Sobre la dreta mallorquina

Ahir al País Basc, diuen les cròniques, hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys; allà han entrat en estat de setge, on es tanquen diaris, s’il·legalitzen partits i es detén a gent per reunir-se i xerrar. Diu que hi eren tots, els partits de l’esquerra abertzale, i els que no ho són tant o no ho són gens, però que són bascs; els sindicats bascs, organitzacions diverses, i moltíssimes persones, indignades. Enhorabona per ells, per l’èxit, per no arrufar-se, per donar la cara, per plantar cara.

Salvant les distàncies entre aquí i Euskadi, em ve una pregunta: qualcú s’imagina els membres d’Unió Mallorquina en una manifestació en contra d’una espiral de repressió per part del govern d’Espanya? Qualcú se’ls imagina defensant a militants d’esquerres, ecologistes, detenguts en circumstàncies estranyes?

De quin bàndol estaria la dreta mallorquina? Al mateix on ha estat sempre. Idò ja està tot dit.

Més gasosa

Torna la gasosa, pareix que tornen els experiments. No ens va bastar amb Unitat, no vàrem quedar prou escaldats, no vàrem haver d’aguantar un fracàs com una casa, que ara la idea és encara fer l’experiment més gros, més escaldats encara, un fracàs com una catedral. És clar: l’hòstia d’Unitat va ser local, balear; al Principat ni l’ensumaren, l’experiment, ni el tastaren, i per tant els mancaven eines per valorar-lo. Va ser una -mala- idea nostra, que nosaltres impulsàrem i nosaltres pagàrem: pagàrem la cagada. Ara estaria bé que des de Mallorca, perquè ja sabem com acaba aquesta història, els que tenen veu i vot a l’Executiva Nacional la fessin sentir i ho explicassin ben clar: les unitats no van enlloc més que a dins la paperera.

El Tercer Espai

Qualcú se’n recorda d’allò que a Mallorca en deien ‘el Tercer Espai’? Una moda passatjera, com totes: te les enfloquen, els il·lusos la compren, i desapareix, i tots els que hi havien caigut es queden amb cara de bàmbols, pensant per què han tudat el temps i la llavor darrera tal pardalada. Per fer-ne un símil entendor, l’invent és equiparable a la futilitat del ‘tamagotchi‘, l’invent més doiut dels anys noranta, però que es va vendre com el pa. Què se’n deu haver fet, de tots aquells aparellets?

La marca tengué una gran campanya de màrqueting: blogs i pàgines web, plataformes, llibres, articles, personatges famosos que l’anunciaven per la televisió, una candidatura per les generals… Només faltava fer-ne braguetes tanga! Hauria estat bé: ‘ni per la dreta ni per l’esquerra, aquest és el teu espai’ durien escrit; o encara aquest: ‘sabem quines són les teves prioritats’. Per exemple.

Unitat (II, III i IV): els nostres socis

El soci estrella era Unió Mallorquina. Estrellada la coalició, ara UM deu voler potejar-ne les desferres o putejar els que ens n’intentam desferrar, de la seva lacra i el seu llegat. Ho podem dir clar: Unió Mallorquina, tot i la seva insignificància dins l’acord (i en vots, sobretot), ha comès l’error de venir amb Unitat, i per esmenar-lo no val perdre temps ni esperar que refredàs el cadàver ni se n’evaporàs la sang, que ara que n’hi ha, encara esquitxa.

II. Amics. Res millor que començar la carniceria fent un favor als socis i no voler que els vots d’Unitat vagin al possible grup parlamentari d’Esquerra -que sense aquests vots serà impossible-. Així s’aconsegueixen complicitats, amics, i reforçar el nacionalisme. Nosaltres haurem aconseguit aprendre, a mem si és vera, que els experiments amb gasosa no serveixen més que per fer bombolletes que ens exploten a la cara.

Unitat: no es poden fer experiments amb gasosa

“Unitat és una excursió“, deia en Nadal·l fa uns dies… que no duia enlloc, dic ara jo, potser perquè els companys de travessa no eren el més adequats, pot ser perquè aquests companys tampoc tenien ganes d’anar enlloc. Unitat ha fracassat de manera estrepitosa. De fet, quan ahir m’arribaven les dades de les taules de Bunyola, i els resultats dels altres pobles, vaig sentir una lleu vergonya. Avui, llegint-los, els resultats, sentia indignació: Alcúdia, Porreres, PALMA… A la capital, la cosa és més per riure que per plorar.

No entonaré el ‘ja vos ho deia‘, perquè a més de ser un comentari impertinent en aquestes hores baixes, a l’assamblea d’Esquerra que es va ratificar l’acord, tot i que vaig exposar les meves crítiques i reserves, hi vaig votar a favor: ho podíem provar, tot i les dificultats. Els darrers dies d’aquesta campanya fins i tot estava convençut que aniria bé. Ara sabem, després de la castanya, que no es poden fer experiments amb gasosa, substància que un no sap molt bé si incloure dins les begudes de cola o les aigues amb gas, que tampoc és gaire bona, i que es mescla amb qualsevol cosa que li doni un poc de gust.

