Petites diglòssies menorquines

Diglòssia núm. 1

Aquests dies he estat fent treball de camp per Menorca, entrevistant molta de gent, de tots els pobles de l’illa. Un home major, sabater jubilat, ens explica coses molt interessants. Ben menorquí, catalanoparlant, els seus llinatges no poden ser tampoc més menorquins, Enrich Pons. Tanmateix, ell el primer el pronuncia amb fonètica castellana: Enritx, Té prop de 80 anys: tota la vida, aquest home haurà dit el seu nom menorquí en espanyol. Així li degueren dir el primer dia que va entrar a l’escola, i així ho ha repetit durant tot aquest temps, colonizat mentalment, convertit per la força de l’estat en un ignorant fins i tot sobre el seu propi nom. I serà així fins el darrer dia de la seva vida.

Una llengua nacional (resposta a en Toni Soler, 2)

Gràcies a Núvol, a Vilaweb, a amics i companys, i a tota la gent que l’ha rebotat per les xarxes socials, l’escrit de resposta a la desaccentuació d’en Toni Soler ha tengut més difusió del que mai m’hagués pensat. Com diu el mateix Soler al seu blog, no sé si com a contrarèplica, el seu primer escrit volia […] alimentar el debat sobre l’ús de la llengua, i jo vaig caure en la “trampa” de debatre-hi, perquè sense ser filòleg, m’agrada la llengua catalana: és la meva eina de treball i de pensament, és la que em permet conèixer el món, la realitat, observar-la críticament; a través d’ella, estim i som estimat, em puc indignar, enfadar i que s’enfadin, flastomar, emocionar-me, ensenyar i educar; recordar, enyorar, concebre. Existir. Viure. Ser qui som.

Per tot això, no em vaig poder restitir, des d’aquest petit espai, a contestar a en Toni Soler. Però jo no li contestava sobre la seva proposta en concret de llevar els accents -encara que no m’agrada gens-, sinó sobre els arguments que donava, tan barcelonocèntrics, superficials i poc consistents. Si ara és tot una boutade per armar renou i debat sobre la llengua, benvengut sigui. Ara bé, sembla que el renou és per fer un “català fàcil”, un que s’acosti “[…] com Pitarra, al català que ara es parla […]“, diu en Soler. 

Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

Jo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, pero se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona -cal recalcar-ho: des de Barcelona- un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més, té un perfil mediàtic i ben connectat amb cert stablishment independentista -sí: l’independentisme ha crescut tant al Principat que ja té un stablishment propi- que li permet afegir-se al debat lingüístic sense ser filòleg ni ficar-se on no el demanen, igual que jo, però amb un impacte cent o mil vegades major del que la meva opinió pugui tenir. Ell diu que llevem els accents, i a l’instant qualcú altre ben relacionat diu que “mereix que hi pensem”: i em deman jo, això per què? Quins arguments? Vegem-ho.

¿De qué lado estarás tú, Pablo Iglesias?

«A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Querido primer camarada Pablo. Leí ayer tu entrevista en ese diario tan de la casta que es El País, un periódico que todos sabemos que no es precisamente entusiasta de Podemos, y que últimamente miente más que habla. Así que puede que manipularan tus palabras, no lo sé, o que las «sacaran de contexto» (bonito eufemismo cuando se busca una excusa que no se tiene), o que las recortaran. Ya me lo dirás tú.

