Homenatge a Samuel Webbe

samuelwebbSamuel Webbe , de qui personalment no n’havia sentit a parlar mai fins fa dues setmanes, fou un músic anglès que va néixer a Maó el 1740, durant el primer període de dominació britànica de l’illa. Fill d’un funcionari colonial, va quedar orfe de pare quan encara era un nin de llet, així que sembla que sa mare no va tenir altre remei que tornar cap a Londres, empobrida. Als 11 anys el varen posar d’aprenent d’ebanista, i als 18, va entrar de copista de la botiga de música que regentava John Welcker a Gerard Street, al barri del Soho. Allà va conèixer Carl Barbandt (1716-1776), aleshores ja organista de la capella de l’ambaixada de Baviera a Londres, que el va formar musicalment. Cap al 1763 va començar a compondre, i el 1775, aconseguí la plaça d’organista de la capella de l’ambaixada de Sardenya, que mantengué fins al final de la seva vida. Val a dir que les capelles de les ambaixades eren els únics llocs de culte catòlics a Londres permesos al s. XVIII, així que el seu paper com a llocs de trobada dels catòlics anglesos era molt important. Webbe fou, doncs, un destacat – el més important, pot ser, sembla- músic catòlic anglès, compositor de nombrosos glee (un tipus de goigs, en podríem dir), una forma coral típicament anglesa que té els seus orígens en l’adaptació britànica dels madrigals italians. Els glee de Webbe són encara avui en dia molt populars a tots els països anglosaxons. Morí a Londres mateix el 25 de maig de 1812.

Fa uns dies, unes dues setmanes, com dic, la Direcció General de Cultura del Govern va organitzar, amb el suport del Consell de Menorca i l’Ajuntament, un concert d’homenatge, d’orgue i cor, a Samuel Webbe a l’església de Santa Maria de Maó, amb la participació del conjunt coral Poema Harmònic, filial de la coral de la UIB. Per cert, que la nota de premsa del Govern cita molt incorrectament l’actuació del grup, i en lloc d’això, diu que s’escoltarà “un poema harmònic”. En fi.

El cartell que va fer el mateix Govern -el que presideix aquesta entrada- diu, literalment, que Webbe és “el músic retrobat del Grup Il·lustrat Menorquí”. Aquest grup és el nom amb que es coneix un conjunt d’intel·lectuals menorquins que durant el s. XVIII, amb Menorca sota dominació anglesa i francesa, s’afegiren als aires europeus de la Il·lustració i mantengueren una notables activitat creativa i literària en català, mentre la llengua era perseguida a la resta dels Països Catalans. Se n’ha estudiat la seva part més literària i enciclopèdica, però menys la seva vessant musical -encara que és interessantíssima la troballa i edició fa uns anys d’una traducció al català de l’oratori La creació del món de Haydn d’Antoni Febrer i Cardona per a una reducció per guitarra i violí-. Tornant a Webbe, efectivament, aquest va néixer a Menorca només uns anys abans que un altre dels il·lustrats, Joan Ramis i Ramis, de família anglesa de funcionaris colonials, però se’n va anar de l’illa quan tenia molt poc temps de vida, pel que sembla, i enlloc diu que hi tornàs mai. La seva menorquinitat és, per tant, purament anecdòtica -hauria pogut néixer a Menorca com a Nova Anglaterra, Gibraltar o Massachusetts-, i en cap cas, em sembla a mi, se’l pot qualificar de “músic retrobat del Grup Il·lustrat Menorquí”, amb qui no hi va tenir cap relació coneguda i els membres del qual segurament no en va sentir a parlar mai de la vida.

Tanmateix, el que em més em desperta certa preocupació és l’adjectiu de “retrobat”. Com si mai hagués estat perdut. Perquè ens entenguem: Johan Sebastian Bach sí que va ser un músic retrobat, perquè el temps i l’estil musical principal del s. XVIII l’havien oblidat, era molt poc conegut i passat de moda, i no fou fins ben entrat el s. XIX que es tornà a interpretar i estudiar. Jo em pensava, en llegir “retrobat”, que Webbe era un perfecte desconegut i que se n’havien trobat uns papers a Londres o a Menorca o ves a saber. Ca! Pel que sembla, fou prou famós en vida dins el seu camp -els glee-, algunes de les seves obres són encara molt populars entre les agrupacions corals angleses i nord-americanes, i la seva biografia està àmpliament documentada (jo l’he treta del New Grove Online: <http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/44333pg1>, però Internet n’és plena).

