La segona vegada que surt a “El Mundo”

Avui és la segona vegada en ma vida que surt a la portada d’El Mundo de Balears. La primera, em feren servir d’excusa per atacar l’aleshores just estrenat secretari general del PP Balear, el nostre company regidor de Bunyola Guillem Estarellas, en explicar jo que aquell havia volgut pactar amb Esquerra-Bunyola, en temps d’aquelles bregues tan xules que tenien per l’època els del PP. Avui, l’argument som jo: poques coses deu tenir aquest diari a dir si ha d’omplir una pàgina (!!!) amb mi, que no som ningú; ve veres que ahir no va passar res més interessant a Mallorca que això?

Admir la capacitat del tal Daniel Álvarez, qui firma l’article, de dir les coses sense afirmar-les. Tot se li entèn, encara que no ho diu, i si qualcú hagués de resumir breument la informació de la notícia, supòs que diria això: “Amadeu Corbera va rebre 9000 euros en beques de departaments del Bloc perquè era militant d’Esquerra Republicana; i ara, fa la potadeta perquè ja no li donen res els del PP”.

En tot cas, no tenc per què perdre el temps amb dois així: jo no m’amag de res, i igual que han fet els redactors d’El Mundo, tothom pot llegir el blog i rastrejar part de la meva vida. Des d’aquest punt de vista, té ben poc mèrit la notícia, ja que és un simple “copiar-aferrar” del que hi ha escrit aquí des de ja fa uns quants anys.

Però ja que s’hi han molestat, jo m’hi molest també, en aclarir un parell de coses de les publicades, i com que els redactors d’aquest diari són lectors d’aquest blog, segur que ho veuran i tendran la mateixa amabilitat en publicar-ho.

Etiquetes: El Mundo

Visca el boicot!

I ara ens xerra de boicot qui va boicotejar el metro de Palma des del començament i per sempre, Mabel Cabrer, i ens amolla, que s’han de condemnar accions com les nostres perquè “passen de la retxa”; i mira n’hi va haver un del seu partit que es va passar d’unes quantes retxes, i encara no l’hem sentida condemnar-lo mai, que diguem. Tan amics que devien ser, a més.

I ens amolla, na Cabrer, que a l’acció de dissabte hi va haver “un cert grau de violència”, i té raó! Com la té que tot plegat va ser prou “desagradable”: a mi em copejaren les costelles, a ella se li degué córrer el rímel. Però ni els meus companys ni jo de l’acció de dissabte, ni els centenars de joves poblers, ni els companys felanitxers d’El Coso, hem generat aquest “grau de violència”. No som nosaltres, mallorquins, qui tenint la pella hem decidit rebentar la pau social i crear un clima de crispació francament prou desagradable, tot plegat, per tapar amb una gran cortina de merda la summa incompetència de la peperada major per trobar remei a la crisi.

Etiquetes: boicot, Llengua, Mallorca, Palma, PP

Crònica dels “Ciutat de Palma”

En Dídac, na Yanhire i jo arribam a devers les 19:30 a la porta del Teatre Principal, a esperar que arribàs en Christian. D’entrada, ens va sorprendre l’arsenal policial desplegat pels voltants: 6 furgons, entre nacionals i locals, aparcats davant el Gran Hotel, i policies vigilant des de la Plaça Major fins a la plaça de les Tortugues, tots els accessos i carrers que duien al teatre. Un èxercit, vaja. Mai havia vist cosa semblant per un acte cultural: no ens queixarem, la cultura, amb el PP, està ben protegida…

Vàrem recollir les quatre entrades, dues a nom meu i dues a nom de na Yanhire, que havíem reservat el dia abans per telèfon, sense cap problema, a taquilla, com tothom; i encara ens en varen donar una altra! Vàrem entrar sense problemes i ens vàrem seure sense problemes als llocs de les llotges 8 i 10 del tercer pis, a la dreta de l’escenari. Això sí, en pujar l’escala, un goril·la amb pinganillo i corbata que estava dret devora l’entrada ens va pegar una ullada reveladora del que vendria després. Però al moment, res.

El cas és que ens varen calar. Que tampoc era difícil: quatre joves mallorquins vestits més o manco bé, enrevoltats de velles empirifollades xerrant castellà, la plana major del PP, les seves dones estirades i qualque pijo de NNGG extraviat. Ja asseguts, vèiem com des de l’altra banda del teatre, al quart pis, un policia no ens treia l’ull de damunt. Aquest mateix, al cap d’una estona va venir a seure’s ben devora nosaltres, a la llotja de devora. “No tendrem temps ni de baixar”, vaig pensar jo, “aquest ja mos ha ben aplegat”.

