La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.

La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.

Una de l’oest

De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Moral de victòria

Ahir va ser, certament, un dia difícil per la bona gent d’aquestes illes, per la cada dia manco silenciosa i més animada majoria social d’aquesta terra. El primer debat de la nova Llei de la Funció Pública va ser duret: dur, perquè és dur que al teu -el nostre- Parlament t’insultin i t’escupin a la cara, que te compixin dins ca teva, es caguin amb tu, i no hi puguis fer res més que aguantar, i acumular odi en silenci i resignació. Aguantar que un engominat pugui bramar, al teu Parlament, que el català “complica la vida a la gent” és dur: molt dur. I ho diu un d’un partit que es dedica sistemàticament a complicar la vida a mestres, funcionaris, metges i personal sanitari, pensionistes, persones a l’atur, pares d’alumnes, la UIB, estudiants, investigadors, becaris i treballadors en general; però és “el català” el que complica la vida… I que sigui al teu parlament que s’institueixi la xenofòbia legal contra la teva gent, tu, els nostres: tots, sense que, de moment, ho puguem impedir, és francament dur.

És dur, però ja ho sabíem. Des del mateixa nit que el PP balear va tornar a guanyar les eleccions, sabíem que aquest dia  arribaria, que serien quatre anys molts durs. Per dur que sigui, no ens pot sorprendre. I per això mateix, per dur que sigui, no ens pot desmoralitzar, perquè és això, precisament, el que pretenen: la deserció, la rendició. El pessimisme. Ahir, les xarxes socials bullien de comentaris “de dol”: d’un dia trist, del dia que ens comencen a esborrar de la història, etc. És una manera de veure-ho, però també podem pensar que ahir va ser el dia, per primera vegada en molts d’anys, que el mateix PP es va xapar com mai s’havia xapat –i encara no sabem de quina magnitud és el xap-, per un tema sobre el qual molts, jo el primer, pensàvem que mai es xaparia: potser perquè hi ha línies vermelles que fins i tot per segons quina gent són infranquejables. Potser ahir vàrem començar, la bona gent d’aquestes illes a escriure la nostra pròpia història.

La majoria silenciosa / Okupes a la Conselleria

La majoria silenciosa és aquella que, composta de gent normal, intenta viure una vida normal, feliç, plena, en un país normal; la que no cerca problemes ni en vol, en defuig, gira coa i arronsa les espatles davant les complicacions, amb un “què hi farem”, i se’n va per una altra banda on no li compliquin l’existència. És la majoria, i a Mallorca molt més encara, que es queixa en silenci, al bar o a un banc de la plaça, o quan va al mercat a comprar el lluç que va a bon preu: “estam ben arreglats”, “sí, ja ho pots ben dir”, “ja ho veurem, idò”, “idò sí, salut!”, “salut”, i segueix trescant.

És la majoria que pateix les injustícies que cada dia el sistema li planteja, però que no sap ben bé com arreglar-les, potser temorosa que intentant-ho en podria sortir escaldada, o amb maldecaps, i el seu petit redol de felicitat, construït a base de petites imperfeccions i frustracions quotidianes, assumides amb normalitat, es podria veure greument amenaçat: “no val la pena”, pensa, “ja ho arreglaran”. Ja ho veurem, que va dir un mut a un cec, i que passin els dies.

La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.

Crònica d’un judici, d’un ridícul, o d’una pèrdua de temps

Idò sí: ahir érem jutjats, na Yanhire, en Christian, en Dídac i jo mateix, pels fets del Principal del gener passat. La cosa ja no hauria d’haver arribat mai a judici, però quatre policies espavilats i molt possiblement qualque cap del PP municipal sí que ho volia; “se van a enterar“, devien pensar, “estos polacos“. “Mos pagaran ses vacances”, se degueren imaginar els quatre policies espavilats.

Ens acusaven de desordre públic, resistència a l’autoritat amb “bastante resistencia física” i tot això, agravat amb una suposada lesió (?) i la seva baixa corresponent, de 15 dies (!!!), a un peu d’un dels policies, un professional de la seguretat, gros i fort, que -supòs- entrena periòdicament precisament per actuar en casos com el nostre: idò va i se lesiona. I jo no. L’informe de la lesió, fet a les urgències de la Clínica Juaneda, és de 4 dies després dels fets.

