La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.

Les utopies són possibles

M’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.

Han passat 50 anys d’allò, però ma mare encara se segueix aixecant ben dematí per anar a escola. Ara ja no és aquella escola. Hi ha coses que no han canviat: les escoles de frares i monges segueixen tenint tots els favors de les autoritats; però l’escola pública s’ha convertit, amb totes les dificultats i totes les mancances, en una autèntica educació de qualitat, integradora, alliberadora, igualitària, crítica.

Mallorca-Camorra Connection

De moment, l’hospital Joan March no ha tancat. Això no vol dir que poguem dir que estigui salvat, sinó que el Govern ha assumit la seva pròpia incompetència de no saber ni fer una O amb un tassó, per bé o per mal: ni tanca ni deixa de tancar, segueix obert per inèrcia, i la gent que hi fa feina n’hi farà fins que al conseller Mesquida o a qualsevol altre se li girin els cables o canvïi el vent.

Decididament, el PP balear ha posat l’entorn de Bunyola en el punt de mira. Ja no es tracta de tancar l’hospital de Caubet, sinó de contaminar-lo. De fer la vida impossible als treballadors, que potser si es moren, emmalalteixen o s’intoxiquen, voldran deixar la feina; jo la deixaria, segur, abans de respirar euromerda cada dia. D’acabar amb tots els malalts per la via ràpida, que els que hi ha a Caubet hi són per malalties respiratòries o per pal·liatius: i sense malalts per tractar, no hi ha hospital que valgui.

Forma tot part del mateix pla? Jo d’entrada diria que no, però tenint en compte que la Camorra napolitana està darrera del negoci de l’euromerda, res ens hauria d’estranyar. Si ens ho miram, és bona la idea: tancar l’hospital i cobrant… Benefici per tothom i especialment per la màfia napolitana, que a més de la gestió de residus, també està especialitzada amb la gestió de serveis sòcio-sanitaris (llegiu si no el llibre de Saviano, 2007: Gomorra).

Tota aquesta Mallorca-Camorra Connection, a l’estil de Miami vice o The Sopranos semblaria un argument absurd per una pel·lícula dels diumenges o una sèrie de la FOX si no fos perquè a Mallorca, qualsevol parida sembla poder-se fer realitat -i perquè la Camorra està ben instal·lada a Eivissa, que és aquí devora-. Basta veure-li la cara la president. O al vice-president. O al garriguer d’Escorca. O al conseller d’Educació. O a na Carreixeta. Quan era petit, amb els amics, si vèiem qualcú així dèiem que tenia cara de pet. I rèiem; ara, però, no fa gens de gràcia.

I ja se sap: que qui pets envia merda espera.

Total: que és ben hora de fer net.

P.D.: Qualcú sap què en pensa el batle de Bunyola de tot això? Sabeu si ha dit res? Sabeu si fa res? Qualcú sap res d’ell?

Tens una carta d’en Rodríguez?

Si ets jove, mallorquí i amb pocs recursos econòmics, és molt probable que un dia d’aquests rebis una carta d’en Rodríguez -si ets menor d’edat, la rebràs d’en Rafael Bosch-; sí, el mateix: aquell avisava els lladres quan els anaven a detenir, el que ara és investigat per mangarrufes per la policia que ell controla -s’avisarà?-, i que, ho deu fer per vocació, anuncia detencions abans que passin, i sempre l’encerta, mira per on.

Ara, però, en Rodríguez ja no avisa per telèfon: aquest deu ser un privilegi per peperos, delinqüents, etc., exclusivament. Si ets jove i mallorquí, amb pocs recursos econòmics, és probable que se t’adreci per escrit. Jo ja he rebut una carta de les seves, i igual que jo, els meus tres companys de Bunyola, i encara a una altra persona que ni se l’endugueren, però que li passen la factura igualment: se veu que ens volen cobrar la nit passada a les seves instal·lacions, 3.000 € ni més ni manco per un servei, cal dir-ho, de merda. Un menjar de merda, un cutxitril de merda, un tracte de merda, una nit de merda. No els va bastar engrillonar-nos, vexar-nos, humiliar-nos, insultar-nos, que a més els hem de pagar les vacances als molt treballadors guàrdies civils.

Moral de victòria

Ahir va ser, certament, un dia difícil per la bona gent d’aquestes illes, per la cada dia manco silenciosa i més animada majoria social d’aquesta terra. El primer debat de la nova Llei de la Funció Pública va ser duret: dur, perquè és dur que al teu -el nostre- Parlament t’insultin i t’escupin a la cara, que te compixin dins ca teva, es caguin amb tu, i no hi puguis fer res més que aguantar, i acumular odi en silenci i resignació. Aguantar que un engominat pugui bramar, al teu Parlament, que el català “complica la vida a la gent” és dur: molt dur. I ho diu un d’un partit que es dedica sistemàticament a complicar la vida a mestres, funcionaris, metges i personal sanitari, pensionistes, persones a l’atur, pares d’alumnes, la UIB, estudiants, investigadors, becaris i treballadors en general; però és “el català” el que complica la vida… I que sigui al teu parlament que s’institueixi la xenofòbia legal contra la teva gent, tu, els nostres: tots, sense que, de moment, ho puguem impedir, és francament dur.

És dur, però ja ho sabíem. Des del mateixa nit que el PP balear va tornar a guanyar les eleccions, sabíem que aquest dia  arribaria, que serien quatre anys molts durs. Per dur que sigui, no ens pot sorprendre. I per això mateix, per dur que sigui, no ens pot desmoralitzar, perquè és això, precisament, el que pretenen: la deserció, la rendició. El pessimisme. Ahir, les xarxes socials bullien de comentaris “de dol”: d’un dia trist, del dia que ens comencen a esborrar de la història, etc. És una manera de veure-ho, però també podem pensar que ahir va ser el dia, per primera vegada en molts d’anys, que el mateix PP es va xapar com mai s’havia xapat –i encara no sabem de quina magnitud és el xap-, per un tema sobre el qual molts, jo el primer, pensàvem que mai es xaparia: potser perquè hi ha línies vermelles que fins i tot per segons quina gent són infranquejables. Potser ahir vàrem començar, la bona gent d’aquestes illes a escriure la nostra pròpia història.

