La sobirania de la quotidianitat

Publicat a http://www.arabalears.cat/opinio/sobirania-quotidianitat_0_1808819196.html

Fa uns dies, en un article al setmanari El Temps, l’amic Antoni Trobat esmentava certs errors de l’independentisme català a l’hora d’imaginar la nació completa, i apuntava quelcom interessant que, tanmateix, tots sabem i exercim d’una manera o altra, conscientment o no: que Mallorca, Menorca, les Pitiüses, cada illa, és un país, un espai de comunitat i de potencial sobirania. La mar és doncs el nostre pont blau i la nostra primera i darrera frontera, el límit absolut de la cosmologia illenca, la mida de totes les coses que ens empodera socialment: Mallorca i fora Mallorca, així hem dividit el món durant segles els mallorquins.

Fa bé en Trobat d’obrir el debat sobre l’independentisme, especialment en un moment que, per bé o per mal, l’independentisme s’haurà de replantejar d’una manera o altra, i acaba l’article demanant «construir mallorquinisme, menorquinisme, valencianisme, eivissenquisme, formenterisme i catalanisme en clau sobiranista» i popular.

Homenatge a Samuel Webbe

Samuel Webbe , de qui personalment no n’havia sentit a parlar mai fins fa dues setmanes, fou un músic anglès que va néixer a Maó el 1740, durant el primer període de dominació britànica de l’illa. Fill d’un funcionari colonial, va quedar orfe de pare quan encara era un nin de llet, així que sembla que sa mare no va tenir altre remei que tornar cap a Londres, empobrida. Als 11 anys el varen posar d’aprenent d’ebanista, i als 18, va entrar de copista de la botiga de música que regentava John Welcker a Gerard Street, al barri del Soho. Allà va conèixer Carl Barbandt (1716-1776), aleshores ja organista de la capella de l’ambaixada de Baviera a Londres, que el va formar musicalment. Cap al 1763 va començar a compondre, i el 1775, aconseguí la plaça d’organista de la capella de l’ambaixada de Sardenya, que mantengué fins al final de la seva vida. Val a dir que les capelles de les ambaixades eren els únics llocs de culte catòlics a Londres permesos al s. XVIII, així que el seu paper com a llocs de trobada dels catòlics anglesos era molt important. Webbe fou, doncs, un destacat – el més important, pot ser, sembla- músic catòlic anglès, compositor de nombrosos glee (un tipus de goigs, en podríem dir), una forma coral típicament anglesa que té els seus orígens en l’adaptació britànica dels madrigals italians. Els glee de Webbe són encara avui en dia molt populars a tots els països anglosaxons. Morí a Londres mateix el 25 de maig de 1812.

Absolució pels encausats de Bunyola!

Demà, dia 15, els meus companys Toni, Roser, Joan, i jo mateix, serem duits davant un jutge per cap motiu en concret. Per ràbia. Demà ens jutgen pels fets del 28 de maig de 2012 a Bunyola, quan la Guàrdia Civil ens detengué, arbitràriament, el dia que en Bauzá havia de visitar el nostre poble.

Volem donar les gràcies a tothom que, durant aquests 3 anys ens ha donat suport a nosaltres i a les nostres famílies, als amics, als companys de lluita, i ara també, a l’Ajuntament de Bunyola, l’ajuntament de canvi, que ha aprovat una moció de suport a la nostra causa. Demà, finalment, s’acabarà aquesta comèdia, i s’acabarà bé.

Vos deix, per compartir, el manifest que férem els quatre companys per l’acte de suport del passat dia 19 d’agost a Bunyola. I demà, si voleu venir, també vos esperam!

Petites diglòssies menorquines

Diglòssia núm. 1

Aquests dies he estat fent treball de camp per Menorca, entrevistant molta de gent, de tots els pobles de l’illa. Un home major, sabater jubilat, ens explica coses molt interessants. Ben menorquí, catalanoparlant, els seus llinatges no poden ser tampoc més menorquins, Enrich Pons. Tanmateix, ell el primer el pronuncia amb fonètica castellana: Enritx, Té prop de 80 anys: tota la vida, aquest home haurà dit el seu nom menorquí en espanyol. Així li degueren dir el primer dia que va entrar a l’escola, i així ho ha repetit durant tot aquest temps, colonizat mentalment, convertit per la força de l’estat en un ignorant fins i tot sobre el seu propi nom. I serà així fins el darrer dia de la seva vida.