Nit electoral a la colònia

Nit electoral en un poblet qualsevol de la colònia, pot ser el meu, pot ser un altre. Són les 20:45, aproximadament, i ningú hi ha a la plaça: qualcú que seu, qualcú que mira, qualcú que la travessa per anar-se’n a sopar; a més, comença a ploure i a l’horitzó els llamps anuncien temporal del gros. Els que encara no han partit cap a ca seva es poden classificar en dues categories: la primera, la dels abnegats militants, els resignats membres de la mesa i els funcionaris que han de certficar la validesa del recompte; l’altra, la de la gran majoria de la gent que mira el futbol al bar, que avui juga el Barça i ha de guanyar si vol continuar a 5 punts del Madrid. Si un entra al col·legi electoral que hi ha a una banda de la plaça, només sent “PP, PSOE, PP, PSOE, PSOE…”, i “Unitat”, de vegades. En canvi, si entra al bar que hi ha a l’altra banda, de política en parlen poc, perquè el Barça va perdent per 0 a 1.

La nina de Bunyola

Nina de Rajoy, nina de Z(P)… Pels mallorquins, bunyolins, illencs en general, és el mateix. No sabem si la nina en qüestió serà lesbiana o no, si tendrà casa o no, ni uns pares amb feina o no. No sabem si es farà monja o serà advocada laboralista, si escoltarà les antigues cançons de Norma Duval o les antigues cançons de Serrat. Sabem -i amb això coincidesc amb el perdedor del PP-, això sí, que se sentirà orgullosa de ser espanyola, perquè sigui qui sigui, amb els imposts que pagam els balears, tendrà totes les oportunitats per elegir el seu futur. Sabem, per tant, que la nina d’en Rajoy, o la d’en Z(P), no serà mallorquina.

La mallorquina s’ha d’espavilar com pot, perquè viure a la colònia és molt més difícil. I si és bunyolina, amb el batle que té, ho és més encara. Amb 20 anys -amb 19 i tot-, la nina mallorquina s’ha de presentar a les eleccions, no li queda més remei. No té temps per perdre, que de vegades va bé desconnectar una mica, al contrari que la nina espanyola, ja que aquella no veu la seva llengua perseguida, ni paga més imposts que ningú, ni tenia una escola que es desfeia cada vegada que bufava el vent, ni tampoc ha de destinar el 80% del seu sou a pagar els lloguers més car de l’estat; ni tan sols ha de pagar el peatge més car d’Europa -de fet, no n’ha de pagar cap-. Fins i tot, estic segur que cap possessió històrica del seu poble està segrestada pel Govern Espanyol perquè la Ministra hi vagi de vacacions.

La nina d’en Rajoy nom, diuen, Victoria Esperanza, i és tan sols una metàfora sense rostre. La nostra, la bunyolina, Esperança. Mateu Ramis per més senyes (ahir fins i tot estava una mica malalta). I és una de les candidates d’Unitat per les Illes. Té 20 anys, és de Bunyola i és la secretària d’organització d’Esquerra-Bunyola. Fa un any, amb 19, era la número 4 de la llista d’Esquerra al nostre poble. És, a més, membre de la Junta de l’Obra Cultural Balear, i abans també havia estat portaveu dels Joves de Mallorca per la Llengua.

Perquè lluny de la metàfora per guanyar unes eleccions més que perdudes, la nina de Bunyola ha de viure i conviure amb la llosa de ser espanyola i haver d’aguantar el tractament colonial del PP i del PSOE. Per això, quin remei, es presenta a les eleccions. Perquè no hi ha temps per perdre.

Unitat a Bunyola

Demà dijous, a partir de les 20:30, Unitat per les Illes celebrarà un acte de campanya a Bunyola. Serem la primera candidatura que farà un acte a Bunyola aquestes eleccions: on són el PP i el PSOE? On és la feina dels 6 regidors del PP i els 3 del PSOE amb els seus respectius partits? Els bunyolins, com tots els mallorquins, també patim la dependència de Madrid i la inutilitat dels partits espanyols: per posar alguns exemples, Raixa segueix segrestada, i seguim pagant el peatge més car d’Europa cada vegada que hem d’anar a l’institut on van els nostres joves, a Sóller. Al PP i al PSOE, a Madrid, a Palma o a Bunyola, això se’ls enfot.

Demà vespre, al Casal de Cultura, acte d’Unitat, amb en Jaume Sansó, na Margalida Miquel, n’Esperança Mateu – secretària d’organització d’Esquerra-Bunyola, i també candidata- i en Pere Sampol.

Anècdota del bipartidisme

Una anècdota. Dissabte passat, mentre els meus companys eren a Manacor, a l’acte d’Esquerra, jo era a Bunyola, que havia tengut feina fins tard -a la Setmana del Llibre en Català, tot un trui-, esperant-los fent unes copes al bar de la plaça. No sé molt bé com, amb la madona de la barra, socialista convençuda, parlàrem del míting d’en Z de l’altre dia a Palma, on fins i tot n’Antich, per parlar de les Illes, ho va fer en castellà per respecte al bwana de Madrid -els negres de la colònia no en mereixem, de respecte-. Coses del bipartidisme, no es pot opinar que en Z és d’un patetisme profund, com la majoria d’alt càrrecs socialistes (en Garcias, el candidat d’aquí, és un bon home). Això, però, no ho vaig dir, sinó que em vaig limitar a exclamar que ‘jo no vaig de Zapatero’. Greu error: el bipartidisme és sagrat a la colònia. Va ser dir això, quan bota un espontani de l’escurabutxaques, just darrera jo, i demana a la madona ‘què passa, que se fica amb es nostro líder Zapatero?