En Bauzá ja ha perdut

La notícia que els hospitals General i Joan March no tancaran és potser la millor que hem tengut en aquesta illa en el darrer lustre. La millor, segur, pels centenars de treballadors i les seves famílies, pels milers de pacients i per tots els usuaris de la sanitat pública a Mallorca (centenars de milers!); és la millor pel que suposa: el manteniment d’un servei públic i de qualitat, construit amb l’experiència i l’esforç d’anys de molta de gent  que intenta, dia a dia, superar-se i superar les dificultats i la duresa d’un treball tan poc  agraït de vegades, i tan agradós d’altres, com és conviure amb malalts, curar-los, cuidar-los, evitar-los sofriment i que, irremeiablement, arribin al seu traspàs de la millor i menys dolorosa manera possible, per a ells i pels seus estimats. No ha de ser fàcil, però sé de manera directa que la gent de Caubet fa possible que el procés cap a la mort, quan ja no queda més remei, allà sigui serè, tranquil, estalviant tant com és possible el dolor i el patiment a qui ho pateix i qui ho observa impotent. Només per aquesta feina, valia la pena que conservàssim els dos centres: perquè el dolor de la gent no pot ser mai una qüestió monetària, una xifra en un paper o en la boca d’en Rafael Bosch.

Moral de victòria

Ahir va ser, certament, un dia difícil per la bona gent d’aquestes illes, per la cada dia manco silenciosa i més animada majoria social d’aquesta terra. El primer debat de la nova Llei de la Funció Pública va ser duret: dur, perquè és dur que al teu -el nostre- Parlament t’insultin i t’escupin a la cara, que te compixin dins ca teva, es caguin amb tu, i no hi puguis fer res més que aguantar, i acumular odi en silenci i resignació. Aguantar que un engominat pugui bramar, al teu Parlament, que el català “complica la vida a la gent” és dur: molt dur. I ho diu un d’un partit que es dedica sistemàticament a complicar la vida a mestres, funcionaris, metges i personal sanitari, pensionistes, persones a l’atur, pares d’alumnes, la UIB, estudiants, investigadors, becaris i treballadors en general; però és “el català” el que complica la vida… I que sigui al teu parlament que s’institueixi la xenofòbia legal contra la teva gent, tu, els nostres: tots, sense que, de moment, ho puguem impedir, és francament dur.

És dur, però ja ho sabíem. Des del mateixa nit que el PP balear va tornar a guanyar les eleccions, sabíem que aquest dia  arribaria, que serien quatre anys molts durs. Per dur que sigui, no ens pot sorprendre. I per això mateix, per dur que sigui, no ens pot desmoralitzar, perquè és això, precisament, el que pretenen: la deserció, la rendició. El pessimisme. Ahir, les xarxes socials bullien de comentaris “de dol”: d’un dia trist, del dia que ens comencen a esborrar de la història, etc. És una manera de veure-ho, però també podem pensar que ahir va ser el dia, per primera vegada en molts d’anys, que el mateix PP es va xapar com mai s’havia xapat –i encara no sabem de quina magnitud és el xap-, per un tema sobre el qual molts, jo el primer, pensàvem que mai es xaparia: potser perquè hi ha línies vermelles que fins i tot per segons quina gent són infranquejables. Potser ahir vàrem començar, la bona gent d’aquestes illes a escriure la nostra pròpia història.