Els amics d’Ona Mediterrània s’han fet càrrec del portal dbalears.cat, i m’han convidat a escriure-hi un article cada setmana. Avui m’estrén, per tant, amb una mica més d’informació sobre Júniper Serra, a qui volen fer sant… encara que potser no ho era tant.
L’edició del New York Times del 21 de gener d’enguany es feia ressò de la polèmica al voltant de Júniper Serra: «Per alguns californians, el fundador de les missions està lluny de ser un sant», diu més o menys el titular. Los Angeles Times, el diari de més tirada als EUA, també ha parlat de l’assumpte. A diferència de Mallorca, on el pare Serra ja ha estat quasi santificat pel govern Bauzá i l’església mallorquina, directament, als Estats Units, la figura del futur sant sembla que està més que discutida.
«A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»
Querido primer camarada Pablo. Leí ayer tu entrevista en ese diario tan de la casta que es El País, un periódico que todos sabemos que no es precisamente entusiasta de Podemos, y que últimamente miente más que habla. Así que puede que manipularan tus palabras, no lo sé, o que las «sacaran de contexto» (bonito eufemismo cuando se busca una excusa que no se tiene), o que las recortaran. Ya me lo dirás tú.
No encontré nada nuevo en la entrevista que no te hubiera escuchado ya antes, cosas con las que más o menos suelo coincidir contigo, con vosotros. Lo único que me llamó la atención fue esa frase: que respeto a la sanidad pública «que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»
Estamos de acuerdo en algo: los dos queremos que haya una buena sanidad pública, y educación, y servicios públicos de calidad en general, servicios que las políticas del PP, especialmente, han devaluado a límites insostenibles. No sé si sabes -seguro que un tipo tan listo e informado como tú lo sabe- que en Balears concretamente tenemos una de las actuales peores políticas de Sanidad del estado, con un gobierno Ppopular que ha ido más allá de los recortes del Decretazo del gobierno español de 2012 (informe de Médicos del Mundo 2014, p. 62-63), dejando desatendidas a 20.000 personas «sin papeles», llegando al caso extremo del joven senegalés Alpha Pam, que murió de ¡tuberculosis! (¿quién muere de tuberculosis hoy en día en Occidente?) por no tener targeta sanitaria. Un gobierno que llegó a plantear, como medida de austeridad, cerrar dos hospitales en Mallorca -así, por la cara-, y que sin modelo sanitario fijo, a parte de recortar, lleva tres consejeros del ramo en lo que va de legislatura.
Alpha Pam tenia la meva edat i és mort. De tuberculosi, tossint i escupint sang, sol, a ca seva. Com la d’ell, les històries de les famílies mallorquines estan plenes de padrins a qui germans, pares i fills se’ls morien de tuberculosi, tísics, tossint i escupint sang, vuitanta anys enrera, quan Mallorca era terra de fam, misèria i emigració. Molt sovint era la manera que tenien els pobres de morir-se.
Tenc la certesa crua que jo, a Mallorca, no moriré mai de tuberculosi. Alguna cosa em diferencia de n’Alpha Pam, però no arrib a entendre el què: dos joves de la mateixa edat, que vivíem allà mateix, que segurament ens agradaven molts coses semblants, amb interessos que per edat podien ser més o manco comuns. Què idò és aquest abisme, aquesta diferència bestial, la de viure o morir a la Mallorca d’avui, entre ell i jo: és el seu color de pell, els seus papers, la seva nòmina, la meva PUTA NACIONALITAT, la SEVA? ÉS AIXÒ?
De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.
Notes i apunts 