Visca el boicot!

I ara ens xerra de boicot qui va boicotejar el metro de Palma des del començament i per sempre, Mabel Cabrer, i ens amolla, que s’han de condemnar accions com les nostres perquè “passen de la retxa”; i mira n’hi va haver un del seu partit que es va passar d’unes quantes retxes, i encara no l’hem sentida condemnar-lo mai, que diguem. Tan amics que devien ser, a més.

I ens amolla, na Cabrer, que a l’acció de dissabte hi va haver “un cert grau de violència”, i té raó! Com la té que tot plegat va ser prou “desagradable”: a mi em copejaren les costelles, a ella se li degué córrer el rímel. Però ni els meus companys ni jo de l’acció de dissabte, ni els centenars de joves poblers, ni els companys felanitxers d’El Coso, hem generat aquest “grau de violència”. No som nosaltres, mallorquins, qui tenint la pella hem decidit rebentar la pau social i crear un clima de crispació francament prou desagradable, tot plegat, per tapar amb una gran cortina de merda la summa incompetència de la peperada major per trobar remei a la crisi.

Un que no ha entès res

Al punt de l’alba d’avui, com fa set-cents vuitanta-tres anys, recorria els carrerons que el mateix Rei En Jaume va recórrer al conquistar la ciutat de Palma i fundar la Mallorca que som i coneixem. I no he arribat a temps d’anar a la Festa de l’Estendard, el dia gloriós que cada any es repeteix, quan la senyera presideix el centre de la capital, i del país per tant, i ni que sigui una vegada a l’any, la nostra història aixeca el cap i llueixen les quatre barres catalanes, les de Mallorca, per sobre de qualsevol altra ensenya.

Una Diada que des del dia mateix de la Conquesta es repeteix, i ni reis espanyols, ni dictadors feixistes, ni botifarres venuts, ni invasions, ni exèrcits, ni ducs corruptes, ni presidents lladres, ni batles inútils, ni regidors drogoadictes han pogut alterar. Perquè tots no són més que peons dins una història secular: són com a mosques, colloneres i brutes, embafoses, i són tot un eixam, cert, però no són els protagonistes d’aquesta festa. Els protagonistes som els mallorquins, tots, hereus directes o adoptats gratament, d’aquells primers catalans que repoblaren l’illa i celebraren, aquell mateix any, la primera Festa de l’Estendard.

Un negre al KKK

En Mateo Isern té un problema, i el duu malament. Se deu sentir brut, quan es desperta els dematins, brut quan deixa els seus fills a l’escola, i brut quan se’n va a dormir: és d’aquelles brutors que no se’n van, que se’l mengen per dedins, que no el deixen dormir, que l’obsessionen. És la trista història de la gent que no s’accepta tal com és, i que, desgraciats, paguen la seva frustració amb els altres. A Palma, precisament, ja n’hem tengut un cas ben sonat i del PP.

En Mateo Isern, per això, té aquest mateix problema: és un translingüe. Va néixer amb una llengua que no tocava, la catalana, i no sap com ho ha d’arreglar, com dissimular-ho. Per un cas semblant només se m’acut el de Michael Jackson, a qui la cirurgia per emblaquinar-se el va matar, pobre: ple de talent, l’autoodi el va matar. 

Res a veure

Un regidor de Reus que va vestit d’Elvis, n’Ariel, es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya fent tàndem amb… Carmen de Mairena! Els mítings seran de veure, amb la veu aquella seva, tan greu: “Anda niño, que si me votas, te hago cosquillas en las […]“. La CORI, queí així es diu el partit, va treure representació a l’ajuntament reusenc l’any 2007, amb un programa que entre d’altres punts, proposava fer un gran circuit d’aslfat (…), la construcció d’un follòdrom per anar-hi a cardar, creació d’una campanya “Reus, capital del vici”, tornar a treure els gegants vells de la ciutat per la festa major, o sembrar marihuana en unes instal·lacions municipals. Qualque cosa d’aquestes supòs que el duo Elvis-Mairena proposaran per a la Generalitat.

Perquè totes les víctimes són iguals

Tothom té una vida i tots els morts valen igual, i per això té raó la batlessa de la capital nostra en voler mantenir el monument aixecat pels feixistes mallorquins l’any 48 pels pobres desgraciats enfonsats entre la ferralla del crucero Baleares, la millor barca de guerra de l’exèrcit espanyol primer, i de l’exèrcit fatxa fins el dia que el varen destruir.

