El TIL ha mort. El Titànic del PP, el projecte estrella del Govern -què més ha fet?-, l’obsessió personal del president, s’ha enfonsat al primer viatge, i amb el TIL, tot el govern, tota la legislatura i tot el partit. Més tocat que mai, el PP, amb més majoria que mai, és avui extremadament dèbil, amb un president malalt i entotsolat, plagat de rates que abandonen el vaixell mentre el director de l’orquestra intenta que soni la música -ningú l’escolta, ja- enmig de l’enfonsament general. El desgovern general de Bauzá es pot resumir en un gran fracàs a les ordres d’un paranoic, i els vuit mesos que queden seran com aquells temps afegits quan l’equip ha perdut per golejada: d’agonia i escarni.
El TIL ha mort. Ara falta rematar també el trilingüisme. Perquè de tota aquesta batalla sembla que en queda la idea subjacent que sí, que el TIL era un desastre, però el tringüisme ja no tant. Anem-ho a veure.
Facem memòria: el programa trilingüe va ser un invent a darrera hora del Govern en descobrir horroritzat que la immensa majoria de les famílies s’encabotava en educar els seus fills en català. Fins al moment ningú no n’havia parlat. El TIL neix, per tant, de la concepció racista que té Bauzá de la societat balear, basada en la idea que tots els no nascuts al territori o que no tenen el català com a llengua materna l’odiaran, prenent com a única experiència el seu propi odi. Fracassat l’intent de crear guettos de mallorquins i forasters, el mantra a repetir aleshores fou “com més llengües millor”, és a dir, totes les que facin falta per tapar la nostra.
És difícil argumentar, en un debat tan crispat i tens com el que hem viscut, contra el fet que aprendre “com més llengües millor” és bo: ja ens tenen la trampa ideològica muntada. El TIL ha mort, però el trilingüisme (= quantes més llengües millor, necessàries per tapar la nostra) encara no, i es corre el perill que el Govern acabi sent com el Cid Campeador, que guanyi la batalla després de mort. No li donem el gust.
M’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.
Notes i apunts 