Aurora, crida més fort!

N’Aurora tenia un nom de dia, de despertar: de llum. Es despertava cada dia a la riba del Molinar, on hi ressona encara la Palma marinera, per anar a cosir mentre els pescadors tornaven de fer el jornal, amb la mar engronsant-la quan obria els ulls i que l’engronsava quan els cloïa. Tenia només vint-i-cinc anys quan la mataren, més jove que jo ara, avui fa 75 anys i 6 dies. Les mataren, a les roges del Molinar, en un lloc sec i fred, lluny de la seva mar engronsadora, darrera una paret qualsevol, tacada de sang per una cara i amb el Crist a l’altra i potser, amb el mateix capellà beneïnt misses i assassinats.

N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.

Farem història

Avui la dreta pot fer un resultat històric, això diuen; o pot ser que no. És possible que en Bauzá esdevengui el nou president d’un govern disposat a esborrar de la Història les nostres illes; però és possible, també, que no ho sigui.

Perquè les places d’Espanya bullen d’indignació; i n’hi ha, de places, que fins i tot ja no ho són, d’Espanya, com una metàfora genial del que ens representa, a la joventut mallorquina i balear, viure segrestats dins la legalitat espanyola, motiu perenne d’indignació i vergonya, per vergonya nostra.

Canviar

Enmig de la misèria, de l’atur, de la corrupció com a política de govern i oposició, d’una generació que ens veim, on ens veim?, Espanya s’entretén amb il·legalitzacions parademocràtiques (“que se joda Europa”), la riota del continent, i entre això i els Barça-Madrid, té distret el personal. Fins i tot els desenfeïnats, que n’hi ha molts, ho criden, satisfets: “España tiene cojones“, i així, qui se’n recorda avui de la crisi?

Els joves. Mileuristes o ni això. Condemnats a ser espanyols: miserables, corruptes, servils sempre a turistes de països més rics sempre, on els seus joves -tot i que no fa llarg- hi tenen un futur un poc millor, i fins i tot n’hi hauria per nosaltres si no fos perquè el sistema educatiu espanyol és a la coa d’Europa, i el de les Balears, a la coa del d’Espanya.

Ens costarà enfrontar-nos a això: hi ha risc que ens il·legalitzin. Però de mica en mica, i davant la manca total d’expectatives, els joves mallorquins hem de començar a plantejar una alternativa a Espanya, que no vol dir als espanyols, víctimes ells tant com nosaltres del mateix estat, de la mateixa merda. Costa, sobretot, trobar les vies: tots són traves si una joventut vol canviar alguna cosa, però tanmateix, hi ha coses que estan canviant.