La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.

Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.

El crèdit de n’Antich

L’espai de Quart Creixent de cada dia és més petit. No és que les parets s’estrenyin, sinó que, com és lògic, el nombre de llibres en català augmenta any a any, per sort. És clar, cada vegada és més difícil poder-los tenir ben col·locats, i s’han de fer invents: acaramullats, enfilats, damunt caixes forrades de paper de regal. S’arriben a fer autèntiques filigranes d’equilibri perquè en una sola estanteria hi càpiguen tots els llibres que hi han de cabre i que es vegin totes les portades i títols. Complicat, vaja.

Tant els clients, com na Miquela i na Marta, com els propietaris, com els propis llibres!, agraïrien tenir una llibreria més ample, més espaiosa, més confortable. Però això és car, i el negoci dels llibres, en temps de crisi, també pateix. Igual que tots: com les botigues de roba, com les d’alimentació, com els comerços turístics, com les papareries, com les sabateries.

El Bloc de Palma

Me va encantar llegir l’enrabiada del consellers Carbonero i Moragues quan el Bloc els va tirar la seva proposta de Llei d’Habitatge pels morros; destrossar el paisatge amb pisos barats en lloc de fer-ho amb xalets, aquesta era la seva gran aposta d’esquerres per aquesta legislatura: en poques paraules, salvar el cul als constructors que tenen sòl que els sobra. No m’hagués agradat trobar-me en la pell d’en Biel Barceló i haver d’aguantar els insults camorristes del PSOE -tants de nirvis només s’expliquen si qualcú ja tenia compromeses un parell de quarterades- enmig de tothom, allà, al Parlament.

I ara surt l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma i diu que no, que vol urbanitzar més del que permet la Llei. De què ens serveix, deman jo, aleshores, tenir dos regidors del Bloc en aquest equip de govern? De què serveix que el grup parlamentari del Bloc hagi d’aguantar enrabiades del conseller perquè el grup municipal a Palma s’hagi de carregar aquesta feina avalant les propostes del PSOE? Costa d’entendre, a no ser que un pensi que el Bloc de Palma és cosa exclusiva del seu cap de llista -que ja li anava bé la primera proposta de llei-.

Férem el Bloc per mirar de canviar el Govern, el model polític de Mallorca, de les Illes i de Palma. Costa, perquè és sabut que el PSOE, en el fons, és només la cara amable -i de vegades, no tan amable- d’aquest model que ha embrutat i empobrit les nostres illes com mai. Però costa més quan els nostres representants, els nostres regidors, els del nostre propi grup, els del Bloc, juguen en l’equip rival i no amb nosaltres. S’han equivocat d’equip? Què passa? És el que es deuen demanar molts dels nostres votants a Palma.