No encontré nada nuevo en la entrevista que no te hubiera escuchado ya antes, cosas con las que más o menos suelo coincidir contigo, con vosotros. Lo único que me llamó la atención fue esa frase: que respeto a la sanidad pública «que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Estamos de acuerdo en algo: los dos queremos que haya una buena sanidad pública, y educación, y servicios públicos de calidad en general, servicios que las políticas del PP, especialmente, han devaluado a límites insostenibles. No sé si sabes -seguro que un tipo tan listo e informado como tú lo sabe- que en Balears concretamente tenemos una de las actuales peores políticas de Sanidad del estado, con un gobierno Ppopular que ha ido más allá de los recortes del Decretazo del gobierno español de 2012 (informe de Médicos del Mundo 2014, p. 62-63), dejando desatendidas a 20.000 personas «sin papeles», llegando al caso extremo del joven senegalés Alpha Pam, que murió de ¡tuberculosis! (¿quién muere de tuberculosis hoy en día en Occidente?) por no tener targeta sanitaria. Un gobierno que llegó a plantear, como medida de austeridad, cerrar dos hospitales en Mallorca -así, por la cara-, y que sin modelo sanitario fijo, a parte de recortar, lleva tres consejeros del ramo en lo que va de legislatura.

Contra el TIL. Contra el trilingüisme

El TIL ha mort. El Titànic del PP, el projecte estrella del Govern -què més ha fet?-, l’obsessió personal del president, s’ha enfonsat al primer viatge, i amb el TIL, tot el govern, tota la legislatura i tot el partit. Més tocat que mai, el PP, amb més majoria que mai, és avui extremadament dèbil, amb un president malalt i entotsolat, plagat de rates que abandonen el vaixell mentre el director de l’orquestra intenta que soni la música -ningú l’escolta, ja- enmig de l’enfonsament general. El desgovern general de Bauzá es pot resumir en un gran fracàs a les ordres d’un paranoic, i els vuit mesos que queden seran com aquells temps afegits quan l’equip ha perdut per golejada: d’agonia i escarni.

El TIL ha mort. Ara falta rematar també el trilingüisme. Perquè de tota aquesta batalla sembla que en queda la idea subjacent que sí, que el TIL era un desastre, però el tringüisme ja no tant. Anem-ho a veure.

Facem memòria: el programa trilingüe va ser un invent a darrera hora del Govern en descobrir horroritzat que la immensa majoria de les famílies s’encabotava en educar els seus fills en català. Fins al moment ningú no n’havia parlat. El TIL neix, per tant, de la concepció racista que té Bauzá de la societat balear, basada en la idea que tots els no nascuts al territori o que no tenen el català com a llengua materna l’odiaran, prenent com a única experiència el seu propi odi. Fracassat l’intent de crear guettos de mallorquins i forasters, el mantra a repetir aleshores fou “com més llengües millor”, és a dir, totes les que facin falta per tapar la nostra.

És difícil argumentar, en un debat tan crispat i tens com el que hem viscut, contra el fet que aprendre “com més llengües millor” és bo: ja ens tenen la trampa ideològica muntada. El TIL ha mort, però el trilingüisme (= quantes més llengües millor, necessàries per tapar la nostra) encara no, i es corre el perill que el Govern acabi sent com el Cid Campeador, que guanyi la batalla després de mort. No li donem el gust.

Ai, Guillem, quin estiu!

Quin estiu! Jo, d’aquí a on som ara, enfora, no l’he viscut gaire, sinó més aviat una tardor anticipada. Però en Guillem Estarellas també… Quin estiu!

Per parts. La mort del jove David Grimaldos. Una desgràcia immensa, que cap disculpa ni cap sentència ni cap dimissió podrà mai arreglar. Desgràcia? Dimissió? Un moment. Per començar, el batle, Jaume Isern, alt càrrec de la Conselleria d’Educació, germà del Director General de Planificació de la Conselleria d’Educació Bartolomé Isern; el batle, dèiem, està imputat per la mort d’aquest jove, com a responsable darrer del manteniment dels fanals del poble. Aquest mateix estiu, el batle de Ciutadella ja va dimitir per un fet semblant, i en el qual hi tenia molta manco responsabilitat que la que té en Jaume Isern amb això. I tanmateix, tothom a Bunyola sap que el batle en realitat no comanda, només figura, que qui de veres ho fa és en Guillem Estarellas, que és el tinent de batle: ara li tocarà menjar-se la merda d’una gestió que ell, en Jaume, només signa, però de la qual no n’ha tengut mai la responsabilitat.

