Un govern contra una cançó

Sonaria igual de ridícul si aquest escrit es titulàs “un govern contra una patata”, o “un govern contra un enfilall de tomàtigues de ramallet”; el cas és que ara és una cançó, però qui sap si més endavant el manteniment de l’ordre establert, la llibertat i la democràcia, que diguem, passarà per prohibir classes d’educació sexual als instituts. Per exemple.

Tornant al principi, em fascina la idea: un govern contra una cançó. La primera vegada que record, en la meva joventut, haver sentit una cosa semblant -salvant les distàncies- va ser quan l’exèrcit taliban va prendre el poder a l’Afganistan, cap a l’any 1996. Aleshores prohibiren la televisió, la ràdio, els ordenadors… i la música! Això darrer, de la música, respon a una interpretació ultra-restrictiva de l’Alcorà, en la qual la música és vista com a un mitjà que pot desviar el fidel del camí d’Al·là.

Un salt en el temps

Fa uns dies vaig poder assistir a l’estrena, mundial?, d’una obra de Haydn, a Ciutadella. Es tracta d’un oratori, Die Schöpfung, “La creació del món”, estrenat a Viena l’any 1798. Així que ben bé, no era una estrena, però sí una primícia, recuperada del passat com per miracle, i que, posada en escena en ple segle XXI, ens ajuda a entendre millor un context històric en que Menorca va ser capaç de crear el seu propi microcosmos cultural i intel·lectual, i sempre en llengua catalana, perseguida a la resta del país per la monarquia borbònica, absolutista i obsoleta ja aleshores, a banda i banda dels Pirineus.

Andreu Febrer i Cardona, un dels menorquins il·lustrats vuitcentistes més destacats, va traduir el llibret de l’oratori de Haydn al català, ja el 1807. Va ser el seu amic i veïnat Joan Vidal i Seguí qui féu la sorprenent reducció de la partitura, d’una gran orquestra i cor, a només dues veus i dos instruments, violí i guitarra (!). Així, només una dècada després de la presentació a Viena de l’obra, aquesta ja havia arribat a Menorca, i connectat amb els gusts de la burgesia liberal maonesa, fins al punt de fer-ne una versió pròpia, en la llengua del país, per a poder gaudir-la en els salons senyorials per passar-hi la vesprada.

Ara, més d’un segle després, s’ha recuperat la versió menorquina de “La creació del món”, però com sempre passa si parlam de música, un esdeveniment com aquest, que hauria de ser observat i seguit amb interès, pels menorquins, balears i catalans en general -una visió autòctona de l’Sturm und Drang musical-, ha passat poc més que desaparcebut a Menorca, i la feina col·lectiva, d’anys, de músics, investigadors, Conservatori de Maó i Instiut Menorquí d’Estudis, ha quedat relegada a només dos concerts en un sol cap de setmana.

A l’Última Hora d’avui, entre les enèsimes misèries de la corrupció del PP, hi surt un article, que m’havien demanat, sobre el tema: per fer-ne una mica més de difusió, perquè tanta de feina no quedi en no-res, perquè aquesta obra no torni a quedar, com fa cent anys, dins un calaix o una estanteria.

L’altra Nit de la Cultura

Dissabte passat, dues cites culturals coincidien pràcticament a la mateixa hora, a un cap i a l’altre de Mallorca; dos actes que s’haurien pogut -i hagut- de complementar, però que la mala sort del calendari va fer que s’excloguessin.

La Nit de la Cultura de l’OCB va reunir a Artà l’elit cultural, política i artística de la nostra illa, amb el teatre ple i una gala de luxe retransmesa en directe per tots els Països Catalans. Però el que va succeir a Palma no era ni és  manco important, i sí, per desgràcia, més discret, tapat i mig amagat, en part perquè el món de la música clàssica ha quedat relegat des de fa anys a una espècie de “segona dimensió” que interessa només a una minoria, sense pes mediàtic i amb ben poca valoració per part de les institucions públiques, sobretot en temps de crisi; també en part perquè la gran majoria d’estudis sobre el despertar intel·lectual de Mallorca a principis del segle XX s’han centrat en literats: poetes, assagistes, novel·listes, etc., fins i tot col·locant a lloc preferents a personatges que ofereixen més d’un dubte -Joan Estelrich, Llorenç Villalonga-, però que ha deixat un poc de banda a aquelles persones que treballaren per aquesta consciència nacional des d’altres camps que no eren el de la literatura, com el de la música, com ara Baltasar Samper.

Cançons de Nadal i músiques que fan mal

Nadal, que ja el tenim aquí, és a la música el que les plujes als bolets: en fa brotar d’allà on no n’esperes. De música, en una societat complexa i diversa com la nostra, n’hi ha arreu i per tot i a tota hora; però per Nadal, tot això s’exagera en un gran fluxe de “nadalitat” sonora: tot sona a Nadal, i per tot ressona. No te’n pots escapar.

El consumisme ha disparat la “Nadalitat” en les darreres dècades, fins a avorrir. Vas pel carrer, i miris on mirirs, tot és nadalenc: un fotimer de gent vestit de Papá Noel a les portes dels grans magatzems, els carrers adornats, els mostradors engalanats, i música:molta de música, la que retrona, i molt sovint és la mateixa, des dels interiors dels centres comercials.

Fins aquí, tot normal. Però a Ciutadella han tengut encara una idea millor, i no és nova d’enguany; passa que jo no ho havia vist mai. A falta de grans magatzems que facin sonar nadales, ho fa l’ajuntament, amb la instal·lació d’uns altaveus per les cantonades dels carrerons del centre històric de la ciutat, petit, senzill, però d’una bellesa molt fina; que repeteixen, quan enfosqueix -i ara ja fa fosca de prest-, la mateixa nadala, cantada pel mateix cor de nins que la canten sempre a qualsevol Corteinglés de qualsevol part de la Península Ibèrica.

