Una llengua nacional (resposta a en Toni Soler, 2)

Gràcies a Núvol, a Vilaweb, a amics i companys, i a tota la gent que l’ha rebotat per les xarxes socials, l’escrit de resposta a la desaccentuació d’en Toni Soler ha tengut més difusió del que mai m’hagués pensat. Com diu el mateix Soler al seu blog, no sé si com a contrarèplica, el seu primer escrit volia […] alimentar el debat sobre l’ús de la llengua, i jo vaig caure en la “trampa” de debatre-hi, perquè sense ser filòleg, m’agrada la llengua catalana: és la meva eina de treball i de pensament, és la que em permet conèixer el món, la realitat, observar-la críticament; a través d’ella, estim i som estimat, em puc indignar, enfadar i que s’enfadin, flastomar, emocionar-me, ensenyar i educar; recordar, enyorar, concebre. Existir. Viure. Ser qui som.

Per tot això, no em vaig poder restitir, des d’aquest petit espai, a contestar a en Toni Soler. Però jo no li contestava sobre la seva proposta en concret de llevar els accents -encara que no m’agrada gens-, sinó sobre els arguments que donava, tan barcelonocèntrics, superficials i poc consistents. Si ara és tot una boutade per armar renou i debat sobre la llengua, benvengut sigui. Ara bé, sembla que el renou és per fer un “català fàcil”, un que s’acosti “[…] com Pitarra, al català que ara es parla […]“, diu en Soler. 

Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

Jo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, pero se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona -cal recalcar-ho: des de Barcelona- un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més, té un perfil mediàtic i ben connectat amb cert stablishment independentista -sí: l’independentisme ha crescut tant al Principat que ja té un stablishment propi- que li permet afegir-se al debat lingüístic sense ser filòleg ni ficar-se on no el demanen, igual que jo, però amb un impacte cent o mil vegades major del que la meva opinió pugui tenir. Ell diu que llevem els accents, i a l’instant qualcú altre ben relacionat diu que “mereix que hi pensem”: i em deman jo, això per què? Quins arguments? Vegem-ho.

Tocar els collons a Espanya

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / […] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.”

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

Pacte de buidor

El Pacte de Progrés, a punt d’esgotar-se, ha tornat a ser una decepció, i fins i tot, no dista tant del que ens va deixar en Matas: no ho dic jo, ho diu el GOB. Si, vuit anys després, es fa el mateix trist anàlisi que el del primer Pacte -amb la famosa paret de bloquets-, és que no hem avançat gens; és més: hem retrocedit.

Cosa passa, per tant, amb això dels Pactes de Progrés, que tenen arrencada de cavall i arribada d’ase, si és que arriben a enlloc. Pel record que en tenc, dels Pactes -i el que ara s’acaba és el tercer-, sempre s’han vestit de molta de retòrica, molt polida, però pocs fets, i els que s’han fet, més aviat decebedors. La primera experiència de pacte, al Consell de Mallorca (1995-1999) va servir, sense anar més enfora, perquè en Pere Sampol, i en nom seu, el PSM, tallàs la cinta de la incineradora que tantes de protestes avia aixecat; de la segona experiència (1999-2003) se’m fa difícil recordar res (qualcú en recorda res?). I d’aquesta tercera, en podrem recordar moltes de coses: la construcció de l’hospital de Son Espases, les retallades en Cultura, Política Lingüística i Educació, el Pla de Carreteres i la Via Connectora a Mallorca, el dic de Son Blanc a Menorca, l’ampliació del Port d’Eivissa, o la urbanització de Son Bordoi. I la Llei de Mesures Urgents, és clar, aquesta sí, una bona notícia.

