N’Aurora tenia un nom de dia, de despertar: de llum. Es despertava cada dia a la riba del Molinar, on hi ressona encara la Palma marinera, per anar a cosir mentre els pescadors tornaven de fer el jornal, amb la mar engronsant-la quan obria els ulls i que l’engronsava quan els cloïa. Tenia només vint-i-cinc anys quan la mataren, més jove que jo ara, avui fa 75 anys i 6 dies. Les mataren, a les roges del Molinar, en un lloc sec i fred, lluny de la seva mar engronsadora, darrera una paret qualsevol, tacada de sang per una cara i amb el Crist a l’altra i potser, amb el mateix capellà beneïnt misses i assassinats.
N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.
La meva padrina sempre ho va recordar, m’ho va explicar moltes de vegades: sa primera pepa que vaig tenir la meva regalar n’Asanya. Ella, cosidora de ben joveneta, com tants de nins mallorquins víctimes de l’època, no tengué mai gaire temps per jugar: no tenia ni juguetes. Per això sempre va tenir ben present qui li va regalar la primera, aquell home, n’Assanya, quan va visitar Palma, i els escolars de la ciutat anaren a veure’l, com si fos una excursió.
Notes i apunts 