Una llengua nacional (resposta a en Toni Soler, 2)

Gràcies a Núvol, a Vilaweb, a amics i companys, i a tota la gent que l’ha rebotat per les xarxes socials, l’escrit de resposta a la desaccentuació d’en Toni Soler ha tengut més difusió del que mai m’hagués pensat. Com diu el mateix Soler al seu blog, no sé si com a contrarèplica, el seu primer escrit volia […] alimentar el debat sobre l’ús de la llengua, i jo vaig caure en la “trampa” de debatre-hi, perquè sense ser filòleg, m’agrada la llengua catalana: és la meva eina de treball i de pensament, és la que em permet conèixer el món, la realitat, observar-la críticament; a través d’ella, estim i som estimat, em puc indignar, enfadar i que s’enfadin, flastomar, emocionar-me, ensenyar i educar; recordar, enyorar, concebre. Existir. Viure. Ser qui som.

Per tot això, no em vaig poder restitir, des d’aquest petit espai, a contestar a en Toni Soler. Però jo no li contestava sobre la seva proposta en concret de llevar els accents -encara que no m’agrada gens-, sinó sobre els arguments que donava, tan barcelonocèntrics, superficials i poc consistents. Si ara és tot una boutade per armar renou i debat sobre la llengua, benvengut sigui. Ara bé, sembla que el renou és per fer un “català fàcil”, un que s’acosti “[…] com Pitarra, al català que ara es parla […]“, diu en Soler. 

Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

Jo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, pero se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona -cal recalcar-ho: des de Barcelona- un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més, té un perfil mediàtic i ben connectat amb cert stablishment independentista -sí: l’independentisme ha crescut tant al Principat que ja té un stablishment propi- que li permet afegir-se al debat lingüístic sense ser filòleg ni ficar-se on no el demanen, igual que jo, però amb un impacte cent o mil vegades major del que la meva opinió pugui tenir. Ell diu que llevem els accents, i a l’instant qualcú altre ben relacionat diu que “mereix que hi pensem”: i em deman jo, això per què? Quins arguments? Vegem-ho.

¿De qué lado estarás tú, Pablo Iglesias?

«A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Querido primer camarada Pablo. Leí ayer tu entrevista en ese diario tan de la casta que es El País, un periódico que todos sabemos que no es precisamente entusiasta de Podemos, y que últimamente miente más que habla. Así que puede que manipularan tus palabras, no lo sé, o que las «sacaran de contexto» (bonito eufemismo cuando se busca una excusa que no se tiene), o que las recortaran. Ya me lo dirás tú.

No encontré nada nuevo en la entrevista que no te hubiera escuchado ya antes, cosas con las que más o menos suelo coincidir contigo, con vosotros. Lo único que me llamó la atención fue esa frase: que respeto a la sanidad pública «que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Estamos de acuerdo en algo: los dos queremos que haya una buena sanidad pública, y educación, y servicios públicos de calidad en general, servicios que las políticas del PP, especialmente, han devaluado a límites insostenibles. No sé si sabes -seguro que un tipo tan listo e informado como tú lo sabe- que en Balears concretamente tenemos una de las actuales peores políticas de Sanidad del estado, con un gobierno Ppopular que ha ido más allá de los recortes del Decretazo del gobierno español de 2012 (informe de Médicos del Mundo 2014, p. 62-63), dejando desatendidas a 20.000 personas «sin papeles», llegando al caso extremo del joven senegalés Alpha Pam, que murió de ¡tuberculosis! (¿quién muere de tuberculosis hoy en día en Occidente?) por no tener targeta sanitaria. Un gobierno que llegó a plantear, como medida de austeridad, cerrar dos hospitales en Mallorca -así, por la cara-, y que sin modelo sanitario fijo, a parte de recortar, lleva tres consejeros del ramo en lo que va de legislatura.

Ai, Guillem, quin estiu!

Quin estiu! Jo, d’aquí a on som ara, enfora, no l’he viscut gaire, sinó més aviat una tardor anticipada. Però en Guillem Estarellas també… Quin estiu!

Per parts. La mort del jove David Grimaldos. Una desgràcia immensa, que cap disculpa ni cap sentència ni cap dimissió podrà mai arreglar. Desgràcia? Dimissió? Un moment. Per començar, el batle, Jaume Isern, alt càrrec de la Conselleria d’Educació, germà del Director General de Planificació de la Conselleria d’Educació Bartolomé Isern; el batle, dèiem, està imputat per la mort d’aquest jove, com a responsable darrer del manteniment dels fanals del poble. Aquest mateix estiu, el batle de Ciutadella ja va dimitir per un fet semblant, i en el qual hi tenia molta manco responsabilitat que la que té en Jaume Isern amb això. I tanmateix, tothom a Bunyola sap que el batle en realitat no comanda, només figura, que qui de veres ho fa és en Guillem Estarellas, que és el tinent de batle: ara li tocarà menjar-se la merda d’una gestió que ell, en Jaume, només signa, però de la qual no n’ha tengut mai la responsabilitat.

