Gökçeada

Gökçeada abans era Imbros, però ara ja no ho és més. Remota i salvatge, una mica oblidada també, és el destí perfecte per qui cerca perdre’s i sentir-se més explorador que turista en un dels pocs indrets del Mediterrani -l’únic?- on encara les platges són verges i buides i els hotels no hi existeixen.

La república ataturca, en la seva perenne lluita contra Grècia, va aconseguir retenir les illes egees d’Imbros i Tenedos (ara Bozcaada) pel Tractat de Lausana de 1923. El tractat reconeixa, tanmateix, la “greïcitat” de les illes i la seva gent, un cert autogovern, i l’ensenyament en la seva llengua; però com tots els tractats d’aquest tipus -el dels Pirineus, el d’Utrecht-, aviat va passar a ser paper banyat: l’escola en grec prohibida, l’autogovern abolit i els drets de la població autòctona damunt la pròpia terra, cada vegada més disminuïts.

Avui, només uns 250 grecoparlants sobreviuen a l’antiga Imbros, d’una població total d’uns 7.000 habitants. Els antics poblets originals, Zeytinli, Tepeköy i Dereköy estan mig abandonats, reconvertits en cases d’estiueig per a istambulites privilegiats i alguns grecs nostàlgics; tanmateix, la ruïna els assola, l’abandonament hi és molt present. Fa pensar, i molt, que fins fa només 30 anys, encara, en aquells carrers abandonats hi havia vida: d’infants i famílies, gent de parla grega i nacionalitat turca, sense que això fos cap problema… per ells. Pel govern turc, en canvi, que un racó de la seva república trencàs el concepte unitari del país era poc més que un problema d’abast nacional.

Estúpids

Les explosions a la central atòmica de Fukushima, de cop, han recordat al món sencer que l’energia nuclear és això: una autèntica bomba de rellotgeria. I que mai passa res: fins que passa.

A mi, avui, m’ha vengut al cap un conte del mestre Asimov que vaig llegir ja fa molts anys, molt breu, però molt aclaridor. No l’he trobat en català, però pel que és el cas, fa el fet.

Naron, de la longeva raza rigeliana, era el cuarto de su estirpe que llevaba los anales galácticos. Tenía en su poder el gran libro que contenía la lista de las numerosas razas de todas las galaxias que habían adquirido el don de la inteligencia, y el libro, mucho menor, en el que figuraban las que habían llegado a la madurez y poseían méritos para formar parte de la Federación Galáctica. En el primer libro habían tachado algunos nombres anotados con anterioridad: los de las razas que, por el motivo que fuere, habían fracasado. La mala fortuna, las deficiencias bioquímicas o biofísicas, la falta de adaptación social se cobraban su tributo. Sin embargo, en el libro pequeño nunca se había tenido que tachar ninguno de los nombres anotados.

Una història d’amor

Són sempre polides les històries d’amor, si són sinceres i senzilles, si no són pretensioses ni massa complicades: a mi m’agraden. La dels meus repadrins n’és una d’elles, com tantes, supòs, que n’hi ha a cada família.

El meu repadrí Llorenç era un binissalemer un poc ‘pinta’: espavilat, feiner, però jugador i no poc bevedor, també, i guapot. Era l’encarregat de les mines de Binissalem, l’home de confiança de l’amo. La meva repadrina Maria era una pagesa joveneta, més que ell, i tota una finura, que es va embadalir, feliçment, d’aquell jove. Ell n’estava profundament enamorat, i així com m’ho han contat a mi, en va estar tota la vida.

Les petites històries d’amor sovint van acompanyades també de petits drames, vists ara en la perspectiva del temps i dels anys: la meva repadrina, embarassada d’una nina -desitjaven-, de futur nom, Margalida, va patir un avortament inesperat. El meu repadrí, que se li fonia la mirada de veure-la a ella tan trista, per animar-la, se la va voler endur a Palma, i un divendres li diu: “soparem de peix a n’es port, i després, farem una volteta pes moll, per devora la mar”, li va dir. Un petit viatge, pels binissalemers de 1920.

