Estúpids

Les explosions a la central atòmica de Fukushima, de cop, han recordat al món sencer que l’energia nuclear és això: una autèntica bomba de rellotgeria. I que mai passa res: fins que passa.

A mi, avui, m’ha vengut al cap un conte del mestre Asimov que vaig llegir ja fa molts anys, molt breu, però molt aclaridor. No l’he trobat en català, però pel que és el cas, fa el fet.

Naron, de la longeva raza rigeliana, era el cuarto de su estirpe que llevaba los anales galácticos. Tenía en su poder el gran libro que contenía la lista de las numerosas razas de todas las galaxias que habían adquirido el don de la inteligencia, y el libro, mucho menor, en el que figuraban las que habían llegado a la madurez y poseían méritos para formar parte de la Federación Galáctica. En el primer libro habían tachado algunos nombres anotados con anterioridad: los de las razas que, por el motivo que fuere, habían fracasado. La mala fortuna, las deficiencias bioquímicas o biofísicas, la falta de adaptación social se cobraban su tributo. Sin embargo, en el libro pequeño nunca se había tenido que tachar ninguno de los nombres anotados.

La merda no molesta

De caramulls de llaunes, de bosses amb tot tipus de materials, fins i tot de somiers vells, a la Comuna de Bunyola se n’hi fan com de bolets. Dissabte hi vaig anar amb un company, a fer una volta llarga, i és ben fàcil de veure, a cada redol dels camins més transitats del bosc, un muntet de merda com el de la foto.

Sempre m’ho han ensenyat així: la porqueria s’ha de tirar al fems, els envasos amb els envasos, l’orgànic amb l’orgànic i el paper amb el paper. És el que t’ensenyen a l’escola, a ca teva -no totes les famílies, això és cert-; ho diuen els ajuntaments, els consells insulars i diputacions, els governs…

Tots els governs? No: el govern espanyol no. El govern d’Espanya és, clarament i sense discussió, un govern de porcs i bruts, una administració formada per una tropa de domingueros quasevol, d’aquests que, com fan els que vénen a la Comuna nostra, els diumenges assalten muntanyes i platges amb les seves llaunes de coca-cola i els entrepans truita i a fer renou, i quan acaben de dinar, ho tiren tot per qualsevol racó, i que s’hi podreixi; o no, que tant els hi és.

Annerots a lloure

És ben curiosa la tradició festiva de Can Picafort. Normalment, per les festes patronals, qui més qui manco, arreu de Mallorca, aprofita l’avinentesa per fer una mica l’ase: beure un poc més del compte, anar-se’n a dormir una mica més tard del compte, provar de conèixer més persones de l’altre sexe -o del mateix, ep- que en dies normals, etc. Això sí, procurant no fer mal a ningú, que les festes són per passar-s’ho bé.

Esmenes a la ponència d’Esquerra

He presentat, a través de la meva Secció Local, unes quantes esmenes a la ponència d’Esquerra del congrés de juny. Totes fan referència al tema mediambiental, realment tractat amb massa lleugeresa al document. Ja ho deia fa un temps, que a Esquerra no ens hem preocupat mai gaire de crear un discurs d’ecologisme nacional, i ara ens trobam amb bullits dels grossos com el del transvassament de l’Ebre, i els que vendran.

La ponència d’estratègia política és, en aquest sentit, molt precària; els companys de la Sectorial de Medi Ambient han presentat un plec d’esmenes, i les meves només són un matís més. Parla, la ponència, massa a la lleugera del tema, i només dels temes més actuals -el dels transvassaments, bàsicament-, però n’obvia d’altres d’importantíssims, com la MAT o el IV Cinturó (casualitat?), l’urbanisme, l’energia, la política de residus, infrastructures o -cosa incomprensible en un país com el nostre- la gestió del medi mar.

Ara que tenim propostes per a tots els gusts, de fer d’Esquerra un partit liberal, més republicà, més socialdemòcrata, de centre-esquerra, d’esquerra tota sola, etc., podem provar d’empènyer cap aquí, també: de fer del nostre un partit ecologista. El resum de les esmenes es pot llegir aquí. I encara s’accepten suggeriments!

Excuses barates

Feia anys que m’explicaven, per Palma, les aventures del regidor De Santos per la vida nocturna de la capital. Tota la ciutat les sabia, a Cort les coneixien de feia temps, i tanmateix, l’home es veia obligat a fer el paper, de vegades, de defensar als plenaris la posició del seu partit contra els homosexuals. Es feia passar per qui no era? Què va!, només que tenia una targeta de crèdit que -posem-hi la mà al foc- comprava nits de gresca i silencis de dia. Els silencis del regidor d’Urbanisme.