Un país normal

Jo no vull un país normal. Què és un país normal? Demà, l’11 de setembre, pot ser històric, pareix, que podrà ser la data recordada a tots els llibres d’història, com l’inici del procés d’independència. El dia que va obrir el camí inevitable cap a la llibertat d’un país… normal?

Idò si és per tenir un país normal, no m’interessa. No a mi. Potser per a molts dels que vagin demà a la manifestació -jo no hi puc anar-, segur, el procés consisteix en això, en una secessió que desemboqui en un “nou estat d’Europa”, tan normal com els altres: tan miserable com els altres, deu voler dir, on es condemna al 80% de la seva població a empobrir-se a marxes forçades perquè el 20% que queda es pugui enriquir estratosfèricament, on s’hi construeixen #BarcelonaWorlds i hotels a sa Ràpita, on els “cossos de seguretat” públics no són més que agents repressius al servei de mantenir la seguretat de la minoria que sempre governa, on les escoles estan concebudes com a centres d’adoctrinament i aprenentatge de la litúrgia oficial, acrítiques, unidireccionals; on la distribució del poder segueixi depenent de la distribució de la riquesa -els que més tenen més comanden-, i no al revés. Un país independent en teoria, però dependent -que no interdependent- del BCE, l’OTAN o l’FMI. Això avui en dia és un país normal a Europa: això és el que volem?

30 anys i una revolució tranquil·la

Mon pare va imaginar la llibreria abans que imaginar-me a jo. Abans que imaginar-se a ell en el futur, abans d’imaginar-se casat, amb fills, amb un ca i un grapat de moixos. Abans d’imaginar-se treballant a la UIB o a qualsevol altra banda, vivint a Bunyola o a un altre lloc: va imaginar-se Quart Creixent abans que qualsevol cosa.

Poques coses deuen ser més perilloses que un llibre. Ho saben tots els règims feixistes; ho saben José Ramón Bauzá i María Salom, també. Per això enguany no hi ha Setmana del Llibre en Català: perquè és en català, però sobretot, perquè són els llibres els que s’hi mostren. Llibres, cultura, ciència i coneixement: és perillós posar-ho a l’abast de la gent, podrien reflexionar, i pensar, i actuar.

Feia poc que havia tornat de Barcelona l’any 82, mon pare, d’estudiar i d’aprendre, amb el cap ple d’idees, i s’imaginava un país diferent: se l’imaginava culte i lliure, just i net. Se l’imaginava diferent de com és ara, però aleshores -i com ara-, tenia l’esperança de canviar-lo. Calia d’actuar: un país, una societat justa, no es construeix només de somnis i imaginació. Necessita també una infraestructura, uns espais, un punt de partida.

Aurora, crida més fort!

N’Aurora tenia un nom de dia, de despertar: de llum. Es despertava cada dia a la riba del Molinar, on hi ressona encara la Palma marinera, per anar a cosir mentre els pescadors tornaven de fer el jornal, amb la mar engronsant-la quan obria els ulls i que l’engronsava quan els cloïa. Tenia només vint-i-cinc anys quan la mataren, més jove que jo ara, avui fa 75 anys i 6 dies. Les mataren, a les roges del Molinar, en un lloc sec i fred, lluny de la seva mar engronsadora, darrera una paret qualsevol, tacada de sang per una cara i amb el Crist a l’altra i potser, amb el mateix capellà beneïnt misses i assassinats.

N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.

Tocar els collons a Espanya

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / […] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.”

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

75 anys després: RTVM

Ara fa uns anys, el govern de Veneçuela tancà una de les principals televisions privades del país, Radio Caracas Televisión -una de les més antigues-, perquè era molt crítica amb la política d’Hugo Chávez; l’excusa va ser una “qüestió administrativa”, la fi de la concessió de la llicència: amb la llei a la mà -llei chavista, però plenament legal-, Chávez ho podia fer. Des d’Espanya, com a màxim observatori europeu de l’actualitat llatinoamericana, plogueren crítiques molt fortes contra aquella decisió, sobretot del PP; aquestes en són algunes:

– Roberto Soravilla, diputat del PP (13/05/2007): “El cierre arbitrario de Radio Caracas Televisión”, unido a las amenazas dos días después a Globovisión son pasos directamente encaminados a demoler la democracia.”

– Jorge Moragas, responsable de Relacions Internacionals del PP (30/05/2007): “Nosotros manifestamos nuestra profunda preocupación e inquietud por la consumación de la amenaza de Chávez de retirarle la licencia a Radio Caracas y entendemos que esta decisión cuestiona el pluralismo y la libertad expresión”

– Nacho Uriarte, aleshores president nacional de les NNGG (2/06/2007): “No volem ser còmplices del silenci de Rodríguez Zapatero i el seu Govern davant d’un atac directe a la llibertat d’expressió no només d’un mitjà de comunicació, sinó també d’una societat que està sent agredida”

– La fundació FAES, presidida per José María Aznar, qualificava, per aquesta mesura i per moltes d’altres, el govern de Chávez de “NEODICTADURA”: http://www.fundacionfaes.org/record_file/filename/2872/EN_DEFENSA_DE_LA_LIBERTAD_EN_VENEZUELA.pdf

Altres veus, normalment afins al PP, també criticaren el tancament de RCTV:

– Mario Vargas Llosa, escriptor, premi Nobel de Literatura 2010 (17/08/2008): “Ya sabemos a dónde conducen los recortes de la libertad de expresión: a una dictadura.”

