Samuel Webbe , de qui personalment no n’havia sentit a parlar mai fins fa dues setmanes, fou un músic anglès que va néixer a Maó el 1740, durant el primer període de dominació britànica de l’illa. Fill d’un funcionari colonial, va quedar orfe de pare quan encara era un nin de llet, així que sembla que sa mare no va tenir altre remei que tornar cap a Londres, empobrida. Als 11 anys el varen posar d’aprenent d’ebanista, i als 18, va entrar de copista de la botiga de música que regentava John Welcker a Gerard Street, al barri del Soho. Allà va conèixer Carl Barbandt (1716-1776), aleshores ja organista de la capella de l’ambaixada de Baviera a Londres, que el va formar musicalment. Cap al 1763 va començar a compondre, i el 1775, aconseguí la plaça d’organista de la capella de l’ambaixada de Sardenya, que mantengué fins al final de la seva vida. Val a dir que les capelles de les ambaixades eren els únics llocs de culte catòlics a Londres permesos al s. XVIII, així que el seu paper com a llocs de trobada dels catòlics anglesos era molt important. Webbe fou, doncs, un destacat – el més important, pot ser, sembla- músic catòlic anglès, compositor de nombrosos glee (un tipus de goigs, en podríem dir), una forma coral típicament anglesa que té els seus orígens en l’adaptació britànica dels madrigals italians. Els glee de Webbe són encara avui en dia molt populars a tots els països anglosaxons. Morí a Londres mateix el 25 de maig de 1812.
Category Archives: Música
El cant de la Sentència al Migjorn Gran
El diumenge del Ram, al poble del Migjorn Gran, a Menorca, s’hi canta encara avui en dia el cant de la Sentència. N’he fet un petit article que apareix al núm. 31 de la Revista Caramella (p. 31-33), que acaba de sortir, dins el dossier especial de teatre popular; no la vos podeu perdre.
Aquí el vos deix:
Notes per a l’estudi del Cant de la Sentència al Migjorn Gran.
Un govern contra una cançó
Sonaria igual de ridícul si aquest escrit es titulàs “un govern contra una patata”, o “un govern contra un enfilall de tomàtigues de ramallet”; el cas és que ara és una cançó, però qui sap si més endavant el manteniment de l’ordre establert, la llibertat i la democràcia, que diguem, passarà per prohibir classes d’educació sexual als instituts. Per exemple.
Tornant al principi, em fascina la idea: un govern contra una cançó. La primera vegada que record, en la meva joventut, haver sentit una cosa semblant -salvant les distàncies- va ser quan l’exèrcit taliban va prendre el poder a l’Afganistan, cap a l’any 1996. Aleshores prohibiren la televisió, la ràdio, els ordenadors… i la música! Això darrer, de la música, respon a una interpretació ultra-restrictiva de l’Alcorà, en la qual la música és vista com a un mitjà que pot desviar el fidel del camí d’Al·là.
Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca
Fa uns mesos, poc abans de Nadal, i just abans que la UNESCO decidís incloure el Cant de la Sibil·la a la llista del Patrimoni de la Humanitat, vaig poder fer una xerrada al Cercle Artístic de Ciutadella sobre la pista de la Sibil·la a l’illa de Menorca. D’aquella conferència, i d’un parell de mesos de recerca més, n’ha sortit publicat ara -tot i que no sigui el temps més sibil·ler de l’any…- un article a la revista Lluc, (n. 877, juliol-setembre de 2011), ‘Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca‘, un rastre que tot i haver estat esborrat pel pas del temps, no és gens dèbil, i ha estat prou divertit, formador i estimulant resseguir-lo.
El penj aquí en la seva versió més completa, ja que un malentès a l’hora de la maquetació va obligar a reduir una mica l’extensió del text -però sense variar ni distorsionar el significat de les conclusions, que crec que s’entenen perfectament.
La numeració entre [claudàtors] és la que apareix a la revista.
Esper que sigui entenedor i de l’interès de qui el llegeixi.
“El Cant de la Sibil·la, entre Mallorca i Menorca”
Aquest Nadal que ja enyoram ha estat el de la Sibil·la: l’hem viscuda, els mallorquins, no amb normalitat, sinó amb una espècie de “furor”, o eufòria col·lectiva, pel reconeixement de la UNESCO. Per això, he fet algunes xerrades per pobles de Mallorca, organitzades pel Consell de Mallorca i l’Obra Cultural Balear.
Però abans de Nadal, abans de “l’esclat”, vaig poder-ne fer una altra, de conferència, a Ciutadella, al Cercle Artístic, sobre la història de la Sibil·la a Menorca, que també en té, i fins no fa relativament tant… De fet, enguany s’ha tornat a cantar: a Maó, a Fornells i a El Toro. La versió que s’ha cantat a Maó, a més, és d’un text original del s. XVIII; tot plegat, prou interessant.
Vaig tenir l’honor que accedís a fer la presentació la professora Josefina Salord, i que a més, la soprano Maria Camps volgués cantar un fragment d’aquesta Sibil·la menorquina. Un luxe per a un ciutadellenc acabat d’estrenar com som jo.
