Res a veure

Un regidor de Reus que va vestit d’Elvis, n’Ariel, es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya fent tàndem amb… Carmen de Mairena! Els mítings seran de veure, amb la veu aquella seva, tan greu: “Anda niño, que si me votas, te hago cosquillas en las […]“. La CORI, queí així es diu el partit, va treure representació a l’ajuntament reusenc l’any 2007, amb un programa que entre d’altres punts, proposava fer un gran circuit d’aslfat (…), la construcció d’un follòdrom per anar-hi a cardar, creació d’una campanya “Reus, capital del vici”, tornar a treure els gegants vells de la ciutat per la festa major, o sembrar marihuana en unes instal·lacions municipals. Qualque cosa d’aquestes supòs que el duo Elvis-Mairena proposaran per a la Generalitat.

Fent ciència

Aquest cap de setmana passat, la universitat de Harvard ha acollit la vintena edició de l’entrega dels premis Ig Nobel -que en anglès sona més o manco com “innoble”, una divertida paròdia dels premis Nobel que guardonen aquells treballs científics que “primer fan riure i després fan pensar”, en paraules dels seus promotors. Entre els premis d’enguany hi ha el d’un mètode per recol·lectar mocs de balena mitjançant un helicòpter per control remot (premi Ig Nobel d’Enginyeria), o el d’un estudi que demostra (sic) que l’asma es pot tractar qualcant en una muntanya russa (premi Ig Nobel de Medicina).

La veritat és que si un s’entretén a llegir la llista de premiats des de l’any 1991, pot riure una bona estona: a un estudi que determinava si era millor ser agredit amb una botella de cervesa buida o una de plena (Ig Nobel de la Pau de 2009); a un altre estudi d’un britànic que demostrava que els mags menjadors de sables patien irritacions del sistema digestiu (Ig Nobel de Medicina de 2007); o anant més enrere, al premi Ig Nobel de Medicina de 1994, compartit, per  una banda, per un ex-marine -valent soldat- víctima d’una picada de serp de cascavell que va insistir en que li aplicassin descàrregues eèlctriques connectant-li les pinces de la bateria del cotxe als morros, i per l’altra, per l’equip que el va atendre, autors de l’article “Fracàs del tractament per xoc elèctric en un pacient enverinat per una serp de cascavell“.

El del bombo

Un vespre de plenari a Bunyola, ara no record quin, com sempre era Esquerra, n’Andreu, qui interrogava el batle o qualque altre regidor del PP -tampoc ho record bé- sobre qualque irregularitat de les seves. Com sempre també, el batle molt nirviós, només feia callar el nostre regidor, l’interrompia, l’insultava, etc. Un escàndol, com sempre, fins que, com a de cop i volta, entra a la sala de plens un personatge gras i barbut, pudint a alcohol, amb una cervesa a mig beure en una mà i una bandera espanyola a l’altra, i cridant: “mira què m’ha donat en Nadal (en Rafel Nadal havia guanyat no sé què aquell mateix dia)! Que t’agrada, eh, porc, més que porc?“. 

Tipus de corrupció

Hi ha tipus de corrupció. N’hi deu haver de “bona” i de “dolenta”, no ho sé; de “blanca” i de “verda”? De “dolça” i de “salada”? De “guapa i de “lletja”? Serà qüestió, en un altre plenari, de demanar-li al batle que ens passi la seva classificació sobre les tipologies de corrupció que ell coneix, o fa. Ara bé, em permet el luxe de desconfiar-ne, si classifica tan bé com escriu.

El cas és que ahir dimarts, al ple de l’ajuntament, Esquerra vàrem presentar una moció contra la corrupció, que no va prosperar, gràcies als vots de PP i el seu apèndix, AVI. L’argument del batle, “és que hi ha molts de tipus de corrupció“. Ho diu, supòs, amb coneixement de causa: ell, com l’amic Guillem, tenien càrrec dins una de les conselleries de l’anterior govern; pogueren veure de prop l’immens mostrari de maneres de robar que oferia l’equip de Jaume Matas. Ens ha de perdonar, senyor batle: al nostre partit no hi ha lladres, desconeixem els “tipus de corrupció”, i només en sabem una, la que és un delicte.

Madrid Arena

Si una cosa han deixat clares les 15 hores de declaració, i la lectura de les converses, del presumpte no delinqüent Matas és que aquest pastís és molt més gros i saborós que els que han sortit fins ara; que aquí no hi ha maquillatge, quatre xavos entre cacics locals, petites trames per mantenir la parcel·la de poder provincial corresponent; això ja ho va inventar en Verga i n’hem tengut tota la vida.