I de merda, precisament, va la cosa; qui passegi per Bunyola en podrà veure, i molta, de merda: penjada a les parets, als portals, en terra, etc. La gestió dels fems des que governa en Guillem Estarellas és penosa, lamentable, oiosa: Bunyola seu ser el poble més brut del Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO, una meravella mundial, en definitiva, d’inoperància, deixadesa i mala administració. Si no són capaços ni de torcar la caca, com han de saber res de fanals? La seva incapacitat mundialment reconeguda seria anecdòtica si no fos perquè ara hi ha un mort damunt la taula, la vida d’un jove estroncada per la suma de incompetència, mala fe i xuleria de l’equip que dirigeix n’Estarellas. Però dimitir? Aquí no dimiteix ni Déu.

Seguim. Sant Mateu. Com tot, en la distància i dins el cor ho he seguit i així m’ho han explicat. Les festes de Sant Mateu fa anys que es fan a part de l’ajuntament, que no fa res. Però enguany, escalivats i amb la por al cos -por de què? De matar qualcú més? No les tenen totes d’ells mateixos?-, l’equip d’en Guillem decideix avortar (ara ja espermet avortar) la revetla: a les 12 de la nit a jeure, que demà hi ha missa. La joventut, ni cas, que és el que s’ha de fer davant les idioteses, que ni cas, va continuar la festa pel seu compte. Es demostra que un poble unit i ben organitzat no necessita institucions que els tutelin (que ni per recollir la caca serveixen), i manco si estan controlades des del despotisme més primitiu. L’endemà, a en Guillem i al batle els esperaven al primer festival de bandes de música de Bunyola que es feia a la plaça, i fins i tot es va anunciar que donarien un record a les bandes convidades. Sabeu on eren? Ningú ho sap. Encara els esperen. Quina manera de deixar el poble en ridícul. Quin paperot.

Per acabar. El TIL. Si a un nivell tan reduït i bàsic com l’Ajuntament de Bunyola n’Estarellas i els Isern demostren sobradament la seva incompetència -i perillositat-, extrapolar això a un gran organisme com la Conselleria d’Educació només fa que maximizar els incompetents resultats -i la perillositat-: fa por. El TIL ha naufragat tenint una súper-majoria absoluta i el control total de l’aparell administratiu. Com és possible això? Perquè hi ha posat n’Estarellas i els Iserns per parir-lo en lloc que ho fes qualcú competent: un feixista competent, perquè ens entenguem. En canvi, hi posaren un renegat i dos trepes, incapacitats professionalment per a dur-ho endavant, i encegats d’autoodi i de prepotència per fer punts davant l’amo. I davant ells, d’ase bram i de cops, la Consellera.

El TIL ja està, fracassat, mort, acabat i enterrat, i tot el que véngui a partir d’ara torna a ser la mateixa suma d’incompetència, xuleria i mala fe que va provocar l’accident del fanal o que té Bunyola ple de merda, però amplificada per milers. A l’empresa privada, quan el mateix executiu s’equivoca dues vegades amb la mateixa qüestió, el foten al carrer, o si té una mica de dignitat professional, parteix amb la coa entre les cames. En aquest cas això no passarà, perquè la dignitat fa temps que es va esvair i perquè els porcs, com els traïdors, vull dir, els traïdors igual que els porcs, passen gust d’inflar-se a menjar baldament s’omplin de merda.

Ai, Guillemet, quin estiu…! I la tardor que t’espera.

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Alliberem el caixer senyor

Fa uns dies, per encalentir la campanya de les properes eleccions europees (si és que realment es poden encalentir), el PP de Menorca organitzà un míting, amb en Bauzá, na Rosa Estaràs i el president del Consell de Menorca, en Tadeo, i uns tres-cents militants. Normalment, els actes de partits polítics es fan, o bé als locals propis o bé a un espai públic -que l’ajuntament crec que té l’obligació de cedir si se li ho demana-, o bé el partit lloga un espai -un teatre privat, una carpa, una sala, etc.-. A Menorca no. No aquesta vegada. A Menorca, l’espai triat va ser, ni més ni manco, que les esplèndides cases del lloc de Lluriac, cedides per l’ocasió pel seu propietari, José María de Olivar Ordis, Baró de Lluriach, la casa noble més antiga de Menorca.

Que la sang blava sigui del PP no hauria d’estranyar, però, què vols que et digui, la imatge té un cert aire d’antic caciquisme, d’allò tan de l’època de la restauració que una mà renta l’altra… El PP té recursos de sobres per pagar els locals que vulgui per fer-hi els actes que vulgui; no necessita la caritat de ningú, per fer mítings electorals. Però així i tot, gràcies al baró, el PP s’ha estalviat uns quants milers d’euros (el que sol costar muntar un acte així), no molts: però bons són! No ens equivocarem, idò, si feim observar que l’acte de precampanya va ser-ho també de finançament del partit en espècies. Talment com fan els 700 comerços de la llista.