Absolució pels encausats de Bunyola!

image

Demà, dia 15, els meus companys Toni, Roser, Joan, i jo mateix, serem duits davant un jutge per cap motiu en concret. Per ràbia. Demà ens jutgen pels fets del 28 de maig de 2012 a Bunyola, quan la Guàrdia Civil ens detengué, arbitràriament, el dia que en Bauzá havia de visitar el nostre poble.

Volem donar les gràcies a tothom que, durant aquests 3 anys ens ha donat suport a nosaltres i a les nostres famílies, als amics, als companys de lluita, i ara també, a l’Ajuntament de Bunyola, l’ajuntament de canvi, que ha aprovat una moció de suport a la nostra causa. Demà, finalment, s’acabarà aquesta comèdia, i s’acabarà bé.

Vos deix, per compartir, el manifest que férem els quatre companys per l’acte de suport del passat dia 19 d’agost a Bunyola. I demà, si voleu venir, també vos esperam! Continua llegint

Petites diglòssies menorquines

febrerDiglòssia núm. 1

Aquests dies he estat fent treball de camp per Menorca, entrevistant molta de gent, de tots els pobles de l’illa. Un home major, sabater jubilat, ens explica coses molt interessants. Ben menorquí, catalanoparlant, els seus llinatges no poden ser tampoc més menorquins, Enrich Pons. Tanmateix, ell el primer el pronuncia amb fonètica castellana: Enritx, Té prop de 80 anys: tota la vida, aquest home haurà dit el seu nom menorquí en espanyol. Així li degueren dir el primer dia que va entrar a l’escola, i així ho ha repetit durant tot aquest temps, colonizat mentalment, convertit per la força de l’estat en un ignorant fins i tot sobre el seu propi nom. I serà així fins el darrer dia de la seva vida. Continua llegint

Una llengua nacional (resposta a en Toni Soler, 2)

Gràcies a Núvol, a Vilaweb, a amics i companys, i a tota la gent que l’ha rebotat per les xarxes socials, l’escrit de resposta a la desaccentuació d’en Toni Soler ha tengut més difusió del que mai m’hagués pensat. Com diu el mateix Soler al seu blog, no sé si com a contrarèplica, el seu primer escrit volia […] alimentar el debat sobre l’ús de la llengua, i jo vaig caure en la “trampa” de debatre-hi, perquè sense ser filòleg, m’agrada la llengua catalana: és la meva eina de treball i de pensament, és la que em permet conèixer el món, la realitat, observar-la críticament; a través d’ella, estim i som estimat, em puc indignar, enfadar i que s’enfadin, flastomar, emocionar-me, ensenyar i educar; recordar, enyorar, concebre. Existir. Viure. Ser qui som.

Per tot això, no em vaig poder restitir, des d’aquest petit espai, a contestar a en Toni Soler. Però jo no li contestava sobre la seva proposta en concret de llevar els accents -encara que no m’agrada gens-, sinó sobre els arguments que donava, tan barcelonocèntrics, superficials i poc consistents. Si ara és tot una boutade per armar renou i debat sobre la llengua, benvengut sigui. Ara bé, sembla que el renou és per fer un “català fàcil”, un que s’acosti “[…] com Pitarra, al català que ara es parla […], diu en Soler.  Continua llegint

Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

carrerJo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, pero se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona -cal recalcar-ho: des de Barcelona- un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més, té un perfil mediàtic i ben connectat amb cert stablishment independentista -sí: l’independentisme ha crescut tant al Principat que ja té un stablishment propi- que li permet afegir-se al debat lingüístic sense ser filòleg ni ficar-se on no el demanen, igual que jo, però amb un impacte cent o mil vegades major del que la meva opinió pugui tenir. Ell diu que llevem els accents, i a l’instant qualcú altre ben relacionat diu que “mereix que hi pensem”: i em deman jo, això per què? Quins arguments? Vegem-ho. Continua llegint

Júniper Serra

Els amics d’Ona Mediterrània s’han fet càrrec del portal dbalears.cat, i m’han convidat a escriure-hi un article cada setmana. Avui m’estrén, per tant, amb una mica més d’informació sobre Júniper Serra, a qui volen fer sant… encara que potser no ho era tant.

