9N, Balears i el dret a decidir

És evident que el 9N i tot el procés del Principat afecta i impacta les Balears. Tan evident, que ni importa esmentar-ho de lògic que és. Igual que els habitants de la capital d’aquell país desconegut de l’Assaig sobre la lucidesa de Saramago, el poble de Catalunya ha pres consciència de sí mateix, com a poble però també com a ciutadania sobirana pren i executa les seves decisions; un poder que han exercit per damunt d’unes institucions insuficients en molts d’aspectes, i al qual no renunciaran quan culmini el procés independentista.

Catalunya es mou, i això ens afecta. I fa moure Espanya, i això, de moment, ens afecta també. Es plantegen nous horitzons, es veuen -veim i sentim, més que ningú, els balears- noves maneres de fer i de decidir, d’organitzar-se, de pensar. Ens arriben i ens empapam de nous conceptes que fins fa pocs anys quasi no sentíem: dret a decidir, independència, empoderament, sobirania. Llibertat, en definitiva.

Una llibertat, però, que no és buida de contengut. No és una llibertat en abstracte, la que es crida i s’exerceix als carrers de Catalunya; no és una llibertat de cançó de rock català, no és un eslògan: és un projecte, una idea. És una llibertat plena de sentit i de contengut, una llibertat amb una història i una èpica, que pot ser explicada i contada. No és una llibertat de pintada a la paret -encara que les parets van més plenes que mai d’aquesta llibertat-, sinó una llibertat que assumeix tot un projecte polític i social al darrera, un projecte d’èxit i d’il·lusió davant la fallida evident i accelerada del projecte espanyol.

En certa manera, Podem -Podemos- entén la força de l’empenta del moviment català; no tant pel conflicte polític nacional, sinó perquè sacseja i esquerda l’ordre de poder de l’estat. Podem és el dret a decidir espanyol, que engresca cada vegada més ciutadans darrera aquesta idea: la de decidir, la d’establir un nou repartiment del poder, en aquest cas, a Espanya.

Tornant a ca nostra, allò que passa a Catalunya ens afecta, més que a ningú. Hi tenim res a dir, nosaltres? Com a procés polític i de transformació social que vivim i sentim, i que ens afectarà, hem de dir res? Des de l’esquerra sobiranista, hem de proposar res?

Un país normal

Jo no vull un país normal. Què és un país normal? Demà, l’11 de setembre, pot ser històric, pareix, que podrà ser la data recordada a tots els llibres d’història, com l’inici del procés d’independència. El dia que va obrir el camí inevitable cap a la llibertat d’un país… normal?

Idò si és per tenir un país normal, no m’interessa. No a mi. Potser per a molts dels que vagin demà a la manifestació -jo no hi puc anar-, segur, el procés consisteix en això, en una secessió que desemboqui en un “nou estat d’Europa”, tan normal com els altres: tan miserable com els altres, deu voler dir, on es condemna al 80% de la seva població a empobrir-se a marxes forçades perquè el 20% que queda es pugui enriquir estratosfèricament, on s’hi construeixen #BarcelonaWorlds i hotels a sa Ràpita, on els “cossos de seguretat” públics no són més que agents repressius al servei de mantenir la seguretat de la minoria que sempre governa, on les escoles estan concebudes com a centres d’adoctrinament i aprenentatge de la litúrgia oficial, acrítiques, unidireccionals; on la distribució del poder segueixi depenent de la distribució de la riquesa -els que més tenen més comanden-, i no al revés. Un país independent en teoria, però dependent -que no interdependent- del BCE, l’OTAN o l’FMI. Això avui en dia és un país normal a Europa: això és el que volem?