No, què va: el Palma Arena és molt millor. Tot era per robar, només. Ni el poder, interessava: robar, i ja està. Com els sàdics, Matas gaudia torurant els mallorquins amb la seva política si això li produïa plaer, robava pel gust de robar, fent mal, a més; Mallorca ha estat l’escenari d’una immensa snuff movie rodada per Jaume Matas i els seus tramoistes, amb Antonio Alemany com a guionista i pel que sabem, o Matas explica, Pepote Ballester com a productor, pobre pària…

Els patriotes no ens roben

No vaig poder anar a la cadena humana de fa una setmana, contra la corrupció, però hi hagués anat. Vaig ser a temps d’arribar fins a Cort a veure els aplaudiments finals de la lectura del manifest, que per tant no sé molt bé què deia, però és igual: no devia dir quelcom gaire diferent al que pugui pensar jo.

Imagín que devia dir que la gent n’està -n’estam- fins als nassos de comprovar com durant anys -quatre com a mínim-, els responsables polítics es dedicaven a robar: a robar-nos, per fer-se palauets, xalets, comprar-se abrics i bosses cares, i pentinats de fantasia, entre d’altres; fins i tot en sé d’un, dels imputats del Palma Arena, que es va comprar un saxofon i es va apuntar a classes de música -l’únic ús honrat d’aquests doblers en tota la trama-. Però la qüestió era robar, ho hem vist i sabut de sobres.

Són el “colmo”

Això és es “colmo”!, va exclamar en Pere Sampol, quan va topar amb la cara-dura dels alts càrrecs del PP: havien anat de putes –amb sos doblers des poble!, remarcava aquell- i encara tenien la santa barra de renyar i enriure’s de la comissió de diputats que investigaven el cas.

Intent de censura a l’Ajuntament de Bunyola

El nostre ajuntament, el de Bunyola, s’ha gastat un mínim reconegut públicament de 8.000 euros en dues revistes-pamflet de propaganda pepera. I que a totes dues, hi figura el nom d’un tal ‘Toni Fuster’ com a director. El tal Fuster, un desconegut, no consta per enlloc, vull dir, no existeix cap document que indiqui que estigui en nòmina o res semblant. Però ‘tothom’ sap que és quelcom com ara un ‘cap de premsa’ municipal. Té la virtut de comparèixer pels plenaris, quan n’hi ha, així que resulta bo d’identificar, per eliminació, ja que és l’únic dels presents que no és de Bunyola (sense comptar l’amic Guillem): per eliminació, per tant, sabem qui és.

És un tipus alt i gros, tirant a molt gros, d’una trentena llarga d’anys -encara que jo som molt dolent per endevinar les edats de la gent-, moreno, de cara ampla, nas gros, un pèl bestial. No xerra gaire: no xerra gens. Just seu davant, llibreta en mà, camia blava, mira -controla- que tot estigui en ordre, que tot estigui bé. En acabar les sessions, el batle s’hi acosta, i ell, supòs jo, li deu dir allò que comunicativament no ha estat bé, o bé que es podria millorar, o potser comenten com sortirà publicada l’enèssima mentida al pamflet, no ho sé.

Es Castellet: una rondalla

Dimarts passat, al ple de l’Ajuntament, coses molt curioses. S’han de votar un seguit de propostes interessants, totes per part dels grups de l’oposició, en especial una del grup socialista perquè l’Ajuntament revoqui la llicència d’es Castellet, que està mal donada, abans que el Consell interposi un contenciós o que el propietari comenci les obres i se li hagi de pagar una indemnització milionària. Vaig arribar tard, ja s’havia votat el punt, però encara vaig a ser a temps de contemplar la plana major dels especuladors i interessats -avisats per qualcú?- copant totes les cadires de la Sala de Plens, fent guàrdia dels seus interessos. El regidor d’AVI, senyor Ildefonso Blázquez que mai va votar contra el polígon que sempre va criticar, tampoc ho va fer contra els xalets, ja que “se n’havia hagut d’anar”. Coses curioses, dic. Vaig demanar el resultat de la votació, i com sempre passa, el PP havia tombat la proposta, ja que, argumenta el batle, els “seus” informes tècnics diuen que la llicència és bona. Al nostre ajuntament en saben més que al Consell.

Tramposos

Així fa mal jugar, trob jo. Fa ganes de retirar-se, i si no fos perquè l’esperit de victòria ens comença a ser -ens ha de ser- superior a la moral de derrota tantes de vegades mostrada, molts fa estona que ja ens n’hauríem anat.

La veritat, però, és que fa mal jugar quan jugues amb tramposos. I no són petits tramposos, no: són professionals del tema.

També és cert que ja ho sabíem, amb qui jugàvem, però com que s’havien pactat les regles, idò un s’arriba a confiar: ca! No tenen remei, no saben no deixar de prendre el pèl.