Nadal des del suburbi

Tornant de Palma al suburbi, cap al tard, no hi ha llums, no hi ha cotxes, no hi ha música, ni mostradors, no hi ha gent. No hi ha vida, no hi ha res. Just un suburbi que creix davall un pont que l’il·lumina. Hi ha arbres a les fosques, fanals que no fan claror, cases apagades, i un cotxe escadusser o una moto passatgera.

Tanmateix, la meva família sempre ha viscut aquí: cada Nadal s’ha fet aquí. Quan no era un suburbi sinó una horta gran i viva, amb camps regats i per regar, amb arbres que creixien amb el sol i s’adormien amb la fosca, amb camins i síquies que regaven les hortets i circulaven d’energia. Hi havia més poca gent, però hi havia més vida.

De tot allò, què en queda? Ho veig, ho mir, ho pens, i en queda ben poc. Nosaltres, pot ser. La meva padrina sempre va viure aquí; se sabia molts fragments de L’adoració dels Reis, que havia après de sa mare; jo en record només un, i record com el recitava, ella:

El rei Herodes s’enrabia

perquè el Bon Jesús és nat.

Jo sempre m’ho havia pensat

que el dimoni el se’n duria!

Bon Nadal!

Paràbola de Pep

Dimecres, Pep, tenia un dubte en la fe que Tu ens has donat. Estava nerviós, tremolós, dubtós, i sentia que l’esperit em flaquejava. Vaig tenir una visió: veia com el Teu exèrcit era vençut pel diable vermell, per falsos cristians, com vedell d’or amargament idolatrat pels que exalten la supèrbia, la luxúria, l’ira o l’avarícia, que no escolten ni creuen en el camí de l’humiltat i la saviesa que Tu ens has mostrat.

El meu pecat, Pep, és de pensament: confés que vaig dubtar, injustament, de Tu, l’anyell de Cruyff, que ens has guiat, com el bon pastor, per les vies tortuoses de la mística del futbol, i nosaltres t’hem seguit. Per què m’ho vares permetre, oh Pep? Era, potser, una prova de la meva fe en Tu, la manera, cruel però sàvia, de reforçar encara més la devoció que nos tenim i tendrem, pels segles dels segles, en Tu?

Una veu pròpia a Europa

Aquest proper dia 7, les eleccions europees se’ns presenten més importants que mai: perquè Europa cada dia pesa més, és més important, decideix més i més ens condiciona. I perquè més Europa és manco estat, manco Espanya, i evidentement, això només pot ser bo.

Bunyola, Mallorca, hi tendrà aquesta vegada un paper principal, en aquestes eleccions: la bona feina que es fa a nivell local té la recompensa a nivell europeu, i per això n’Andreu és un dels candidats. Per això hem enviat aquesta carta als mitjans locals: perquè, des dels pobles més petits, com el nostre, al major continent, com Europa, volem i defensam el mateix: la llibertat. I això només ho podem fer nosaltres: només ens tenim a nosaltres. Una veu pròpia a Europa. Des de Bunyola al món.

Les eleccions autonòmiques i municipals de 2007 suposaren, per a les nostres illes, l’assoliment d’una fita històrica. La configuració de la gran majoria d’institucions, Parlament, consells i ajuntaments, deixava fora dels governs la pitjor versió de la dreta espanyola que ha conegut aquest país: de la corrupció a gran escala, de la destrucció del territori, dels atacs a la llengua, de la mala gestió i tudadissa de doblers públics.

Però la fita és que, per primera vegada, el nacionalisme d’esquerres que representa Esquerra va assolir representació en aquestes institucions, sent una peça imprescindible per a configurar la majoria progressista que les governa. A Bunyola, tot i la majoria del Partit Popular, Esquerra va treure un resultat excel·lent i un regidor; a Sóller, Entesa per Sóller va aconseguir també un regidor, que forma part de l’equip de govern.

