Willy Toledo

Ser espanyol és indignant. Amb això, no hi puc estar més d’acord: fa anys que la cosa m’indigna, i que, al respecte, he intentat fer-hi qualque cosa. I com més va, més m’indigna, més indignat estic. Perquè la cosa no millora, ni d’enfora.

La premsa de mig món parlava ahir de la Conferència de Pau a Donostia per a la resolució del conflicte basc. Vista la nòmina de celebritats que hi eren presents, i de la transcendència de la trobada, no és d’estranyar, per això mateix, que mitja Europa dedicàs part del seu temps a informar-ne. Com era d’esperar, l’espanyola no: la de dretes l’ha aprofitada per ridiculitzar-se, i la progressista, a mantenir una neutralitat mal dissimulada.

Res de nou sota el sol que davall es pon, tanmateix. El conflicte basc un dels principals arguments que donen cobertura a l’establishment espanyolista i és essencial per entendre les claus del sistema -fons reservats, Llei Antiterrorista, Llei de Partits, repressió policial amb qualsevol excusa-, i amb ETA o sense, poc variarà: sense violència, la repressió serà encara més dura i el conflicte, més aguditzat.

Bildu

Esquerra-Illes ha fet arribar una proposta al PSM de cara a les eleccions del novembre: incorporar-se a la coalició sense cap condició, ni lloc a la llista, ni res més que no sigui poder participar en la redacció del programa i treballar amb la resta de partits i igual que ells; és a dir, ser-hi. A mi me pareix una més que bona proposta, i una primera passa per superar diferències, ara mateix, inútils i deixar de crear frustració al nostre entorn.

Per això he escrit aquest article que a Tribuna Mallorca m’han volgut publicar.

Bildu

Contra la cacicada

Llegit a la premsa espanyola:

“El Gobierno actuará contra Bildu. […] El Ejecutivo ya dispone de algunos informes en los que se trata de demostrar que Batasuna está detrás de la coalición Bildu. […] El esquema seguido en la elaboración de éstas (listas) es, básicamente el mismo, se trata de incluir como presuntos “independientes” a personas “limpias” . […] Por este motivo, se han incluido candidatos que provienen del movimiento asociativo del entorno abertzale, del sindicato LAB o de la AEK (la coordinadora de euskaldunización de adultos). Pero también hay familiares de huidos de ETA o numerosos hermanos de presos de la banda terrorista.

Es el caso de la hermana de los trillizos navarros detenidos en varias ocasiones en operaciones relacionadas contra ETA, María Ester Compains Silva, que va en la lista del pueblo navarro de Villava. Se da la circunstancia de que el padre de los cuatro fue uno de los promotores de Sortu. […]

La lista a las Juntas Generales de Guipúzcoa está encabezada por Martín Garitano, periodista que trabajó en los diarios próximos a la izquierda abertzale. […] Bildu también ha presentado unos candidatos que son fácilmente identificables por los votantes de la izquierda abertzale. Es el caso del abogado Txema Azkuénaga, que ya fue representante legal de Herritarren Zerrenda -candidatura anulada por el TS y el TC-  […].  Le sigue en la lista Aitziber Ibaibarriaga Etxebarrieta, sobrina de Txabi Etxebarrieta, el primer miembro de ETA en cometer un asesinato.

La legalitat espanyola a punt per la cacicada al País Basc; el pas següent serà posar un braçalet identificador als abertzales, i després als euskalduns… L’arquitectura jurídica d’Espanya així ho permet: està pensada per perseguir la dissidència -l’independentisme-, no la delinqüència, i no importa com. 

El cuc blau

Les dues darreres vegades que hi havia hagut eleccions autonòmiques a Catalunya (2003 i 2006), jo era a Barcelona, i totes dues vegades vaig acabar la nit de gresca, celebrant els resultats, amb gent diversa d’Esquerra, fins a les cinc o les sis del dematí per xibius del Raval. Bé que s’ho valia i bé que s’ho va valer.

Ahir no hi era, però no crec que molts dels companys estassin per gresques, ni molt manco per festes. I no hi estarem per algun temps, com a mínim, fins a les municipals, que segur que girarem la truita. Però vénen temps difícils, potser una mica complicats, i no només per Esquerra -que en tot cas, segurament només pot anar a millor-, sinó pel país, o pels Països, segons el gust de cadascú.

Com en Pere Catorze

De quan era petit, me’n record d’una rondalla de les de n’Alcover que me feia molta de gràcia, la d’en Pere Catorze, un al·lot que tenia la força de catorze homes -d’aquí el seu nom- i anava pel món ajudant a qui ho necessitava, amb la seva forçarra. Jo que era menut, no me’n sabia avenir: “com ha de ser, aquest al·lot?”. I me l’imaginava gros i corpulent, amb cara de bon nin, amb dos braços com dues torres, unes granes gambades per anar d’un cap a l’altre del món.

És evident, ara que som més gran: no hi ha ningú tan fort, i allò era fantasia de nin petit. Però sí que hi ha gent útil, i gent que és tot el contrari. N’hi ha que, tots solets, saben fer la feina que molts altres no saben, o no volen, fer. No hi ha supermans, però sí gent valenta, o gent feinera: en segons quins casos, ve a ser el mateix, i aquesta mateixa gent sap posar tot -valentia i aptitud- al servei de qui ho necessita.

De vegades també podem guanyar

No només de victòries de La Roja vivim els mallorquins; és més: les victòries de La Roja, històricament, han estat una excepció… Més o manco igual que les nostres, no ho neguem. El mèrit és poder-ho fer en minoria absoluta; i així i tot, de vegades també guanyam.

