Sobrevivim.
Esquerra-Bunyola desitja que tots els bunyolins passin unes grandioses festes de Sant Mateu. Molts d’anys a tothom!
Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mir
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig. […]
(Marià Villangómez)
L’amic Oriol Ponsatí-Murlà és, a més de de filòsof, editor, gironí, promotor i gestor cultural, organista, traductor i pianista, un rapsode. Una llista d’atributs més llarga que la d’un monarca, que s’acostumen a presentar amb una taringa de noms: la targeta de n’Oriol és una esplèndida col·lecció de coneixements humanístics, d’allò que en d’altres temps se’n deia un savi.
Com comentava, de tant en tant, l’amic Ponsatí-Murlà també recita. Però no li basta en declinar, amb més o manco gràcia, les paraules escrites en un paper: posats a fer-ho, que sigui complicadet, espectacular, com se sol dir, que tiri d’esquena. I amb aquest darrer repte, m’hi ha embolicat una mica, i em demana que el presenti, avui vespre, a Can Alcover, en l’escenificació de la Ursonate, la magna composició fonètica de de Kurt Schwitters.
La sala ja era ben plena quan hi vaig arribar, pleníssima, i encara no havia arribat tothom. Al davant de tot, ocupant les primeres files, hi havia una quarantena d’alumnes croates de català, d’un valencià que al seu torn, sabia croata. A darrera, la gent s’asseia com bé podia: quan hi ha tanta de gent, les cadires mai són tan còmodes.
Sabia que hi hauria gent, evidentment -no cada dia podem assistir a una estrena com aquesta-, però tampoc m’imaginava arribar al punt que els responsables haurien de tancar la sala i no deixar entrar els que anaven arribant, que tanmateix, entraven per una porta de darrera i aguntaven drets. Vaja un èxit, la convocatòria, i tot pèl capell!
Ser poeta ha de ser ben difícil, sempre ho he pensat: almanco jo seria incapaç d’escriure dos versos seguits amb una mica de gràcia, i combinar les paraules amb el ritme, amb la mètrica, fer-les ballar amb una cadència agradable, i procurant crear imatges suggeridores. Feina d’artistes, i una mica de do, això és el que són els bons poetes.
No tenc la sort de tenir aquest do, però conec qui sí que el té, i amb això m’he de conformar. En Pau Castanyer, per exemple, el té, aquest do, tot i que jo li vaig conèixer abans les virtuts de futbolista accidental de caps de setmana que les de poeta -he de dir que en aquest camp me defens millor que en de la poesia-. No ho fa gens malament, al futbol, però m’agrada més quan escriu poesia: els partits dels dissabtes horabaixes, tot i que molt divertits, ens acostumaven a deixar bruts, suats i esbraonats fins al dimarts següent.
Notes i apunts 