La defensa d’una societat lliure, més justa, de la defensa d’un entorn natural privilegiat, d’una llengua única i amenaçada com ho és la nostra, d’un model econòmic equilibrat, d’una democràcia real i transparent, no són, en el nostre cas, típics eslògans de partit: són conviccions fermes de la gent que hem decidit prendre part en l’acció política dels nostres municipis, assumint fins i tot més responsabilitats si és necessari; perquè no ens tremola ni la mà ni la vista a l’hora de dur la veu i les necessitats de bunyolins i sollerics, dels mallorquins en general, allà on faci falta, sigui dins el nostre ajuntament, al Parlament, a Madrid o a Europa. Perquè si una cosa no ens manca és, precisament, il·lusió.

Europa és, per tant, l’objectiu més llunyà, però alhora més important, que ens toca assolir. Perquè la Unió Europea és cada vegada una entitat més consolidada, i que cada vegada té més pes en les nostres vides: les polítiques d’immigració, comerç, treball, urbanisme i medi ambient, cultura o energia es decideixen allà, a Brussel·les i Estrasburg, al Parlament Europeu.

Alguns partits plantegen les eleccions europees de dia 7 com una espècie de referèndum intern, i posen el seu objectiu no en els interessos dels ciutadans, sinó en el seu propi: per marcar múscul davant l’adversari, és a dir, l’altre partit. Són projectes massa semblants, estancats en ells mateixos, sense ambició. No és el nostres cas, el d’Esquerra i Entesa, i amb el suport del PSM, que s’integren dins la coalició l’Europa dels Pobles, que encapçala Oriol Junqueras. Els partits que representen el canvi i la il·lusió, enfront de l’immobilisme ultra-conservador de la dreta espanyola i la poca consistència del progressisme que pregona l’esquerra oficial espanyola.

La feina feta fins al dia d’avui no pot quedar en no res. Esquerra ha treballat, amb un sol regidor, per fer del poble de Bunyola un model de referència, de progrés, de benestar i de llibertat pels seus ciutadans. Ara assumim amb la mateixa il·lusió i el mateix compromís que fa dos anys, treballar per tot això, des de Brussel·les, i esperam que tornis a confiar amb nosaltres. És per això que n’Andreu Bujosa és també un dels integrants de la candidatura, juntament amb na Cathy Sweeney, en Ramon Quetgles i na Caterina Canyelles, els quatre representants mallorquins de la llista. Perquè només des d’aquí, des de Bunyola i Sóller, des de Mallorca, podrem defensar els interessos dels bunyolins i sollerics, dels mallorquins. I només des de l’experència de la bona feina, la que feim dia a dia als nostres ajuntaments, al Consell o al Parlament, i amb la motxilla de la il·lusió i l’esperança, podrem anar a Brussel·les, Estrasburg, o a qualsevol altra part del món, a mostrar-nos tal com som i volem ser: un país de gent lliure, que es respecta a sí mateix, a la seva llengua, al seu entorn, a la seva cultura. Un país normal, en definitiva, que parli amb veu pròpia a la Unió Europea.

Em preocupa l’Athletic Club

Em fa pena l’Athletic Club de Bilbao. Té mala peça, mala ferida: ho té pelut, vaja. Fa anys que s’arrossega més que no juga per primera divisió (ara, Liga BBVA, vaja nom doiut), amb l’únic orgull -que tampoc és poc, però que amb això no es passegen barques per la ria- de ser un dels tres equips que no ha baixat mai, encara que de cada vegada li costa més mantenir el rècord. També és la bandera dels jugadors autòctons, però molt em tem que aquesta política no aguantarà vint-i-cinc anys més sense alçar ni la copa del xampany de Nadal. No té bona pinta, no, l’Athletic Club.