L’acte va començar i va ser infumable. Bilingüe. Mal presentat, avorrit, dolent, llastimós, i trist, fred, postís: mal final per uns premis que havien tengut cert encant anteriorment. El teatre, mig buit: cadires sense ocupar al pati de butaques, poca gent al segons pis, manco al tercer i encara manco al quart. La gent era a Can Alcover.

Nosaltres havíem entrat la pancarta dins la bossa de na Yanhire, i vàrem aprofitar un moment de fosc per posar-me-la davall l’abric. La idea inicial era més simple del que va passar després: ella, en Christian i jo havíem de baixar fins la platea quan xerràs el batle, pujar a l’escenari, desplegar la pancarta i partir, i en Dídac havia de fer les fotos per enviar després a la premsa. Comptàvem amb que el factor sorpresa jugaria a favor nostre, que no tendrien temps per reaccionar, i que, com a molt, ens traurien del teatre, identificarien, etc. Ja teníem el comunicat fet, a punt per enviar, a Contrainfo.cat. No comptàvem que un èxercit sencer vigilaria el teatre per defora i per dedins com si fos el búnker de Hitler, i que davant l’escenari, una legió de Pepes ens esperarien amb la bota a punt. I que un d’aquests s’asseuria devora nosaltres.

Etiquetes: #esPalma, acció, Bauzá, Llengua, Mallorca, Mateo Isern

Codolada des president

Perdonau s’atreviment

de sa primera vegada,

que faci una codolada

sobre es nostre president.

 

Sa mare era forastera

i son pare un militar,

i a ell li agrada entrar

per sa porta de darrera

 

perquè és discret de raó

i que tot quan fa ho amaga

manco sa seva obsessió

amb sa llengo catalana.

 

Mirau si discret ho és

que en fer-li una pregunta

a n’es Parlament, s’assusta

i mai sap contestar res.

 

Només té clara una cosa

sa que el té més preocupat

ja que sempre ho ha trobat

que es català és una nosa.

 

Que si no hi ha feina enlloc

que sa gent no té doblers,

ell ja en té a fotimers,

tot això li importa poc.

 

Un pis nou, que era seu,

no tenia es permisos:

els va fer arregladissos

es seu bon amic Mateu.

 

Sempre fa el que ha de fer

perquè va dir que ho faria

per això està tot lo dia

fent-ho, i si no, també.

 

Talment com si a un mul

el tractassin a potades

ell se pensa mil putades

per donar-mos tots pes …

 

Però sa gent ha dit basta

és hora de reaccionar

ja no podem aguantar

un govern d’aquesta casta.

 

Ara que és temps de matanaces

haurem de ser matancers:

de tots aquests forasters

n’haurem de fer sobrassades.

 

Ja no tenim paciència

ja no hi estam disposats

a sofrir sa penitència

d’aguantar més desbarats.

 

T’ho dic amb educació

t’ho dic, Bauzá, a la cara,

que de porc i de senyor

se n’ha de venir de casta.

 

I tu just ets apotecari

amb un títol de Madrid

que te’l donaren a dit

per ton pare es mercenari.

 

Mallorquins i mallorquines

no vos deixeu enganar,

enviem ja a filar

es venedor d’aspirines.

 

Mallorca no deixarà

que un malanat com tu

un fantasma, un noningú,

mos prohibeixi es català.

 

Perquè som gent amb orgull

i tenim sa lliçó apresa:

defensarem amb fermesa

sa llengo d’en Ramon Llull.

 

Perquè som gent de la terra

perquè som nascuts aquí

tot es poble mallorquí

està ja en peu de guerra.

 

Sant Antoni de Viana,

Sant Antoni gloriós

arruixau aquests senyors

i es qui de Madrid els mana.

 

Ja no volem pus infantes

ni cunyats poca-vergonyes:

tallarem tantes corones

com paparres aferrades.

 

Que pareix que ho fan aposta

d’enriure-se’n de sa gent,

fins i tot es president

mos vol fer estranys a ca nostra!

 

I tanmateix no podrà

tanmateix no ho podrà fer;

si dins es mateix PP

hi ha qui no ho consentirà!

 

Mallorquins s’hora ha arribat

que facem força comuna

i anem tots a la una

per sobreviure es combat.

 

I aquí acaba sa cançó

i aquí acaba sa glosa

perdonau qualsevol cosa

o si hi trobau qualque error.

 

Arruix a tal president,

que no mos vol deixar viure

Que Visca Mallorca Lliure,

i visca sa seva gent!

Etiquetes: Bauzá, codolada, Llengua, Mallorca

Aurora, crida més fort!