Això sí, durant quatre anys, retòrica i més retòrica sobre un canvi de model econòmic i un impuls de l’autogovern, que mai arriben. En canvi, la realitat és molt dura: els quinze anys de Pacte de Progrés han executat al mílimetre el patró dissenyat per la dreta espanyolista, de vegades amb convicció (la incineradora, Son Espases, Son Bordoi, les ampliacions dels ports d’Eivissa i Ciutadella, favors a hotelers com el Decret Nadal), de vegades per pura desídia (la pobra politica lingüística, la incapacitat d’incrementar el català a les escoles o la nul·la iniciativa cultural). I tot això, sempre intentant enganar el personal progressista amb un patètic possibilisme i “operacions de maquillatge” del que no és més que un desastre pel país: construir una incineradora més petita, un dic més petit, un macro-hospital més baixet o un segon cinturó més estret. Comèdia, tot plegat: retòrica de covards. 

El cuc blau

Les dues darreres vegades que hi havia hagut eleccions autonòmiques a Catalunya (2003 i 2006), jo era a Barcelona, i totes dues vegades vaig acabar la nit de gresca, celebrant els resultats, amb gent diversa d’Esquerra, fins a les cinc o les sis del dematí per xibius del Raval. Bé que s’ho valia i bé que s’ho va valer.

Ahir no hi era, però no crec que molts dels companys estassin per gresques, ni molt manco per festes. I no hi estarem per algun temps, com a mínim, fins a les municipals, que segur que girarem la truita. Però vénen temps difícils, potser una mica complicats, i no només per Esquerra -que en tot cas, segurament només pot anar a millor-, sinó pel país, o pels Països, segons el gust de cadascú.

Al segle XIII no hi havia futbol

Un temps -fa temps-, es feien himnes i marxes per a qualsevol cosa: quan naixia un rei nou, quan el batiaven, el coronaven, sortia a passejar, caçar, es casava, celebrava festes, i així successivament, fins que es moria -marxes fúnebres-. D’aquesta manera es guanyaven la vida molts de compositors: fent marxes per na Bet i sa mare -o per na Clara i sa filla, com diuen aquí a Menorca-, segons els costums del monarca en qüestió. Evidentment, també en feien quan guayaven qualque batalla, o tornaven a ca seva, victoriosos, o simplement contents de no haver deixat la pell a la guerra.

Qualcú podria pensar que, esvaïdes, amb més o manco èxit, les monarquies, també ho estarien les marxes reials, i salvant només aquelles que valen la pena -com les de Haëndel-, la resta haurien quedat per a la història. Llàstima, però, que al nostre país no hem sabut fer ni una cosa ni l’altra, i sempre hi ha, a qualque banda, qualque nostàlgic de temps passats fanàtic de les marxes aquestes, ara reconvertides, molt sovint, en càntics futbolístics -per exemple, la marxa d’Aida es pot sentir molt sovint als estadis anglesos-. A Mallorca, un d’aquests fanàtics és el batle de Calvià; a Menorca, encara no sabia ben bé qui era, però ja el conec: és un regidor de Ciutadella, Joan Triay, el que s’ha entusiasmat amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i en vol fer sonar l’himne -el famós  txan-txan/txan-txan- per la Diada de Menorca a la ciutat de Ponent.

Deixant de banda que al segle XIII no hi havia futbol, ni tan sols Espanya ni res que se li semblàs, i que la cosa sona més a insult que a una altra cosa, no seria més senzill que l’escoltàs ell a ca seva, com si fos un rei d’aquell d’un temps, tantes de vegades quan volgués, quan escuràs, fes net el sofà, o anàs al bany, per exemple, i fora polèmiques? O posats a fer sonar, que soni l’himne del Barça, també, que aquí n’hi ha molts que en som seguidors, pel que he vist. I total, l’equip d’en Del Bosque juga amb més de la meitat dels jugadors de l’equip d’en Guardiola, i amb el mateix patró futbolístic, així que no serà tampoc tan estrany.

