Una història d’amor

Són sempre polides les històries d’amor, si són sinceres i senzilles, si no són pretensioses ni massa complicades: a mi m’agraden. La dels meus repadrins n’és una d’elles, com tantes, supòs, que n’hi ha a cada família.

El meu repadrí Llorenç era un binissalemer un poc ‘pinta’: espavilat, feiner, però jugador i no poc bevedor, també, i guapot. Era l’encarregat de les mines de Binissalem, l’home de confiança de l’amo. La meva repadrina Maria era una pagesa joveneta, més que ell, i tota una finura, que es va embadalir, feliçment, d’aquell jove. Ell n’estava profundament enamorat, i així com m’ho han contat a mi, en va estar tota la vida.

Les petites històries d’amor sovint van acompanyades també de petits drames, vists ara en la perspectiva del temps i dels anys: la meva repadrina, embarassada d’una nina -desitjaven-, de futur nom, Margalida, va patir un avortament inesperat. El meu repadrí, que se li fonia la mirada de veure-la a ella tan trista, per animar-la, se la va voler endur a Palma, i un divendres li diu: “soparem de peix a n’es port, i després, farem una volteta pes moll, per devora la mar”, li va dir. Un petit viatge, pels binissalemers de 1920.

Annerots a lloure

És ben curiosa la tradició festiva de Can Picafort. Normalment, per les festes patronals, qui més qui manco, arreu de Mallorca, aprofita l’avinentesa per fer una mica l’ase: beure un poc més del compte, anar-se’n a dormir una mica més tard del compte, provar de conèixer més persones de l’altre sexe -o del mateix, ep- que en dies normals, etc. Això sí, procurant no fer mal a ningú, que les festes són per passar-s’ho bé.

Passar les nits a la fresca

Passar les nits a la fresca, amb les temperatures de la darrera setmana, és complicat. I així i tot, a Bunyola, en arribar el vespre, un estarà més a gust a la plaça que dins ca seva, que com a mínim allà hi passa la mica d’horatget que refresca allò just per descansar de tanta basca.

Fa uns anys, el regidor de cultura d’aleshores, en Sebastià, va tenir la bona pensada de mirar de fer sortir la gent a prendre la fresca amb algunes activitats culturals, res de l’altre món, però que bastaven per entretenir les caloroses nits de l’estiu sense haver de recórrer a la televisó. Eren els primers anys del pacte local de progrés, el poble pareixa canviar de cara amb el nou ajuntament, els regidors i la batlessa tenien voluntat i bones idees. Llàstima que tot això s’evaís com la boira amb pocs anys: les idees s’eixugaren i el poble tornà a  instal·lar-se en la mediocritat municipal.