Trona Sant Jordi

Just passarem aquestes santes festes, i arribarà Sant Jordi. De totes amb les de nom de sant, la de Sant Jordi és la que més m’agrada; és, en certa manera, la festa d’allò que voldríem per cada dia, i no només un pic a l’any: cultura, literatura, ciutats que s’aboquen al carrer per gaudir del bon temps que ja s’acosta, de les flors que la gent es regala, de la felicitat i el bon ambient que es respira; dels colors de la senyera que omplen tots els cantons dels carrers de tots els Països Catalans. Un dia perquè els catalans siguem optimistes, perquè la gent se senti orgullosa de pertànyer a un país que ha donat al món una festa com aquesta: la de la cultura al carrer, de la felicitat i la rosa.

Aviat arribarà Sant Jordi, i un any més, Palma s’omplirà de senyeres: passejarà en Rafel Bosch per totes les llibreries retirant domassos i llibres en català? Acusarà en Bauzá als llibreters de fer “política”? Sant Jordi, que sempre ha estat una festa cívica i tranquil·la, perilla: perquè la cultura és un perill. I el poc país que treu el cap per Sant Jordi, més amenaçat que mai.

Fornicar en temps de crisi

“Qui canta, els mals espanta”, recorda la cultura popular, i afegeix que “qui barrina, fa farina”. I precisament, com el pa, una mica d’alegria i arruixar buidors i decepcions en dies com els que ens toca viure, on tot tremola i tot i tothom està en crisi, és allò que la gent vol i reclama.

Per matar el temps i la mollor, activitat de la bona: cantar, ballar, riure, escriure, llegir, barrinar, fornicar, cardar o boixar; fer de tot i a les totes. La Setmana ja és aquí, com deia un eslògan de fa uns anys, per substituir amb cultura tanta de mediocritat que ens envolta.

La carpa de la Misericòrdia resta oberta, des d’ahir fins dia 7 de març, com a refugi i temple de la fornicació, fent servir les paraules del pregoner i amic d’enguany de la Setmana, en Jaume C. Pons Alorda: fornicar amb els llibres, que és quasi tan sà, i de vegades quasi millor -i de vegades no-, que fer-ho d’una altra manera. La Setmana és per tots els gust: si n’hi ha que els agraden els actes en quantiat, quedaran ben servit; si prefereixen la intimitat, poden fer la selecció i guardar-se-la pel llit, o el sofà, o el bany… Els fardadors podran gaudir d’endur-se’n quatre o cinc companyies de cop, o si ho volen d’una altra manera, explicar als seus amics que cada dia se n’han anat ben acompanyats. 

Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.

Vidres per tot

Qui no s’ha mirat mai al mirall, un dematí amb una mala ressaca , i en veure’s, s’ha sentit decebut amb ell mateix? Qui, qualque vegada, no s’ha despertat després d’una nit massa llarga, i ha mirat el seu llit amb l’esperança de que no hagués dormit tot sol -i la decepció de comprovar que sí, que havia dormit tot sol)?

D’un poc de tot això va aquesta historieta, Vidres per tot. D’un mal dematí, una mala ressaca, i la voluntat d’un mateix per saber com ha arribat a aquella situació, que sempre és complicada i més si el cap te retrona.

Fa un temps que la gent, amics meus, m’animen a que escrigui qualque cosa; qualque cosa… Idò aquesta n’és la primera prova, un conte curtet. Confïi que agradi tant com, de moment, ha agradat a les persones que ja l’han llegit -i crec que els ha agradat més que no a jo-.

Bon Sant Jordi!

Vidres per tot

El país dels mentiders

Hi ha un llibre que de petit vaig llegir tres o quatre vegades, les aventures d’en Gelsomino al país dels mentiders, un conte divertidíssim d’en Gianni Rodari sobre un nin amb una veu excepcionalment fenomenal, potentíssima: diu la història que fins i tot una vegada va marcar un gol d’un crit, quan va anar a veure un partit de futbol; com que se sentia malament -perquè allò era fer trampes-, després va marcar un altre gol per l’altre equip també amb un crit seu.

Com ser Bill Murray (a la Setmana del Llibre en Català)

Com que el despertador se’m va espenyar, ara em desperta el mòbil; en lloc de la cançoneta repetitiva, em sona l’alarma del telèfon, que és un toc estrident que fa retronar el cap quan millor dorms -preferiria la cançoneta repetitiva-, i no sona a les 6, sinó a les 8. Però fa dos dies que la Setmana del Llibre en Català ha començat a Sant Cugat, i ja pareix que fa una eternitat: dins la carpa, el temps no passa, com els llibres, que mai caduquen; nosaltres tampoc. Estam ‘congelats’ en el temps, com si cada dia fos avui, o ahir, o demà. Pareix mentida com afecta la rutina: voltes, i voltes, i voltes, i voltes a les mateixes estanteries; reposar els mateixos llibres, repondre les mateixes respostes a les mateixes preguntes (“no tenim novetats d’enguany”, “el preu es mira als lectors de codis de barres”, “això ho trobarà a la carpa d’assaig/infantil”), fer el cafè al mateix bar a la mateixa hora, etc. Només ens falta la marmota.