 

 

El senyor de les mosques

En Delgado Truyols (Carlos), com el seu nom indica, és part de les restes i desferres d’allò que en altre temps se’n deia noblesa, però que els mallorquins varen saber traduir, molt encertadament, per botifarres, que és una de les millors maneres d’aprofitar un porc: capolat i fer-ne menjua. I és que de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta, i en Delgado Truyols, com el seu nom indica, sap mantenir-la, la casta: de senyor i de botifarra.

El senyoriu per descendència és l’antítesi de la democràcia, i així actua el batle de Calvià: sense democràcia. El cas és que un grup de mallorquins -i què te més: encara que haguéssim estat turistes afganesos- ens disposàvem a assistir al pregó del desembarcament, que cada any es fa a la Creu de Santa Ponça, per on se suposa que entrà la llengua catalana a Mallorca, el 1229. Llàstima que des de fa uns anys, aquesta festa s’ha convertit en un aquelarre espanyolista, on en Delgado Truyols hi va a predicar l’apartheid contra els mallorquins, però què hi farem: així és la democràcia, així ho volgueren una majoria de calvianers. Sempre hi ha qui se n’aprofita, del sistema democràtic, gent que hi participa però no l’entén o no li agrada: Hitler, per exemple.

Catalana i universal

Em comentava el meu oncle ahir mateix, xerrant d’això, que un país creix en la seva cultura, que dit d’una altra manera, és semblant -salvant les distàncies- a allò que Emili Darder tenia per consigna: “només la cultura pot fer homes lliures”. La cultura, la música, l’art en general, rega la vitalitat d’un poble, i és precisament la creativitat la que ens obre noves portes: no posar mai traves a la imaginació, i sempre, voler l’impossible.

Som un país petit i ocupat, i trist, moltes de vegades, carregat de complexes i amb una classe dirigent satisfeta amb el seu autoodi, però que sorprenentment -és per fer-se’n creus- engendra, de tant en tant, quelcom o qualcú que es converteix en un focus d’esperança, en un motiu d’alegria, en un estímul per seguir somiant.

Deia un dels grans poetes del nostre país: “que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. La frase la férem nostra fins al punt de convertir-la en himne de Mallorca, però, més enllà d’això, qui s’ha preocupat de regar-les, les nostres arrels? Jo no crec que la música, al contrari del que popularment moltes de vegades s’explica, ajudi a créixer les plantes: un país en estat vegetatiu no creix, està condemnat a morir. Al contrari, sí que la música, com l’art en general, ens ajuda a créixer, i si aquesta música neix i creix directament de les nostres arrels culturals, del nostre passat artístic, ens ajudarà a créixer com a poble.

Generar il·lusió, guanyar llibertat

Un dia, just passat l’inici de curs, me telefona na Marta Carrió i me demana si voldria escriure un article, una “reflexió”, sobre el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. “És per un llibre de la Fundació Emili Darder”, me diu. Ah, d’acord, vaig dir jo, i m’hi vaig posar.

Vist com han anat les coses en només mig any, rellegint el text, veig que no anava tan desencaminat; és més: el que era bo fa mig any ho és ara més que mai. Més o manco, els darrers mesos, les assemblees de PSM i Esquerra s’han pronunciat en un sentit semblant, i en el mateix sentit es va expressar ahir en Biel Barceló a la presentació d’aquest mateix llibre: confluir, convergir, unir-se… Tots els verbs volen dir més o manco el mateix, i cadascú tria el que més li agrada. Però si només és una qüestió de matisos, com és que ens costa tant?

A mi no deixa de fer-me gràcia veure el meu nom al costat del d’en Pere Sampol, en Bernat Joan, en Damià Pons, na Fanny Tur, o en Tomeu Martí, entre d’altres; jo no som ningú i ells sí, però a qualcú li deu fer gràcia com escric, supòs, que varen pensar en mi, i els estic molt agraït. Generar il·lusió, guanyar llibertat, això és el que vaig escriure jo. Per saber què diu la resta, s’haurà de llegir tot el llibre…