diferències, ara mateix, inútils i deixar de crear frustració al nostre entorn.

Per això he escrit aquest article que a Tribuna Mallorca m’han volgut publicar.

Bildu

Quan el mestre supera l’alumne

Jaume Isern Lladó, del PP i batle de Bunyola, es puja el sou un 400% d’un dia per l’altre, segurament, batent el rècord de polítics desvergonyits que s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, no per la quantitat, sí per la magnitud de la proporció. No hem sentit que en Bauzá li hagi dit res ni fet cap comentari al respecte -però tan grossa va la cosa, que en una fita històrica, fins i tot El Mundo ha tret en portada la denúncia d’EOB-. N’Isern fa feina a la presó, de mestre. Ha de ser per força agraït fer feina envoltat d’amics i antics companys: Javier Rodrigo de Santos, Antònia Ordinas, Francisco Gosálbez, etc., gent amb molta més experiència que ell en el camp de la política i del partit, i que segur que entre lliçó i lliçó, tenien temps per comentar, xerrar i explicar-se la vida. Avui, 2.900 € mensuals més tard, podem assegurar, com si diguéssim, que el mestre ha superat l’alumne. I potser per això, hem sabut, fa poqueta estona, que en senyor Jaume Isern abandona, definitvament, el curs. Ara ja ho sap tot.

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

Canviar

Enmig de la misèria, de l’atur, de la corrupció com a política de govern i oposició, d’una generació que ens veim, on ens veim?, Espanya s’entretén amb il·legalitzacions parademocràtiques (“que se joda Europa”), la riota del continent, i entre això i els Barça-Madrid, té distret el personal. Fins i tot els desenfeïnats, que n’hi ha molts, ho criden, satisfets: “España tiene cojones“, i així, qui se’n recorda avui de la crisi?

Els joves. Mileuristes o ni això. Condemnats a ser espanyols: miserables, corruptes, servils sempre a turistes de països més rics sempre, on els seus joves -tot i que no fa llarg- hi tenen un futur un poc millor, i fins i tot n’hi hauria per nosaltres si no fos perquè el sistema educatiu espanyol és a la coa d’Europa, i el de les Balears, a la coa del d’Espanya.

Ens costarà enfrontar-nos a això: hi ha risc que ens il·legalitzin. Però de mica en mica, i davant la manca total d’expectatives, els joves mallorquins hem de començar a plantejar una alternativa a Espanya, que no vol dir als espanyols, víctimes ells tant com nosaltres del mateix estat, de la mateixa merda. Costa, sobretot, trobar les vies: tots són traves si una joventut vol canviar alguna cosa, però tanmateix, hi ha coses que estan canviant.

El cuc blau

Les dues darreres vegades que hi havia hagut eleccions autonòmiques a Catalunya (2003 i 2006), jo era a Barcelona, i totes dues vegades vaig acabar la nit de gresca, celebrant els resultats, amb gent diversa d’Esquerra, fins a les cinc o les sis del dematí per xibius del Raval. Bé que s’ho valia i bé que s’ho va valer.

Ahir no hi era, però no crec que molts dels companys estassin per gresques, ni molt manco per festes. I no hi estarem per algun temps, com a mínim, fins a les municipals, que segur que girarem la truita. Però vénen temps difícils, potser una mica complicats, i no només per Esquerra -que en tot cas, segurament només pot anar a millor-, sinó pel país, o pels Països, segons el gust de cadascú.

Com en Pere Catorze

De quan era petit, me’n record d’una rondalla de les de n’Alcover que me feia molta de gràcia, la d’en Pere Catorze, un al·lot que tenia la força de catorze homes -d’aquí el seu nom- i anava pel món ajudant a qui ho necessitava, amb la seva forçarra. Jo que era menut, no me’n sabia avenir: “com ha de ser, aquest al·lot?”. I me l’imaginava gros i corpulent, amb cara de bon nin, amb dos braços com dues torres, unes granes gambades per anar d’un cap a l’altre del món.