Així que donem l’enhorabona a la batlessa -i al seu equip, ep, que no governa tota sola!- per tan genial idea, que d’una columna pensada pels i per als fatxes, en sintonia artística i estètica amb les del Valle de los Caídos, en farà un símbol de la voluntat democràtica de la ciutat (la futura placa dixit); amb aquesta capacitat transformadora, dels barracons d’Aushwitz en faria un balneari o una llar d’ancians.

La millor notícia de l’any

Ahir vespre, al carrer de La Protectora de Palma s’hi esdevenia la millor notícia de l’any. Formalment, físicament i oficialment, les Illes Balears tornen a ser a l’Institut Ramon Llull, ara al carrer de la Protectora, cinc anys després que en Maragall li servís alegrament l’excusa a en Matas per deixar-lo: pacte de mediocres, això per tu i això per mi, i aquí no ha passat res. Sí que va passar: que es va crear un altre engendre, l’Institut d’Estudis Baleàrics, per fer-li la competència al Llull en promoció de la cultura balear, i ara que el Llull torna a ser nostre, quines seran exactament les funcions de l’IEB?

Ecos de la Diada

La Diada d’enguany -encara que sigui dins l’any passat– ha estat bastant lluïda: una manifestació més nombrosa que altres vegades, un programa d’actes de l’OCB arreu de Mallorca que han n’animat els dies previs (com l’homenatge a en Climent Garau), i, val la pena dir-ho, de mica en mica l’Ajuntament de Palma assumeix més i millor la Festa de l’Estendard com a celebració important de la ciutat. Podríem destacar també que per primera vegada, el manifest de la Diada el va llegir un ‘nou mallorquí’, emprant a l’ús: en Madiop Diagne, nascut al Senegal, premi 31 de Desembre de l’Obra Cultural, i un referent per a molts de membres de la seva comunitat d’emigrants, va llegir el manifest de la marxa. En acabar, música i festa per Palma fins a les tantes del dematí: que és Diada

Els carrers de Palma

Això de batiar carrers ho trob molt divertit. Quan na Nanda Ramon va anunciar que feien comptes rebatiar un centenar llarg de carrers de Palma, recuperar topònims antics i eliminar els noms de fatxes que encara tenien la placa penjada (soldado tal, alferes qual, flecha no sé qui), qui més qui manco va fer la seva pròpia llista d’il·lustres substituts, i ara que ja ha sortit la primera remesa de noms nous, sempre trobes que en falta qualcun que hi hauria de ser, o d’altres que no són exactament del teu gust (a mi, per exemple, m’hi sobra completament l’ex-movimiento Josep Melià). Però vaja, es pot dir que en general, la llista és valenta, i s’ha de felicitar ‘l’atreviment’ -que no ho hauria de ser, però a Mallorca les coses encara són així- de la regidora de donar a Palma els noms de Fuster, Rovira i Virgili o Pompeu Fabra.

El Bloc de Palma

Me va encantar llegir l’enrabiada del consellers Carbonero i Moragues quan el Bloc els va tirar la seva proposta de Llei d’Habitatge pels morros; destrossar el paisatge amb pisos barats en lloc de fer-ho amb xalets, aquesta era la seva gran aposta d’esquerres per aquesta legislatura: en poques paraules, salvar el cul als constructors que tenen sòl que els sobra. No m’hagués agradat trobar-me en la pell d’en Biel Barceló i haver d’aguantar els insults camorristes del PSOE -tants de nirvis només s’expliquen si qualcú ja tenia compromeses un parell de quarterades- enmig de tothom, allà, al Parlament.

I ara surt l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma i diu que no, que vol urbanitzar més del que permet la Llei. De què ens serveix, deman jo, aleshores, tenir dos regidors del Bloc en aquest equip de govern? De què serveix que el grup parlamentari del Bloc hagi d’aguantar enrabiades del conseller perquè el grup municipal a Palma s’hagi de carregar aquesta feina avalant les propostes del PSOE? Costa d’entendre, a no ser que un pensi que el Bloc de Palma és cosa exclusiva del seu cap de llista -que ja li anava bé la primera proposta de llei-.

Férem el Bloc per mirar de canviar el Govern, el model polític de Mallorca, de les Illes i de Palma. Costa, perquè és sabut que el PSOE, en el fons, és només la cara amable -i de vegades, no tan amable- d’aquest model que ha embrutat i empobrit les nostres illes com mai. Però costa més quan els nostres representants, els nostres regidors, els del nostre propi grup, els del Bloc, juguen en l’equip rival i no amb nosaltres. S’han equivocat d’equip? Què passa? És el que es deuen demanar molts dels nostres votants a Palma.