Contra el TIL. Contra el trilingüisme

El TIL ha mort. El Titànic del PP, el projecte estrella del Govern -què més ha fet?-, l’obsessió personal del president, s’ha enfonsat al primer viatge, i amb el TIL, tot el govern, tota la legislatura i tot el partit. Més tocat que mai, el PP, amb més majoria que mai, és avui extremadament dèbil, amb un president malalt i entotsolat, plagat de rates que abandonen el vaixell mentre el director de l’orquestra intenta que soni la música -ningú l’escolta, ja- enmig de l’enfonsament general. El desgovern general de Bauzá es pot resumir en un gran fracàs a les ordres d’un paranoic, i els vuit mesos que queden seran com aquells temps afegits quan l’equip ha perdut per golejada: d’agonia i escarni.

El TIL ha mort. Ara falta rematar també el trilingüisme. Perquè de tota aquesta batalla sembla que en queda la idea subjacent que sí, que el TIL era un desastre, però el tringüisme ja no tant. Anem-ho a veure.

Facem memòria: el programa trilingüe va ser un invent a darrera hora del Govern en descobrir horroritzat que la immensa majoria de les famílies s’encabotava en educar els seus fills en català. Fins al moment ningú no n’havia parlat. El TIL neix, per tant, de la concepció racista que té Bauzá de la societat balear, basada en la idea que tots els no nascuts al territori o que no tenen el català com a llengua materna l’odiaran, prenent com a única experiència el seu propi odi. Fracassat l’intent de crear guettos de mallorquins i forasters, el mantra a repetir aleshores fou “com més llengües millor”, és a dir, totes les que facin falta per tapar la nostra.

És difícil argumentar, en un debat tan crispat i tens com el que hem viscut, contra el fet que aprendre “com més llengües millor” és bo: ja ens tenen la trampa ideològica muntada. El TIL ha mort, però el trilingüisme (= quantes més llengües millor, necessàries per tapar la nostra) encara no, i es corre el perill que el Govern acabi sent com el Cid Campeador, que guanyi la batalla després de mort. No li donem el gust.

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

Farem història

Avui la dreta pot fer un resultat històric, això diuen; o pot ser que no. És possible que en Bauzá esdevengui el nou president d’un govern disposat a esborrar de la Història les nostres illes; però és possible, també, que no ho sigui.

Perquè les places d’Espanya bullen d’indignació; i n’hi ha, de places, que fins i tot ja no ho són, d’Espanya, com una metàfora genial del que ens representa, a la joventut mallorquina i balear, viure segrestats dins la legalitat espanyola, motiu perenne d’indignació i vergonya, per vergonya nostra.