És evident, ara que som més gran: no hi ha ningú tan fort, i allò era fantasia de nin petit. Però sí que hi ha gent útil, i gent que és tot el contrari. N’hi ha que, tots solets, saben fer la feina que molts altres no saben, o no volen, fer. No hi ha supermans, però sí gent valenta, o gent feinera: en segons quins casos, ve a ser el mateix, i aquesta mateixa gent sap posar tot -valentia i aptitud- al servei de qui ho necessita.

Son Bordoi enterra el Pacte

Son Bordoy (abans, Son Bordoi) és la darrera, i colofal mentida del Pacte. Però tot i l’estafa a la promesa electoral de n’Antich de no urbanitzar “ni un pam més de territori”, el que a mi me deixa fred, amb la sang ben encesa, és que, a set mesos de les eleccions, encara hi hagi qui li juri al PSOE amor etern, perquè, literalment, “amb el PSIB compartim un projecte de canvi que només es pot consolidar si es renoven les majories d’esquerres el 2011“. En efecte: Son Bordoy quedarà, d’aquí al 2011 i més enllà, molt canviat; igual que Son Espases, per exemple. O aquí a Menorca, Son Blanc i la fesomia del Port de Ciutadella.

El pacte progressista d’aquesta legislatura que ja s’acaba deixa, com a llegat, un grapat de mentides, decepcions i, en el fons, un llegat polític -que no policial- molt semblant al que hagués deixat el PP; facem-ne una petita llista, que a mi em va bé per refrescar-me la memòria: Decret Nadal per recompensar les il·legalitats dels hotelers, IB3 en un mal català, xabacana, i amb els informatius privatizats; problemes encara ara per la recepció de les emissores de ràdio en català, nul·la iniciativa en Política Lingüística, Llei Carbonero per premiar i treure d’un embull els promotors urbanístics, Son Espases, manteniment del monòlit feixista de sa Feixina, retallada dràstica (“per la crisi” diuen) en partides d’educació, sanitat i cultura, i ara, Son Bordoy. I jo hi afegiria, a Menorca i a Eivissa, el dic de Son Blanc i l’ampliació del Port d’Eivissa i la retirada de la reforma del PTI, respectivament.

De vegades també podem guanyar

No només de victòries de La Roja vivim els mallorquins; és més: les victòries de La Roja, històricament, han estat una excepció… Més o manco igual que les nostres, no ho neguem. El mèrit és poder-ho fer en minoria absoluta; i així i tot, de vegades també guanyam.

El partit és el següent: nou regidors, entre PP-PSOE i Independents, per una banda, i el “fi estilista” Andreu Bujosa per l’altra, acostumat al joc d’atac contra una defensa, per norma general, més tancada i estreta que les que planteja el mateix Mourinho. Normalment, la partida no passa de ser un frontó, però ahir, el més tancat de tots no hi era.

Una de les propostes de batlia del dia era baixar els sous als treballadors eventuals i contractats de l’Ajuntament: és a dir, els que fa feina per la casa sense ser funcionaris, que al nostre ajuntament, són la majoria (personal de neteja, brigada, auxiliars administratius, etc.); punt que s’havia de votar juntament amb una retallada de les retribucions dels regidors. El nostre pugilista demana la paraula per sol·licitar que se separin les votacions, cosa que tothom hi ve a bé. I aquí ve la -sorprenent- victòria: en conseqüència, Esquerra vota en contra de la retallada, però increïblement, la resta de grups, tant el PP -que havia presentat la proposta- com el PSOE -que la defensa arreu d’Espanya- s’abstenen. Nou abstencions i un vot en contra: la proposta no prospera, Esquerra guanya, per primera vegada, una votació en solitari, amb un sol vot, i el personal de l’Ajuntament podrà seguir cobrant com fins ara. Victòria històrica, com la de Suïssa -o la d’aquell memorable 3 a 2 de la sel·lecció amateur de Xipre contra La Roja d’aquell temps, ja fa anys-.