Redescobriment, per tant, no en seria la paraula exacta. Més aviat, potser coneixement per part de qui no en sabia res, entre els quals m’hi incloc; però costa d’entendre la voluntat, governamental en aquest cas, de presentar el fet d’haver-se topat amb certa informació ignorada per nosaltres amb un descobriment en el sentit literal de la paraula, mereixedor d’un concert i una presentació oficial. I més si aquest descobriment és el resultat d’una investigació a base de copy-paste d’una cerca feta per Google, com diu la notícia del Menorca. Que tot això es presenti solemnement sota patrocini de les principals institucions de Menorca, Govern al capdavant, és una altra mostra cruel, si no tràgica, del nivell dels filtres i dels objectius de les polítiques culturals i de recerca de les nostres administracions i dels nostres administradors; una tragicomèdia que es fa MÉS grossa si es té en compte qui són aquests administradors i quines esperances hi teníem depositades.

I amb tot això, no obstant, no vull dir que Samuel Webbe no se’l mereixés, el concert. Bé està que l’illa de Menorca, ajuntaments, Consell, Govern, recordin i celebrin el seu segle d’or que va ser el s. XVIII, i en aquest sentit, el músic anglès hi té certa relació, ni que fos de rebot o per casualitat. Però el Govern, que sembla que és l’impulsor d’aquest homenatge, sembla lògic que ara hagi d’atendre totes les altres commemoracions d’insignes músics de les Balears, amb tants o més mèrits que el compositor de glee, i amb una relació molt més estreta amb la nostra terra.

Així, esperam que en els propers anys veugem actes d’homenatge i presentacions oficials a Joan Ma. Thomàs i Baltasar Samper, que en aquest 2016 que s’acaba ha fet 50 anys de la seva mort, amb menys concerts i presentacions que les que ha tengut S. Webbe, és a dir, 0. Pel 2017, a part del centenari del naixement del gran Bonet de San Pedro, esperam algun tipus de record pel també maonès Nicolau Manent (1827-1887), famosíssim compositor de sarsueles i estret col·laborador de Pitarra, entre d’altres; Joan Goula (1843-1917), alumne de Manent, que tot i haver nascut a Sant Feliu de Guíxols, fou a Mallorca on començà i consolidà la seva carrera, dirigint l’Orfeó Republicà Balear i d’aquí al Teatre Imperial de Moscou; o la cantant de Maó Pilar Alonso (1897-1980), que fins i tot té un monument al centre de la ciutat, la més gran cupletista catalana dels primers anys del s. XX. També el 2017 es poden celebrar efemèrides del baix líric Francesc Mateu “Uetam” (1847-1913), de Palma, o d’un dels grans músics de la darrera cort dels Àustries i de la primera de Felip V, l’artanenc Antoni Lliteres (1673-1747).

I pel 2018, confiam que el Govern ja vagi preparant els homenatges a Miquel Marquès (1843-1918), palmesà, compositor de simfonies i sarsueles com El anillo de hierro, que fou un exitàs al seu temps, i sobretot, sabuda com és la sensibilitat menorquina de la conselleria de Cultura, a Josep Lluís Ortega i Monasterio (1918-2004), l’insigne compositor d’havaneres, sense el qual és impossible entendre la tradició musical contemporània de Menorca, autor de cançons tan conegudes a l’illa com La balada d’en Lucas o Es vent, entre moltíssimes d’altres.

Pel 2019, darrer any de legislatura, esperam que com a mínim l’actual Govern deixi ben lligats els homenatges al pianista i clavecinista mallorquí Jaume Mas Porcel (1909-1993) i a la notable i massa desconeguda compositora menorquina Margarida Orfila i Tudurí (1889-1970), deixeble d’Enric Granados.

I segur que me’n deix.

Vist idò que un compositor de goigs d’Anglaterra, que per accident va néixer a Menorca i amb pocs mesos de vida se’n va anar i no va tornar mai més, ha merescut una relativa inversió de doblers públics per fer un concert i una presentació d’una espècie de d’investigació a base d’Internet, i que se n’ha anunciat amb pompa el seu “descobriment” tot i que fa més de 200 anys que és conegut i la seva biografia, més que publicada; vist tot això, idò, segur que no faltaran esforços i inversió per a interpretar i investigar amb els recursos i personal preparat -gent de la UIB i del Conservatori Superior- la vida i obra dels que he citat, tots ells, músics brillants o importants al seu moment, vinculats plenament a les nostres illes, i que avui en dia estan oblidats.

I així, no només dignificar-los a ells i la seva obra, sinó també, ara que encara hi ha temps, les polítiques culturals de les nostres institucions. Com es diu en anglès, la llengua de Samuel Webbe, faríem un win-win.

P.D.: De Margarida Orfila, un fantàstic “Scherzando” per a violí i piano. Interpretat per Isabel Fèlix i Laura Gayà (2015): https://play.spotify.com/track/66zqkCjXkijojAxqhkFMxE

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s