Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder.

Amb aquest títol ha sortit el llibre, que fa poc més de dues setmanes que és a les llibreries de Mallorca i Menorca (i esper que de més bandes també), sobre les grans festes de Ciutadella que aquest diumenge comencen, les de Sant Joan, però que tenen un gran preludi, musical, festiu, participatiu, intens, popular, paròdic, democràtic, cada any la nit del 22 de juny, la nit dels festers. És aquest esdeveniment l’inici d’una d’una recera apassionant, dos anys de feina, que m’ha permès reconstruir una història amagada i curiosa, escrita i amagada sota l’ombra del poder, sobre Ciutadella i la seva festa.

Vos anim a llegir-lo ara que s’acosten aquests dies; és bo de llegir. Esper que vos entretengui tant com a jo me va entretenir fer-lo, i vos interessi tant com a mi. Però sobretot, que sigui un motiu més -o el primer- per apendre a estimar Sant Joan, Ciutadella i Menorca, i la seva gent, tan com jo he après a estimar-a els darrers dos anys.

P.D. I mentre no el tengueu, podeu anar llegint aquestes petites entrevistes…

http://bloko.info/entrevista/amadeu-corbera-els-nobles-de-ciutadella-varen-transformar-lesperit-de-la-festa-de-sant-joan-i/

http://www.menorca.info/menorca/471059/tracta/destruir/mites/sino/d/enriquir/debat

https://fbcdn-sphotos-b-a.akamaihd.net/hphotos-ak-prn2/970734_673894922626442_852291369_n.jpg

http://www.diariodemallorca.es/part-forana/2013/06/22/sant-joan-ciutadella-cambio-despues-guerra/854839.html

… o aquest article a festes.org

Ens veurem per Sant Joan?

Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Fa uns mesos, poc abans de Nadal, i just abans que la UNESCO decidís incloure el Cant de la Sibil·la a la llista del Patrimoni de la Humanitat, vaig poder fer una xerrada al Cercle Artístic de Ciutadella sobre la pista de la Sibil·la a l’illa de Menorca. D’aquella conferència, i d’un parell de mesos de recerca més, n’ha sortit publicat ara -tot i que no sigui el temps més sibil·ler de l’any…- un article a la revista Lluc, (n. 877, juliol-setembre de 2011), ‘Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca‘, un rastre que tot i haver estat esborrat pel pas del temps, no és gens dèbil, i ha estat prou divertit, formador i estimulant resseguir-lo.

El penj aquí en la seva versió més completa, ja que un malentès a l’hora de la maquetació va obligar a reduir una mica l’extensió del text -però sense variar ni distorsionar el significat de les conclusions, que crec que s’entenen perfectament.

La numeració entre [claudàtors] és la que apareix a la revista.

Esper que sigui entenedor i de l’interès de qui el llegeixi.

Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Un salt en el temps

Fa uns dies vaig poder assistir a l’estrena, mundial?, d’una obra de Haydn, a Ciutadella. Es tracta d’un oratori, Die Schöpfung, “La creació del món”, estrenat a Viena l’any 1798. Així que ben bé, no era una estrena, però sí una primícia, recuperada del passat com per miracle, i que, posada en escena en ple segle XXI, ens ajuda a entendre millor un context històric en que Menorca va ser capaç de crear el seu propi microcosmos cultural i intel·lectual, i sempre en llengua catalana, perseguida a la resta del país per la monarquia borbònica, absolutista i obsoleta ja aleshores, a banda i banda dels Pirineus.

Andreu Febrer i Cardona, un dels menorquins il·lustrats vuitcentistes més destacats, va traduir el llibret de l’oratori de Haydn al català, ja el 1807. Va ser el seu amic i veïnat Joan Vidal i Seguí qui féu la sorprenent reducció de la partitura, d’una gran orquestra i cor, a només dues veus i dos instruments, violí i guitarra (!). Així, només una dècada després de la presentació a Viena de l’obra, aquesta ja havia arribat a Menorca, i connectat amb els gusts de la burgesia liberal maonesa, fins al punt de fer-ne una versió pròpia, en la llengua del país, per a poder gaudir-la en els salons senyorials per passar-hi la vesprada.

Ara, més d’un segle després, s’ha recuperat la versió menorquina de “La creació del món”, però com sempre passa si parlam de música, un esdeveniment com aquest, que hauria de ser observat i seguit amb interès, pels menorquins, balears i catalans en general -una visió autòctona de l’Sturm und Drang musical-, ha passat poc més que desaparcebut a Menorca, i la feina col·lectiva, d’anys, de músics, investigadors, Conservatori de Maó i Instiut Menorquí d’Estudis, ha quedat relegada a només dos concerts en un sol cap de setmana.