“Viatges de la Sibil·la”

Despús-ahir el Ministerio de Cultura va organitzar un paripé a Madrid per celebrar, bàsicament, que el flamenc és Patrimoni de la Humanitat, a més d’altres coses, com la Sibil·la.

Avui, però, no em  podia resistir de repriduir la glosa d’en Mateu Xurí: diu quelcom que era previsible, però és que ell ho diu molt millor, i amb més gràcia. També el voldran “patrimonialitzar”? Alerta!

No importava gens que fos
patrimoni immaterial
si el context tradicional
ha de perdre els seus valors.
Quins elogis i honors
rep la Sibil·la a Madrid?
Ni el turisme és el sentit
ni anar a fora, interessant.
En lloc de protegir el cant,
crec que l’han desprotegit.

Sibil·la & Thomas Cook

Sembla a ser que el Cant de la Sibil·la té molts de números, a la fí, d’entrar a formar part de la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Enhorabona. Almanco, això és el que proposa el Comité de la cinquena Convenció de la UNESCO per a tal llista (Nairobi, els dies 19 i 20 d’aquest mes de novembre) en les seves recomanacions de cara l’assemblea: que la Sibil·la sigui inscrita a la Llista.

Si finalment acaba així com s’intueix, culminarà, definitvament, el somni nacionalista -en el sentit més clàssic i estricte del terme- d’internacionalitzar “lo nostro”, que UM i PSM han empès amb entusiasme des de fa anys, amb la complicitat evident -no podria ser d’altra manera- dels partits espanyols, que així cobreixen, al seu entendre, la seva pròpia pàtina de mallorquinitat. Com que la UNESCO també té intenció, segons es pot llegir, de fer Patrimoni de la Humanitat la dieta mediterrània (sic), de retruc en un sol dia també se’ns protegirà el pa amb oli, l’ensaïmada, el gató i el gelat d’ametla.

Al segle XIII no hi havia futbol

Un temps -fa temps-, es feien himnes i marxes per a qualsevol cosa: quan naixia un rei nou, quan el batiaven, el coronaven, sortia a passejar, caçar, es casava, celebrava festes, i així successivament, fins que es moria -marxes fúnebres-. D’aquesta manera es guanyaven la vida molts de compositors: fent marxes per na Bet i sa mare -o per na Clara i sa filla, com diuen aquí a Menorca-, segons els costums del monarca en qüestió. Evidentment, també en feien quan guayaven qualque batalla, o tornaven a ca seva, victoriosos, o simplement contents de no haver deixat la pell a la guerra.

Qualcú podria pensar que, esvaïdes, amb més o manco èxit, les monarquies, també ho estarien les marxes reials, i salvant només aquelles que valen la pena -com les de Haëndel-, la resta haurien quedat per a la història. Llàstima, però, que al nostre país no hem sabut fer ni una cosa ni l’altra, i sempre hi ha, a qualque banda, qualque nostàlgic de temps passats fanàtic de les marxes aquestes, ara reconvertides, molt sovint, en càntics futbolístics -per exemple, la marxa d’Aida es pot sentir molt sovint als estadis anglesos-. A Mallorca, un d’aquests fanàtics és el batle de Calvià; a Menorca, encara no sabia ben bé qui era, però ja el conec: és un regidor de Ciutadella, Joan Triay, el que s’ha entusiasmat amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i en vol fer sonar l’himne -el famós  txan-txan/txan-txan- per la Diada de Menorca a la ciutat de Ponent.

Deixant de banda que al segle XIII no hi havia futbol, ni tan sols Espanya ni res que se li semblàs, i que la cosa sona més a insult que a una altra cosa, no seria més senzill que l’escoltàs ell a ca seva, com si fos un rei d’aquell d’un temps, tantes de vegades quan volgués, quan escuràs, fes net el sofà, o anàs al bany, per exemple, i fora polèmiques? O posats a fer sonar, que soni l’himne del Barça, també, que aquí n’hi ha molts que en som seguidors, pel que he vist. I total, l’equip d’en Del Bosque juga amb més de la meitat dels jugadors de l’equip d’en Guardiola, i amb el mateix patró futbolístic, així que no serà tampoc tan estrany.

 

 

Catalana i universal

Em comentava el meu oncle ahir mateix, xerrant d’això, que un país creix en la seva cultura, que dit d’una altra manera, és semblant -salvant les distàncies- a allò que Emili Darder tenia per consigna: “només la cultura pot fer homes lliures”. La cultura, la música, l’art en general, rega la vitalitat d’un poble, i és precisament la creativitat la que ens obre noves portes: no posar mai traves a la imaginació, i sempre, voler l’impossible.

Som un país petit i ocupat, i trist, moltes de vegades, carregat de complexes i amb una classe dirigent satisfeta amb el seu autoodi, però que sorprenentment -és per fer-se’n creus- engendra, de tant en tant, quelcom o qualcú que es converteix en un focus d’esperança, en un motiu d’alegria, en un estímul per seguir somiant.

Deia un dels grans poetes del nostre país: “que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. La frase la férem nostra fins al punt de convertir-la en himne de Mallorca, però, més enllà d’això, qui s’ha preocupat de regar-les, les nostres arrels? Jo no crec que la música, al contrari del que popularment moltes de vegades s’explica, ajudi a créixer les plantes: un país en estat vegetatiu no creix, està condemnat a morir. Al contrari, sí que la música, com l’art en general, ens ajuda a créixer, i si aquesta música neix i creix directament de les nostres arrels culturals, del nostre passat artístic, ens ajudarà a créixer com a poble.

La vida d’un il·lús

Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.

Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.