En tot cas, aquí la deix, sencera, per a qui li interessi i en vulgui saber més, sobre aquesta història de la Sibil·la a Menorca, dividida en quatre parts: 1.1., 1.2., 1.3. i 2 (sobre Menorca).
(Maria Camps interpretant la “versió menorquina” de la Sibil·la).
L’altra Nit de la Cultura
Dissabte passat, dues cites culturals coincidien pràcticament a la mateixa hora, a un cap i a l’altre de Mallorca; dos actes que s’haurien pogut -i hagut- de complementar, però que la mala sort del calendari va fer que s’excloguessin.
La Nit de la Cultura de l’OCB va reunir a Artà l’elit cultural, política i artística de la nostra illa, amb el teatre ple i una gala de luxe retransmesa en directe per tots els Països Catalans. Però el que va succeir a Palma no era ni és manco important, i sí, per desgràcia, més discret, tapat i mig amagat, en part perquè el món de la música clàssica ha quedat relegat des de fa anys a una espècie de “segona dimensió” que interessa només a una minoria, sense pes mediàtic i amb ben poca valoració per part de les institucions públiques, sobretot en temps de crisi; també en part perquè la gran majoria d’estudis sobre el despertar intel·lectual de Mallorca a principis del segle XX s’han centrat en literats: poetes, assagistes, novel·listes, etc., fins i tot col·locant a lloc preferents a personatges que ofereixen més d’un dubte -Joan Estelrich, Llorenç Villalonga-, però que ha deixat un poc de banda a aquelles persones que treballaren per aquesta consciència nacional des d’altres camps que no eren el de la literatura, com el de la música, com ara Baltasar Samper.
Cançons de Nadal i músiques que fan mal
Nadal, que ja el tenim aquí, és a la música el que les plujes als bolets: en fa brotar d’allà on no n’esperes. De música, en una societat complexa i diversa com la nostra, n’hi ha arreu i per tot i a tota hora; però per Nadal, tot això s’exagera en un gran fluxe de “nadalitat” sonora: tot sona a Nadal, i per tot ressona. No te’n pots escapar.
El consumisme ha disparat la “Nadalitat” en les darreres dècades, fins a avorrir. Vas pel carrer, i miris on mirirs, tot és nadalenc: un fotimer de gent vestit de Papá Noel a les portes dels grans magatzems, els carrers adornats, els mostradors engalanats, i música:molta de música, la que retrona, i molt sovint és la mateixa, des dels interiors dels centres comercials.
Fins aquí, tot normal. Però a Ciutadella han tengut encara una idea millor, i no és nova d’enguany; passa que jo no ho havia vist mai. A falta de grans magatzems que facin sonar nadales, ho fa l’ajuntament, amb la instal·lació d’uns altaveus per les cantonades dels carrerons del centre històric de la ciutat, petit, senzill, però d’una bellesa molt fina; que repeteixen, quan enfosqueix -i ara ja fa fosca de prest-, la mateixa nadala, cantada pel mateix cor de nins que la canten sempre a qualsevol Corteinglés de qualsevol part de la Península Ibèrica.
“Viatges de la Sibil·la”
Despús-ahir el Ministerio de Cultura va organitzar un paripé a Madrid per celebrar, bàsicament, que el flamenc és Patrimoni de la Humanitat, a més d’altres coses, com la Sibil·la.
Avui, però, no em podia resistir de repriduir la glosa d’en Mateu Xurí: diu quelcom que era previsible, però és que ell ho diu molt millor, i amb més gràcia. També el voldran “patrimonialitzar”? Alerta!
No importava gens que fos
patrimoni immaterial
si el context tradicional
ha de perdre els seus valors.
Quins elogis i honors
rep la Sibil·la a Madrid?
Ni el turisme és el sentit
ni anar a fora, interessant.
En lloc de protegir el cant,
crec que l’han desprotegit.
Sibil·la & Thomas Cook
Sembla a ser que el Cant de la Sibil·la té molts de números, a la fí, d’entrar a formar part de la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Enhorabona. Almanco, això és el que proposa el Comité de la cinquena Convenció de la UNESCO per a tal llista (Nairobi, els dies 19 i 20 d’aquest mes de novembre) en les seves recomanacions de cara l’assemblea: que la Sibil·la sigui inscrita a la Llista.
Si finalment acaba així com s’intueix, culminarà, definitvament, el somni nacionalista -en el sentit més clàssic i estricte del terme- d’internacionalitzar “lo nostro”, que UM i PSM han empès amb entusiasme des de fa anys, amb la complicitat evident -no podria ser d’altra manera- dels partits espanyols, que així cobreixen, al seu entendre, la seva pròpia pàtina de mallorquinitat. Com que la UNESCO també té intenció, segons es pot llegir, de fer Patrimoni de la Humanitat la dieta mediterrània (sic), de retruc en un sol dia també se’ns protegirà el pa amb oli, l’ensaïmada, el gató i el gelat d’ametla.
Notes i apunts 