Avui comença l’entre-setmana de la Setmana, i posarem a prova la nova ubicació: serà un dilluns de Sant Cugat com un dilluns de Barcelona? De moment, el cap de setmana pareix que ha estat, com a mínim, igual que el de l’any passat en quant a ventes, però millor d’assistència. El cert és que hem tengut moments ‘d’intransibilitat’ per dins la carpa, de la gentada que hi corria, demanava i mirava.

Amb l’orella que tenc parada a Palma també m’arriba que allà cada acte és un èxit d’assistència i que les vendes s’enfilen astronòmicament. Idò: qui ho diria, del país amb manco lectors d’Europa, segons diuen, que la Setmana del Llibre en Català seria un veritable èxit? Són notícies que ajuden a dormir millor, per encarar com toca la nova jornada: exactament igual que l’anterior -però tanmateix, sempre una mica millor…

Setmana del Llibre en Català (dia I)

Un any més, com s’acostuma a dir, i ja en són vint-i-set a una riba i vint a l’altra; encara que enguany, per primera vegada en dues dècades, la mar no ens connecta, tot i que paradoxalment aquesta és una de les edicions amb més connexions i sinergies entre les dues ‘Setmanes’: la de Palma de tota la -meva- vida i la, enguany, de Sant Cugat. I jo, amb els peus al Vallès i l’orella a Mallorca. Crec que enguany, però, encara no hem aconseguit exactament unificar del tot l’esdeveniment: compartim molt més que l’any passat, però encara no podem fer percebre que es tracta d‘un sol acte amb dues seus. És la fita pendent pels anys següents, que de ben segur, si seguim així, arribarà.

La 27a Setmana del Llibre en Català, la primera enfora de Barcelona, és per a tothom una novetat, polèmiques a banda. I un repte, en quasi bé tot els sentits: de públic, de vendes, però també -un que ara ho veu per dedins- logístic i organitzatiu. I és que no es fa igual la feina amb només una carpa -gran, immensa, si es vol, però que no deixa de ser una sola unitat- que si en són tres. Tot es triplica, també els problemes, les urgències, els imprevists, els viatges de carretó, de caixes amunt i avall, la cerca de les persones que en el moment que les necessites són en una altra carpa… Ahir, primer dia de la fira, ens va servir a tots, supòs, per posar-nos a prova amb aquest nou format, que això sí, no pot tenir un marc millor que l’espectacular monestir de Sant Cugat. Jo no l’havia vist mai, ni en foto: és impressionant. Aprofit totes les anades i vengudes per mirar-me’l de tots els angles possibles, i no me’n cans.

El crèdit de n’Antich

L’espai de Quart Creixent de cada dia és més petit. No és que les parets s’estrenyin, sinó que, com és lògic, el nombre de llibres en català augmenta any a any, per sort. És clar, cada vegada és més difícil poder-los tenir ben col·locats, i s’han de fer invents: acaramullats, enfilats, damunt caixes forrades de paper de regal. S’arriben a fer autèntiques filigranes d’equilibri perquè en una sola estanteria hi càpiguen tots els llibres que hi han de cabre i que es vegin totes les portades i títols. Complicat, vaja.

Tant els clients, com na Miquela i na Marta, com els propietaris, com els propis llibres!, agraïrien tenir una llibreria més ample, més espaiosa, més confortable. Però això és car, i el negoci dels llibres, en temps de crisi, també pateix. Igual que tots: com les botigues de roba, com les d’alimentació, com els comerços turístics, com les papareries, com les sabateries.

Carod-Rovira a Quart Creixent

Diu l’entrada de la Viquipèdia que la llibreria Quart Creixent ‘[…] ha fet, dins les seves modestes possibilitats, de centre de promoció cultural, amb l’organització de presentacions, de debats, de recitals poètics i musicals, etc. [..]’. Realment, si un mira els noms que formen part de la història de la nostra llibreria -meva només ho és un poquet, molt poquet, però suficient: a mi em basta-, se sorprèn com, dins tan poc espai, i amb tants pocs recursos, hi han passat en Joan Brossa, na Maria Mercè Marçal, en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet…

Així, de tant en quan, tenim l’ocasió de fer-hi una d’aquestes presentacions ‘sonades’, d’allò que se’n diu ‘tot un esdeveniment’. Demà mateix, per exemple, tendrem l’oportunitat de presentar el darrer llibre d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, ‘2014. Que parli el poble català‘. Serà a partir de les 20 h, a la llibreria mateix.

Del llibre se n’ha parlat molt: és possible que el 2014 es faci un referèndum d’aquestes característiques? Què passaria si es guanyava? I si es perdia? O sobretot, em demanava jo, què passa amb la resta de Països Catalans? Totes aquestes preguntes, i algunes més que la gent deu tenir, estan contestades per escrit, però sobretot, serà més interessant si les explica el propi autor.

Demà a les 20 h, a Quart Creixent, presentació de ‘2014. Que parli el poble català‘. A càrrec d’en Damià Pons i d’en Josep-Lluís Carod-Rovira. I xampany i coca per tothom que hi véngui!