A l’Última Hora d’avui, entre les enèsimes misèries de la corrupció del PP, hi surt un article, que m’havien demanat, sobre el tema: per fer-ne una mica més de difusió, perquè tanta de feina no quedi en no-res, perquè aquesta obra no torni a quedar, com fa cent anys, dins un calaix o una estanteria.

L’altra Nit de la Cultura

Dissabte passat, dues cites culturals coincidien pràcticament a la mateixa hora, a un cap i a l’altre de Mallorca; dos actes que s’haurien pogut -i hagut- de complementar, però que la mala sort del calendari va fer que s’excloguessin.

La Nit de la Cultura de l’OCB va reunir a Artà l’elit cultural, política i artística de la nostra illa, amb el teatre ple i una gala de luxe retransmesa en directe per tots els Països Catalans. Però el que va succeir a Palma no era ni és  manco important, i sí, per desgràcia, més discret, tapat i mig amagat, en part perquè el món de la música clàssica ha quedat relegat des de fa anys a una espècie de “segona dimensió” que interessa només a una minoria, sense pes mediàtic i amb ben poca valoració per part de les institucions públiques, sobretot en temps de crisi; també en part perquè la gran majoria d’estudis sobre el despertar intel·lectual de Mallorca a principis del segle XX s’han centrat en literats: poetes, assagistes, novel·listes, etc., fins i tot col·locant a lloc preferents a personatges que ofereixen més d’un dubte -Joan Estelrich, Llorenç Villalonga-, però que ha deixat un poc de banda a aquelles persones que treballaren per aquesta consciència nacional des d’altres camps que no eren el de la literatura, com el de la música, com ara Baltasar Samper.

“Viatges de la Sibil·la”

Despús-ahir el Ministerio de Cultura va organitzar un paripé a Madrid per celebrar, bàsicament, que el flamenc és Patrimoni de la Humanitat, a més d’altres coses, com la Sibil·la.

Avui, però, no em  podia resistir de repriduir la glosa d’en Mateu Xurí: diu quelcom que era previsible, però és que ell ho diu molt millor, i amb més gràcia. També el voldran “patrimonialitzar”? Alerta!

No importava gens que fos
patrimoni immaterial
si el context tradicional
ha de perdre els seus valors.
Quins elogis i honors
rep la Sibil·la a Madrid?
Ni el turisme és el sentit
ni anar a fora, interessant.
En lloc de protegir el cant,
crec que l’han desprotegit.

Sibil·la & Thomas Cook

Sembla a ser que el Cant de la Sibil·la té molts de números, a la fí, d’entrar a formar part de la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Enhorabona. Almanco, això és el que proposa el Comité de la cinquena Convenció de la UNESCO per a tal llista (Nairobi, els dies 19 i 20 d’aquest mes de novembre) en les seves recomanacions de cara l’assemblea: que la Sibil·la sigui inscrita a la Llista.

Si finalment acaba així com s’intueix, culminarà, definitvament, el somni nacionalista -en el sentit més clàssic i estricte del terme- d’internacionalitzar “lo nostro”, que UM i PSM han empès amb entusiasme des de fa anys, amb la complicitat evident -no podria ser d’altra manera- dels partits espanyols, que així cobreixen, al seu entendre, la seva pròpia pàtina de mallorquinitat. Com que la UNESCO també té intenció, segons es pot llegir, de fer Patrimoni de la Humanitat la dieta mediterrània (sic), de retruc en un sol dia també se’ns protegirà el pa amb oli, l’ensaïmada, el gató i el gelat d’ametla.

La vida d’un il·lús

Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.

Cinquanta anys de la Nova Cançó: allò que va ser i allò que no va voler

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Posats a protegir, protegim Son Bosc

Que el Cant de la Sibil·la sigui candidata -no hi ha res fet, encara- a Patrimoni Oral i Immaterial de la UNESCO, en cas que sigui designat, pot ser bo. Pot ser bo per Mallorca, pels mallorquins -per fardar de qualque cosa, qualque cosa interessant de bon de veres, davant la resta del món-, fins i tot pot ser bo pel turisme. Pot ser bo per la Sibil·la? No té per què ser dolent, en tot cas: però tampoc té per què tan excel·lent com se podria imaginar. Pel que és la Sibil·la, com a tradició, en ella mateixa, potser no comporta un gran avantatge, potser realment no val la pena.

El Cant de la Sibil·la reuneix bastants de mèrits com per, des d’un punt de vista estricte, ser proclamat ‘Patrimoni de la Humanitat’: és una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana, que a tot Europa pràcticament només ha sobreviscut a Mallorca, i amb una vitalitat increïble; i aquest és el quid de la qüestió, la fortalesa de la Sibil·la arreu de Mallorca. M’explic.