Ens havien citat a les 11 del dematí: no podem deixar de donar les gràcies a tothom que va venir a la porta de Via Alemanya i als que ens feren companyia fins i tot dins la sala. A les 11 estàvem citats, i fins a les 12:30 no entràrem, i gràcies als policies espavilats i a qui fos que ho mogués des de Cort, perdérem el dematí pels passadissos del jutjat, puta manera de perdre el temps; ells no, perquè crec que cobren per testificar com si fossin hores extres. Enhorabona per ells.

Trona Sant Jordi

Just passarem aquestes santes festes, i arribarà Sant Jordi. De totes amb les de nom de sant, la de Sant Jordi és la que més m’agrada; és, en certa manera, la festa d’allò que voldríem per cada dia, i no només un pic a l’any: cultura, literatura, ciutats que s’aboquen al carrer per gaudir del bon temps que ja s’acosta, de les flors que la gent es regala, de la felicitat i el bon ambient que es respira; dels colors de la senyera que omplen tots els cantons dels carrers de tots els Països Catalans. Un dia perquè els catalans siguem optimistes, perquè la gent se senti orgullosa de pertànyer a un país que ha donat al món una festa com aquesta: la de la cultura al carrer, de la felicitat i la rosa.

Aviat arribarà Sant Jordi, i un any més, Palma s’omplirà de senyeres: passejarà en Rafel Bosch per totes les llibreries retirant domassos i llibres en català? Acusarà en Bauzá als llibreters de fer “política”? Sant Jordi, que sempre ha estat una festa cívica i tranquil·la, perilla: perquè la cultura és un perill. I el poc país que treu el cap per Sant Jordi, més amenaçat que mai.

Un govern contra una cançó

Sonaria igual de ridícul si aquest escrit es titulàs “un govern contra una patata”, o “un govern contra un enfilall de tomàtigues de ramallet”; el cas és que ara és una cançó, però qui sap si més endavant el manteniment de l’ordre establert, la llibertat i la democràcia, que diguem, passarà per prohibir classes d’educació sexual als instituts. Per exemple.

Tornant al principi, em fascina la idea: un govern contra una cançó. La primera vegada que record, en la meva joventut, haver sentit una cosa semblant -salvant les distàncies- va ser quan l’exèrcit taliban va prendre el poder a l’Afganistan, cap a l’any 1996. Aleshores prohibiren la televisió, la ràdio, els ordenadors… i la música! Això darrer, de la música, respon a una interpretació ultra-restrictiva de l’Alcorà, en la qual la música és vista com a un mitjà que pot desviar el fidel del camí d’Al·là.

Les escoles de l’odi

El Govern de José Ramón Bauzá així ho vol. Ho exigeix el Círculo Balear, i el consellers Gornés i Bosch ho executen, a les ordres. Crear dues societats, dos canals de subsistència, i no un de sol de convivència, com fins ara. Fer parts i quarts, en nom de la llibertat, diuen: repugna fins a l’extrem la perversió d’una paraula que sempre ha servit per adjectivar les causes més nobles. Tanmateix, guanyen la batalla del llenguatge, perquè tenen un exèrcit de mitjans, que no de canons -ara ja no- que així ho repeteix. Nosaltres hem de cenyir-nos a la “resistència”, mentre ells s’aferren a la “llibertat”.

Però no ens enganem. Qui té tot un estat, una monarquia i un exèrcit darrera no li manca llibertat. No és aquesta l’excusa, sinó la por: una por tan antiga com irracional i atàvica, aferrada als principis de la naturalesa humana i que només amb la cultura pot domesticar. La por que ha assolat Europa diverses vegades, un fantasma que mai ha deixat de recórrer el continent. La por a la diferència, al diferent, al desconeixement. Sempre és més fàcil caure en la ignorància que en l’estudi, en l’odi que en l’amistat, sobretot, si tens tu el monopoli de la violència, de les SA o de la policia espanyola, tant és. La primera opció és més senzilla: primària, instintiva, estomacal; la segona requereix un esforç, i voluntat, i raciocini, i comprensió.