Publicat a http://dbalears.cat/opinio/2015/02/17/284917/juniper-serra-1.htm

L’edició del New York Times del 21 de gener d’enguany es feia ressò de la polèmica al voltant de Júniper Serra: «Per alguns californians, el fundador de les missions està lluny de ser un sant», diu més o menys el titular. Los Angeles Times, el diari de més tirada als EUA, també ha parlat de l’assumpte. A diferència de Mallorca, on el pare Serra ja ha estat quasi santificat pel govern Bauzá i l’església mallorquina, directament, als Estats Units, la figura del futur sant sembla que està més que discutida. Continua llegint

¿De qué lado estarás tú, Pablo Iglesias?

«A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Querido primer camarada Pablo. Leí ayer tu entrevista en ese diario tan de la casta que es El País, un periódico que todos sabemos que no es precisamente entusiasta de Podemos, y que últimamente miente más que habla. Así que puede que manipularan tus palabras, no lo sé, o que las «sacaran de contexto» (bonito eufemismo cuando se busca una excusa que no se tiene), o que las recortaran. Ya me lo dirás tú.

No encontré nada nuevo en la entrevista que no te hubiera escuchado ya antes, cosas con las que más o menos suelo coincidir contigo, con vosotros. Lo único que me llamó la atención fue esa frase: que respeto a la sanidad pública «que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.»

Estamos de acuerdo en algo: los dos queremos que haya una buena sanidad pública, y educación, y servicios públicos de calidad en general, servicios que las políticas del PP, especialmente, han devaluado a límites insostenibles. No sé si sabes -seguro que un tipo tan listo e informado como tú lo sabe- que en Balears concretamente tenemos una de las actuales peores políticas de Sanidad del estado, con un gobierno Ppopular que ha ido más allá de los recortes del Decretazo del gobierno español de 2012 (informe de Médicos del Mundo 2014, p. 62-63), dejando desatendidas a 20.000 personas «sin papeles», llegando al caso extremo del joven senegalés Alpha Pam, que murió de ¡tuberculosis! (¿quién muere de tuberculosis hoy en día en Occidente?) por no tener targeta sanitaria. Un gobierno que llegó a plantear, como medida de austeridad, cerrar dos hospitales en Mallorca -así, por la cara-, y que sin modelo sanitario fijo, a parte de recortar, lleva tres consejeros del ramo en lo que va de legislatura. Continua llegint

9N, Balears i el dret a decidir

És evident que el 9N i tot el procés del Principat afecta i impacta les Balears. Tan evident, que ni importa esmentar-ho de lògic que és. Igual que els habitants de la capital d’aquell país desconegut de l’Assaig sobre la lucidesa de Saramago, el poble de Catalunya ha pres consciència de sí mateix, com a poble però també com a ciutadania sobirana pren i executa les seves decisions; un poder que han exercit per damunt d’unes institucions insuficients en molts d’aspectes, i al qual no renunciaran quan culmini el procés independentista.

Catalunya es mou, i això ens afecta. I fa moure Espanya, i això, de moment, ens afecta també. Es plantegen nous horitzons, es veuen -veim i sentim, més que ningú, els balears- noves maneres de fer i de decidir, d’organitzar-se, de pensar. Ens arriben i ens empapam de nous conceptes que fins fa pocs anys quasi no sentíem: dret a decidir, independència, empoderament, sobirania. Llibertat, en definitiva.

Una llibertat, però, que no és buida de contengut. No és una llibertat en abstracte, la que es crida i s’exerceix als carrers de Catalunya; no és una llibertat de cançó de rock català, no és un eslògan: és un projecte, una idea. És una llibertat plena de sentit i de contengut, una llibertat amb una història i una èpica, que pot ser explicada i contada. No és una llibertat de pintada a la paret -encara que les parets van més plenes que mai d’aquesta llibertat-, sinó una llibertat que assumeix tot un projecte polític i social al darrera, un projecte d’èxit i d’il·lusió davant la fallida evident i accelerada del projecte espanyol.

En certa manera, Podem -Podemos- entén la força de l’empenta del moviment català; no tant pel conflicte polític nacional, sinó perquè sacseja i esquerda l’ordre de poder de l’estat. Podem és el dret a decidir espanyol, que engresca cada vegada més ciutadans darrera aquesta idea: la de decidir, la d’establir un nou repartiment del poder, en aquest cas, a Espanya.

Tornant a ca nostra, allò que passa a Catalunya ens afecta, més que a ningú. Hi tenim res a dir, nosaltres? Com a procés polític i de transformació social que vivim i sentim, i que ens afectarà, hem de dir res? Des de l’esquerra sobiranista, hem de proposar res? Continua llegint