– Editorial del diari digital Libertad Digital (29/95/2007): “Esto, aparte de un disparate impropio de un país que sigue definiendo su sistema como democrático, es un ataque inaceptable a la libertad de expresión y a la pluralidad de medios de comunicación que es inherente a cualquier sociedad abierta. […] Seguimos y seguiremos defendiendo la libertad de expresión de los periodistas en cualquier parte del mundo. Por ello nos solidarizamos con nuestros compañeros venezolanos de Radio Caracas Televisión, profesionales de la comunicación a quienes un poder político autocrático ha cerrado la boca sin miramientos. […] Hoy todos los periodistas libres del mundo pertenecemos a una emisora que ya no existe; hoy todos somos Radio Caracas Televisión.”

Són només algunes opinions de la gent del PP contra el tancament d’un mitjà de comunicació. Avui potser podrien llegir els nous amos del Consell de Mallorca aquestes breus línies, perquè se’n recordin bé i siguin conscients que tancant RTV Mallorca, 75 anys després, segons les seves pròpies paraules i segons la seva gent, tornen a atacar, a fer malbé, la democràcia. 75 anys després: ells no canvien.

 

 

 

 

 

 

 

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

La primera jugueta

La meva padrina sempre ho va recordar, m’ho va explicar moltes de vegades: sa primera pepa que vaig tenir la meva regalar n’Asanya. Ella, cosidora de ben joveneta, com tants de nins mallorquins víctimes de l’època, no tengué mai gaire temps per jugar: no tenia ni juguetes. Per això sempre va tenir ben present qui li va regalar la primera, aquell home, n’Assanya, quan va visitar Palma, i els escolars de la ciutat anaren a veure’l, com si fos una excursió.

Va regalar, al Teatre Balear, una pilota a tots els nins i una pepa a totes les nines. Era una pepa de pedaç, contava ella, amb un vestidet rosa. Va ser la primera jugueta que va tenir, la que li va regalar n’Assanya, la primera amb la que va poder jugar.

Poc temps després, va començar la guerra.

Fora l’exèrcit de Cabrera!

El dictador libi, en plena escalada de bogeria i violència, ha anunciat que durà la guerra “per tot el Mediterrani”. Dubt molt que tengui, ja a hores d’ara, capacitat militar per fer-ho, però d’un psicòpata com Gaddafi un no se’n pot fiar, i certament, les Balears no queden excessivament enfora de l’escenari bèl·lic del nord d’Àfrica.

Val més estar ben prevenguts. Això pensen els responsables de la Conselleria de Medi Ambient; o això o no s’explica, o jo no ho entenc, que sigui el PSM -…- qui accepti sense problemes -sense ni una sola objecció- que l’exèrcit espanyol véngui a fer maniobres militars (amb helicòpters, submarins, transports marítims i terrestres, i uns 300 soldats) al Parc Nacional de Cabrera.

Realment, és quelcom inexplicable, i no em pensava mai que seria un partit nacionalista, d’un govern progressista, qui tornaria a obrir les portes, vint anys després, a les bauxes militars a Cabrera, sense dir ni piu. És per llogar-hi cadiretes. 

El cuc blau

Les dues darreres vegades que hi havia hagut eleccions autonòmiques a Catalunya (2003 i 2006), jo era a Barcelona, i totes dues vegades vaig acabar la nit de gresca, celebrant els resultats, amb gent diversa d’Esquerra, fins a les cinc o les sis del dematí per xibius del Raval. Bé que s’ho valia i bé que s’ho va valer.

Ahir no hi era, però no crec que molts dels companys estassin per gresques, ni molt manco per festes. I no hi estarem per algun temps, com a mínim, fins a les municipals, que segur que girarem la truita. Però vénen temps difícils, potser una mica complicats, i no només per Esquerra -que en tot cas, segurament només pot anar a millor-, sinó pel país, o pels Països, segons el gust de cadascú.

El senyor de les mosques

En Delgado Truyols (Carlos), com el seu nom indica, és part de les restes i desferres d’allò que en altre temps se’n deia noblesa, però que els mallorquins varen saber traduir, molt encertadament, per botifarres, que és una de les millors maneres d’aprofitar un porc: capolat i fer-ne menjua. I és que de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta, i en Delgado Truyols, com el seu nom indica, sap mantenir-la, la casta: de senyor i de botifarra.

El senyoriu per descendència és l’antítesi de la democràcia, i així actua el batle de Calvià: sense democràcia. El cas és que un grup de mallorquins -i què te més: encara que haguéssim estat turistes afganesos- ens disposàvem a assistir al pregó del desembarcament, que cada any es fa a la Creu de Santa Ponça, per on se suposa que entrà la llengua catalana a Mallorca, el 1229. Llàstima que des de fa uns anys, aquesta festa s’ha convertit en un aquelarre espanyolista, on en Delgado Truyols hi va a predicar l’apartheid contra els mallorquins, però què hi farem: així és la democràcia, així ho volgueren una majoria de calvianers. Sempre hi ha qui se n’aprofita, del sistema democràtic, gent que hi participa però no l’entén o no li agrada: Hitler, per exemple.