El partit és el següent: nou regidors, entre PP-PSOE i Independents, per una banda, i el “fi estilista” Andreu Bujosa per l’altra, acostumat al joc d’atac contra una defensa, per norma general, més tancada i estreta que les que planteja el mateix Mourinho. Normalment, la partida no passa de ser un frontó, però ahir, el més tancat de tots no hi era.

Una de les propostes de batlia del dia era baixar els sous als treballadors eventuals i contractats de l’Ajuntament: és a dir, els que fa feina per la casa sense ser funcionaris, que al nostre ajuntament, són la majoria (personal de neteja, brigada, auxiliars administratius, etc.); punt que s’havia de votar juntament amb una retallada de les retribucions dels regidors. El nostre pugilista demana la paraula per sol·licitar que se separin les votacions, cosa que tothom hi ve a bé. I aquí ve la -sorprenent- victòria: en conseqüència, Esquerra vota en contra de la retallada, però increïblement, la resta de grups, tant el PP -que havia presentat la proposta- com el PSOE -que la defensa arreu d’Espanya- s’abstenen. Nou abstencions i un vot en contra: la proposta no prospera, Esquerra guanya, per primera vegada, una votació en solitari, amb un sol vot, i el personal de l’Ajuntament podrà seguir cobrant com fins ara. Victòria històrica, com la de Suïssa -o la d’aquell memorable 3 a 2 de la sel·lecció amateur de Xipre contra La Roja d’aquell temps, ja fa anys-.

Tipus de corrupció

Hi ha tipus de corrupció. N’hi deu haver de “bona” i de “dolenta”, no ho sé; de “blanca” i de “verda”? De “dolça” i de “salada”? De “guapa i de “lletja”? Serà qüestió, en un altre plenari, de demanar-li al batle que ens passi la seva classificació sobre les tipologies de corrupció que ell coneix, o fa. Ara bé, em permet el luxe de desconfiar-ne, si classifica tan bé com escriu.

El cas és que ahir dimarts, al ple de l’ajuntament, Esquerra vàrem presentar una moció contra la corrupció, que no va prosperar, gràcies als vots de PP i el seu apèndix, AVI. L’argument del batle, “és que hi ha molts de tipus de corrupció“. Ho diu, supòs, amb coneixement de causa: ell, com l’amic Guillem, tenien càrrec dins una de les conselleries de l’anterior govern; pogueren veure de prop l’immens mostrari de maneres de robar que oferia l’equip de Jaume Matas. Ens ha de perdonar, senyor batle: al nostre partit no hi ha lladres, desconeixem els “tipus de corrupció”, i només en sabem una, la que és un delicte.

Generar il·lusió, guanyar llibertat

Un dia, just passat l’inici de curs, me telefona na Marta Carrió i me demana si voldria escriure un article, una “reflexió”, sobre el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. “És per un llibre de la Fundació Emili Darder”, me diu. Ah, d’acord, vaig dir jo, i m’hi vaig posar.

Vist com han anat les coses en només mig any, rellegint el text, veig que no anava tan desencaminat; és més: el que era bo fa mig any ho és ara més que mai. Més o manco, els darrers mesos, les assemblees de PSM i Esquerra s’han pronunciat en un sentit semblant, i en el mateix sentit es va expressar ahir en Biel Barceló a la presentació d’aquest mateix llibre: confluir, convergir, unir-se… Tots els verbs volen dir més o manco el mateix, i cadascú tria el que més li agrada. Però si només és una qüestió de matisos, com és que ens costa tant?

A mi no deixa de fer-me gràcia veure el meu nom al costat del d’en Pere Sampol, en Bernat Joan, en Damià Pons, na Fanny Tur, o en Tomeu Martí, entre d’altres; jo no som ningú i ells sí, però a qualcú li deu fer gràcia com escric, supòs, que varen pensar en mi, i els estic molt agraït. Generar il·lusió, guanyar llibertat, això és el que vaig escriure jo. Per saber què diu la resta, s’haurà de llegir tot el llibre…

Les flors que s’assequen

Demà farà 73 anys que mataren n’Emili Darder. Qui se’n recorda, ja, a Palma d’aquella feta, d’aquell assassinat? Se’n recordava la meva padrina, i jo me’n record quan m’ho contava, que ella aleshores tenia uns setze anys, era cosidora, i aquell dematí, en entrar a comprar fil a una de les merceries on solia anar, l’amo va treure xampany per tothom, exclamant: “ho hem de celebrar, avui, que han mort es puta roig des batle!”; i mai més, en els 86 anys que va viure, va tornar a posar un peu en aquella botiga.

I m’ho contava l’altra padrina, ai, però!: ella ho feia amb la boca petita, perquè de joveneta, amb els seus cosins de casa bona… Havien passat la guerra d’una altra manera, però així mateix, reconeixia “que un dia havien sentit a dir que se n’havien duit el batle”, i que l’havien mort. Ella no ho deia, però ho sabia: l’havien assassinat.

Però ara, ja, qui se’n recorda, d’aquell dia?  Esquerra ho fa: ho féu diumenge, i podem reivindicar, amb orgull, que quan Palma -i Mallorca- havia abadonat la memòria del batle Darder, fórem els primers a recuperar-la. Ho faran demà, al migida, l’STEI i la Fundació Emili Darder, que per nom li toca. Però la ciutat, mira a una altra banda.

Són el “colmo”

Això és es “colmo”!, va exclamar en Pere Sampol, quan va topar amb la cara-dura dels alts càrrecs del PP: havien anat de putes –amb sos doblers des poble!, remarcava aquell- i encara tenien la santa barra de renyar i enriure’s de la comissió de diputats que investigaven el cas.