Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.
Notes i apunts 