La majoria silenciosa / Okupes a la Conselleria

La majoria silenciosa és aquella que, composta de gent normal, intenta viure una vida normal, feliç, plena, en un país normal; la que no cerca problemes ni en vol, en defuig, gira coa i arronsa les espatles davant les complicacions, amb un “què hi farem”, i se’n va per una altra banda on no li compliquin l’existència. És la majoria, i a Mallorca molt més encara, que es queixa en silenci, al bar o a un banc de la plaça, o quan va al mercat a comprar el lluç que va a bon preu: “estam ben arreglats”, “sí, ja ho pots ben dir”, “ja ho veurem, idò”, “idò sí, salut!”, “salut”, i segueix trescant.

És la majoria que pateix les injustícies que cada dia el sistema li planteja, però que no sap ben bé com arreglar-les, potser temorosa que intentant-ho en podria sortir escaldada, o amb maldecaps, i el seu petit redol de felicitat, construït a base de petites imperfeccions i frustracions quotidianes, assumides amb normalitat, es podria veure greument amenaçat: “no val la pena”, pensa, “ja ho arreglaran”. Ja ho veurem, que va dir un mut a un cec, i que passin els dies.

Violència

Violència és pegar, agredir. És el que acostuma a fer la policia o la xurri –cap de gabinet, en diuen- d’en Rafael Bosch. La resta, estructural o no, són accepcions recurrents per denunciar situacions que hom consideri injustes, denunciables, germen, precisament, de la violència comunament reconeguda com a tal.

Ja ho sabem, que pel PP tot és violència: avortar és violència, xiular és violència, manifestar-se és violència, dur caputxa és violència, quedar pel Facebook és violència, entrar en un edifici públic també és violència. De pervertir el llenguatge, en són hereus d’una tradició literària que es remunta a l’Alemanya dels anys 40, la de l’Arbeit macht frei i altres frases afortunades per a la història.

Res agradaria més al PP que la contundent resposta social dels mallorquins contra la seva línia política derivàs en violència, la de veres, la que fa mal quan et toquen. Per exemple, que rebés en Rafael Bosch: de portes endins, al PP ho rebrien com un favor, estaria de baixa i se’l llevarien de damunt; de portes enfora, tendrien una víctima per idolatrar -per molt que ara el tenguin per un 0 a l’esquerra dins el partit-.

La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.

Crònica d’un judici, d’un ridícul, o d’una pèrdua de temps

Idò sí: ahir érem jutjats, na Yanhire, en Christian, en Dídac i jo mateix, pels fets del Principal del gener passat. La cosa ja no hauria d’haver arribat mai a judici, però quatre policies espavilats i molt possiblement qualque cap del PP municipal sí que ho volia; “se van a enterar“, devien pensar, “estos polacos“. “Mos pagaran ses vacances”, se degueren imaginar els quatre policies espavilats.

Ens acusaven de desordre públic, resistència a l’autoritat amb “bastante resistencia física” i tot això, agravat amb una suposada lesió (?) i la seva baixa corresponent, de 15 dies (!!!), a un peu d’un dels policies, un professional de la seguretat, gros i fort, que -supòs- entrena periòdicament precisament per actuar en casos com el nostre: idò va i se lesiona. I jo no. L’informe de la lesió, fet a les urgències de la Clínica Juaneda, és de 4 dies després dels fets.

Ens havien citat a les 11 del dematí: no podem deixar de donar les gràcies a tothom que va venir a la porta de Via Alemanya i als que ens feren companyia fins i tot dins la sala. A les 11 estàvem citats, i fins a les 12:30 no entràrem, i gràcies als policies espavilats i a qui fos que ho mogués des de Cort, perdérem el dematí pels passadissos del jutjat, puta manera de perdre el temps; ells no, perquè crec que cobren per testificar com si fossin hores extres. Enhorabona per ells.

Les escoles de l’odi

El Govern de José Ramón Bauzá així ho vol. Ho exigeix el Círculo Balear, i el consellers Gornés i Bosch ho executen, a les ordres. Crear dues societats, dos canals de subsistència, i no un de sol de convivència, com fins ara. Fer parts i quarts, en nom de la llibertat, diuen: repugna fins a l’extrem la perversió d’una paraula que sempre ha servit per adjectivar les causes més nobles. Tanmateix, guanyen la batalla del llenguatge, perquè tenen un exèrcit de mitjans, que no de canons -ara ja no- que així ho repeteix. Nosaltres hem de cenyir-nos a la “resistència”, mentre ells s’aferren a la “llibertat”.

Però no ens enganem. Qui té tot un estat, una monarquia i un exèrcit darrera no li manca llibertat. No és aquesta l’excusa, sinó la por: una por tan antiga com irracional i atàvica, aferrada als principis de la naturalesa humana i que només amb la cultura pot domesticar. La por que ha assolat Europa diverses vegades, un fantasma que mai ha deixat de recórrer el continent. La por a la diferència, al diferent, al desconeixement. Sempre és més fàcil caure en la ignorància que en l’estudi, en l’odi que en l’amistat, sobretot, si tens tu el monopoli de la violència, de les SA o de la policia espanyola, tant és. La primera opció és més senzilla: primària, instintiva, estomacal; la segona requereix un esforç, i voluntat, i raciocini, i comprensió.