Crònica dels “Ciutat de Palma”

En Dídac, na Yanhire i jo arribam a devers les 19:30 a la porta del Teatre Principal, a esperar que arribàs en Christian. D’entrada, ens va sorprendre l’arsenal policial desplegat pels voltants: 6 furgons, entre nacionals i locals, aparcats davant el Gran Hotel, i policies vigilant des de la Plaça Major fins a la plaça de les Tortugues, tots els accessos i carrers que duien al teatre. Un èxercit, vaja. Mai havia vist cosa semblant per un acte cultural: no ens queixarem, la cultura, amb el PP, està ben protegida…

Vàrem recollir les quatre entrades, dues a nom meu i dues a nom de na Yanhire, que havíem reservat el dia abans per telèfon, sense cap problema, a taquilla, com tothom; i encara ens en varen donar una altra! Vàrem entrar sense problemes i ens vàrem seure sense problemes als llocs de les llotges 8 i 10 del tercer pis, a la dreta de l’escenari. Això sí, en pujar l’escala, un goril·la amb pinganillo i corbata que estava dret devora l’entrada ens va pegar una ullada reveladora del que vendria després. Però al moment, res.

El cas és que ens varen calar. Que tampoc era difícil: quatre joves mallorquins vestits més o manco bé, enrevoltats de velles empirifollades xerrant castellà, la plana major del PP, les seves dones estirades i qualque pijo de NNGG extraviat. Ja asseguts, vèiem com des de l’altra banda del teatre, al quart pis, un policia no ens treia l’ull de damunt. Aquest mateix, al cap d’una estona va venir a seure’s ben devora nosaltres, a la llotja de devora. “No tendrem temps ni de baixar”, vaig pensar jo, “aquest ja mos ha ben aplegat”.

L’acte va començar i va ser infumable. Bilingüe. Mal presentat, avorrit, dolent, llastimós, i trist, fred, postís: mal final per uns premis que havien tengut cert encant anteriorment. El teatre, mig buit: cadires sense ocupar al pati de butaques, poca gent al segons pis, manco al tercer i encara manco al quart. La gent era a Can Alcover.

Nosaltres havíem entrat la pancarta dins la bossa de na Yanhire, i vàrem aprofitar un moment de fosc per posar-me-la davall l’abric. La idea inicial era més simple del que va passar després: ella, en Christian i jo havíem de baixar fins la platea quan xerràs el batle, pujar a l’escenari, desplegar la pancarta i partir, i en Dídac havia de fer les fotos per enviar després a la premsa. Comptàvem amb que el factor sorpresa jugaria a favor nostre, que no tendrien temps per reaccionar, i que, com a molt, ens traurien del teatre, identificarien, etc. Ja teníem el comunicat fet, a punt per enviar, a Contrainfo.cat. No comptàvem que un èxercit sencer vigilaria el teatre per defora i per dedins com si fos el búnker de Hitler, i que davant l’escenari, una legió de Pepes ens esperarien amb la bota a punt. I que un d’aquests s’asseuria devora nosaltres.

Un que no ha entès res

Al punt de l’alba d’avui, com fa set-cents vuitanta-tres anys, recorria els carrerons que el mateix Rei En Jaume va recórrer al conquistar la ciutat de Palma i fundar la Mallorca que som i coneixem. I no he arribat a temps d’anar a la Festa de l’Estendard, el dia gloriós que cada any es repeteix, quan la senyera presideix el centre de la capital, i del país per tant, i ni que sigui una vegada a l’any, la nostra història aixeca el cap i llueixen les quatre barres catalanes, les de Mallorca, per sobre de qualsevol altra ensenya.

Una Diada que des del dia mateix de la Conquesta es repeteix, i ni reis espanyols, ni dictadors feixistes, ni botifarres venuts, ni invasions, ni exèrcits, ni ducs corruptes, ni presidents lladres, ni batles inútils, ni regidors drogoadictes han pogut alterar. Perquè tots no són més que peons dins una història secular: són com a mosques, colloneres i brutes, embafoses, i són tot un eixam, cert, però no són els protagonistes d’aquesta festa. Els protagonistes som els mallorquins, tots, hereus directes o adoptats gratament, d’aquells primers catalans que repoblaren l’illa i celebraren, aquell mateix any, la primera Festa de l’Estendard.

Un negre al KKK

En Mateo Isern té un problema, i el duu malament. Se deu sentir brut, quan es desperta els dematins, brut quan deixa els seus fills a l’escola, i brut quan se’n va a dormir: és d’aquelles brutors que no se’n van, que se’l mengen per dedins, que no el deixen dormir, que l’obsessionen. És la trista història de la gent que no s’accepta tal com és, i que, desgraciats, paguen la seva frustració amb els altres. A Palma, precisament, ja n’hem tengut un cas ben sonat i del PP.

En Mateo Isern, per això, té aquest mateix problema: és un translingüe. Va néixer amb una llengua que no tocava, la catalana, i no sap com ho ha d’arreglar, com dissimular-ho. Per un cas semblant només se m’acut el de Michael Jackson, a qui la cirurgia per emblaquinar-se el va matar, pobre: ple de talent, l’autoodi el va matar.