Una de l’oest

De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Les utopies són possibles

M’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.

Han passat 50 anys d’allò, però ma mare encara se segueix aixecant ben dematí per anar a escola. Ara ja no és aquella escola. Hi ha coses que no han canviat: les escoles de frares i monges segueixen tenint tots els favors de les autoritats; però l’escola pública s’ha convertit, amb totes les dificultats i totes les mancances, en una autèntica educació de qualitat, integradora, alliberadora, igualitària, crítica.

Violència

Violència és pegar, agredir. És el que acostuma a fer la policia o la xurri –cap de gabinet, en diuen- d’en Rafael Bosch. La resta, estructural o no, són accepcions recurrents per denunciar situacions que hom consideri injustes, denunciables, germen, precisament, de la violència comunament reconeguda com a tal.

Ja ho sabem, que pel PP tot és violència: avortar és violència, xiular és violència, manifestar-se és violència, dur caputxa és violència, quedar pel Facebook és violència, entrar en un edifici públic també és violència. De pervertir el llenguatge, en són hereus d’una tradició literària que es remunta a l’Alemanya dels anys 40, la de l’Arbeit macht frei i altres frases afortunades per a la història.

Res agradaria més al PP que la contundent resposta social dels mallorquins contra la seva línia política derivàs en violència, la de veres, la que fa mal quan et toquen. Per exemple, que rebés en Rafael Bosch: de portes endins, al PP ho rebrien com un favor, estaria de baixa i se’l llevarien de damunt; de portes enfora, tendrien una víctima per idolatrar -per molt que ara el tenguin per un 0 a l’esquerra dins el partit-.

La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.