Visca el futbol

El canvi significa maduresa, diuen; normalment, això ho diu qui ha patit qualque tipus de metamorfosi: de socialista a ultraliberal, d’independentista a federal, de revolucionari a executiu ben pagat. De qualque manera s’ha de justificar la transformació. ‘És que ara som un tipus madur’. Ah, és clar. Idò res a dir, supòs…

El cas és que en la vida, un pot canviar en quasi tot: de carrera, de casa, de poble, de feina, de classe social, de parella, de partit, d’ideologia, de religió, de mascota, de cotxe, de gelat preferit, de jaqueta, de cara, i fins i tot d’orientació sexual. Però és més difícil de trobar qualcú que canvïi d’equip de futbol, això no canvia. És quelcom passional, irracional, emotiu: si no, no duraria tota la vida, ni l’amor dura tant. No neixes del Barça -jo no hi vaig néixer, ni m’hi varen educar, a ca meva no eren gaire futbolers per no dir gens; per sort, m’enviaren a una bona escola- però quasi segur que moriràs culé.

La crisi dels 24

Demà en faig 24; vint-i-quatre. Tot el bon temps que ha fet aquests darrers dos dies, ara pareix que escampa, i amenaça de ploure, avui i demà, segons les previsions. I a ningú li agrada que faci mal dia pel seu aniversari.

Qui hagi llegit el blog darrerament haurà vist que arribats a aquestes edats, els dubtes m’assalten, a mi i als meus amics: tenim ‘la crisi dels vint-i-quatre’. Els de la trentena o la quarantena potser no ho entendran: qui pot tenir una crisi d’edat als 24 anys? Ben bé no és així, no tenim una crisi d’edat, sinó d’objectius, de referents o de fites. Coincideix en aquesta edat, en la meva generació i de les que m’envolten. No és tampoc una crisi, diria jo, extensible a tothom, a tots els joves nascuts el 85; només als mallorquins, als que fa anys que vàrem sortir de Mallorca per menjar-nos el món a Barcelona i tornar a l’illa a escurar el plat, i ara que tancam un cicle d’estudis i vital, ens demanam si no hem caigut en la rutina, si el món, Barcelona i Mallorca ens ha menjat a nosaltres i ens ha deixat el plat ben escurat.

A la mitja part de les birres i el futbol

Vaig enviar un missatge a en Jaume, devers les sis: ‘vendré a veure es partit a n’es pis, i duré quatre birres‘; entre els amics, seguint el tòpic més tòpic de la nostra societat, no hi ha futbol sense cervesa. Hauria pogut veure el partit a ca meva, que ahir el feien en obert, però veure el futbol tot sol no convida a fer la cervesa, i és clar, la màgia del moment es perd i el ritual s’estronca: ves a saber si el Barça no hagués fet un mal partit, per culpa d’això, que en el món futbolístic les supersticions són molt importants…! Però més que res -qui patia ahir pel resultat?-, també, i sobretot, era l’excusa per veure en Jaume, que feia prop d’un mes que no el veia.

En Jaume i jo fórem companys de pis durant dos anys, amb en Lluc i na Marga: una gran família, és el que érem, més que habitants dins un mateix sostre. Festes, converses, sopars, passeigs… Després, jo me’n vaig anar, i ells quedaren (i amb n’Ana, que em va substituir, m’atrevesc a dir que hi guanyaren amb el canvi); he rodat per dos pisos més, però en aquell encara m’hi sent com a ca meva, una mica, i ells em deixen sentir-m’hi. Encara som una mica una gran família. En Jaume i jo som de la mateixa edat, i en moltes coses, diria que som bastant semblants; físicament no: és molt més alt i prim, té molta cabellera i poca barba, exactament al contrari que jo. Però compartim, a part dels records de deu anys d’amistat i dos de convivència, certa manera d’entendre el món, o com a mínim, d’enfocar-lo, que s’apropen bastant. Hem discutit i discutim molt -mai cap baralla-, però precisament aquestes discussions les tenim perquè tots dos volem entendre el mateix, tenim preocupacions i inquietuds semblants, i encara que no sempre tenguem el mateix punt de vista, sí que tenim el mateix objectiu en ment. Per això jo crec que ens entenem tan bé, ens comprenem, mútuament, les virtuts i els defectes, i això ens fa ser molt bons amics.