I de merda, precisament, va la cosa; qui passegi per Bunyola en podrà veure, i molta, de merda: penjada a les parets, als portals, en terra, etc. La gestió dels fems des que governa en Guillem Estarellas és penosa, lamentable, oiosa: Bunyola seu ser el poble més brut del Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO, una meravella mundial, en definitiva, d’inoperància, deixadesa i mala administració. Si no són capaços ni de torcar la caca, com han de saber res de fanals? La seva incapacitat mundialment reconeguda seria anecdòtica si no fos perquè ara hi ha un mort damunt la taula, la vida d’un jove estroncada per la suma de incompetència, mala fe i xuleria de l’equip que dirigeix n’Estarellas. Però dimitir? Aquí no dimiteix ni Déu.

Seguim. Sant Mateu. Com tot, en la distància i dins el cor ho he seguit i així m’ho han explicat. Les festes de Sant Mateu fa anys que es fan a part de l’ajuntament, que no fa res. Però enguany, escalivats i amb la por al cos -por de què? De matar qualcú més? No les tenen totes d’ells mateixos?-, l’equip d’en Guillem decideix avortar (ara ja espermet avortar) la revetla: a les 12 de la nit a jeure, que demà hi ha missa. La joventut, ni cas, que és el que s’ha de fer davant les idioteses, que ni cas, va continuar la festa pel seu compte. Es demostra que un poble unit i ben organitzat no necessita institucions que els tutelin (que ni per recollir la caca serveixen), i manco si estan controlades des del despotisme més primitiu. L’endemà, a en Guillem i al batle els esperaven al primer festival de bandes de música de Bunyola que es feia a la plaça, i fins i tot es va anunciar que donarien un record a les bandes convidades. Sabeu on eren? Ningú ho sap. Encara els esperen. Quina manera de deixar el poble en ridícul. Quin paperot.

Per acabar. El TIL. Si a un nivell tan reduït i bàsic com l’Ajuntament de Bunyola n’Estarellas i els Isern demostren sobradament la seva incompetència -i perillositat-, extrapolar això a un gran organisme com la Conselleria d’Educació només fa que maximizar els incompetents resultats -i la perillositat-: fa por. El TIL ha naufragat tenint una súper-majoria absoluta i el control total de l’aparell administratiu. Com és possible això? Perquè hi ha posat n’Estarellas i els Iserns per parir-lo en lloc que ho fes qualcú competent: un feixista competent, perquè ens entenguem. En canvi, hi posaren un renegat i dos trepes, incapacitats professionalment per a dur-ho endavant, i encegats d’autoodi i de prepotència per fer punts davant l’amo. I davant ells, d’ase bram i de cops, la Consellera.

El TIL ja està, fracassat, mort, acabat i enterrat, i tot el que véngui a partir d’ara torna a ser la mateixa suma d’incompetència, xuleria i mala fe que va provocar l’accident del fanal o que té Bunyola ple de merda, però amplificada per milers. A l’empresa privada, quan el mateix executiu s’equivoca dues vegades amb la mateixa qüestió, el foten al carrer, o si té una mica de dignitat professional, parteix amb la coa entre les cames. En aquest cas això no passarà, perquè la dignitat fa temps que es va esvair i perquè els porcs, com els traïdors, vull dir, els traïdors igual que els porcs, passen gust d’inflar-se a menjar baldament s’omplin de merda.

Ai, Guillemet, quin estiu…! I la tardor que t’espera.

La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.

La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.

Una de l’oest

De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Les utopies són possibles

M’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.

Han passat 50 anys d’allò, però ma mare encara se segueix aixecant ben dematí per anar a escola. Ara ja no és aquella escola. Hi ha coses que no han canviat: les escoles de frares i monges segueixen tenint tots els favors de les autoritats; però l’escola pública s’ha convertit, amb totes les dificultats i totes les mancances, en una autèntica educació de qualitat, integradora, alliberadora, igualitària, crítica.