N’Aurora tenia un nom de dia, de despertar: de llum. Es despertava cada dia a la riba del Molinar, on hi ressona encara la Palma marinera, per anar a cosir mentre els pescadors tornaven de fer el jornal, amb la mar engronsant-la quan obria els ulls i que l’engronsava quan els cloïa. Tenia només vint-i-cinc anys quan la mataren, més jove que jo ara, avui fa 75 anys i 6 dies. Les mataren, a les roges del Molinar, en un lloc sec i fred, lluny de la seva mar engronsadora, darrera una paret qualsevol, tacada de sang per una cara i amb el Crist a l’altra i potser, amb el mateix capellà beneïnt misses i assassinats.

N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.

Etiquetes: Aurora Picornell, joventut, la història, llibertat, Mallorca

Un que no ha entès res

Al punt de l’alba d’avui, com fa set-cents vuitanta-tres anys, recorria els carrerons que el mateix Rei En Jaume va recórrer al conquistar la ciutat de Palma i fundar la Mallorca que som i coneixem. I no he arribat a temps d’anar a la Festa de l’Estendard, el dia gloriós que cada any es repeteix, quan la senyera presideix el centre de la capital, i del país per tant, i ni que sigui una vegada a l’any, la nostra història aixeca el cap i llueixen les quatre barres catalanes, les de Mallorca, per sobre de qualsevol altra ensenya.

Una Diada que des del dia mateix de la Conquesta es repeteix, i ni reis espanyols, ni dictadors feixistes, ni botifarres venuts, ni invasions, ni exèrcits, ni ducs corruptes, ni presidents lladres, ni batles inútils, ni regidors drogoadictes han pogut alterar. Perquè tots no són més que peons dins una història secular: són com a mosques, colloneres i brutes, embafoses, i són tot un eixam, cert, però no són els protagonistes d’aquesta festa. Els protagonistes som els mallorquins, tots, hereus directes o adoptats gratament, d’aquells primers catalans que repoblaren l’illa i celebraren, aquell mateix any, la primera Festa de l’Estendard.

Etiquetes: Festa de l'Estendard, Mallorca, Mateo Isern, Palma

Nadal amb Sibil·la

Avui, notícia!, com ja és habitual des de fa uns anys: es cantarà la Sibil·la! Fa més de set-cents anys que es canta, cada any, aquí a Mallorca. En feim notícia de les coses normals, a aquest punt hem arribat.

L’article d’avui del Diari de Balears -publicat a L’Espira, però- va sobre això. La Sibil·la: un any més, notícia excepcional d’una cosa normal.

Per altra banda, el reportatge, firmat per en Tomàs Vibot, diu, textualment, que “[...] les iniciatives de difusió i estudi per part de l’Administració han estat fins ara veritablement febles [...]“. Jo diria, just al contrari, que cap altre fenomen cultural ha estat tan manejat, manipulat, mediatitzat i popularitzat com aquest. El cronista, a més, demana l’elaboració [...] d’àudiovisuals tant per a les televisons locals com en format digital. I el que és més important, en diferents idiomes [...]. No coneix, se veu -i sorprèn, venint d’un estudiós de la cultura popular-, el DVD La Sibil·la i les Matines a Mallorca, editat l’any 2006 pel Consell de Mallorca, que és un complet estudi àudiovisual, amb material de sobres per a qui s’hi vulgui entretenir -diferents versions, i reportatges sobre tot allò que envolta la representació-, i subtitulació pentalingüe. Bastava teclejar el Google per trobar-lo. No era tan difícil…

Bon Nadal!

Etiquetes: articles, Nadal, Sibil·la

Un himne per no guanyar

Aquest és l’article del Diari de Balears d’aquest mes. Havia de sortir dilluns, post-eleccions, però finalment l’han col·locat avui.

Esper que agradi!

Un himne per no guanyar 

Tocar els collons a Espanya

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / [...] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.“

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

Etiquetes: Amaiur, Esquerra, Joan Gaià, llibertat, Països Catalans

El Parc Temàtic

La trama que ha destapat el GOB sobre el parc temàtic de Campos podria arribar a ser d’allò més sucosa; té tots els ingredients per ser-ho. La merda, com el sabó d’Arquímedes, tendeix a surar, i encara que ja sabíem que aquesta història pudia en vida abans i tot que es començàs a escriure, l’impuls pel que pot sortir rebotada tanta de porqueria amagada darrera tot això té el perill de rompre un ull, la cara, o el govern al senyor Bauzá. O tot junt. Alerta.

Promet el serial. En Bauzá pactava requalificacions urbanístiques amb uns inversos danesos abans de les eleccions; posem per cas, que ja ha passat altres vegades: existiria la temptació que qualcú volgués donar, o rebre, qualque tipus de recompensa -la gratitud- per aconseguir tirar endavant el projecte?

Coses curioses sobre el tema. Un tal Pedersen feia negocis estranys a Calvià amb el batle Delgado fa uns anys; el tal Pedersen, a més, estava en recerca i captura per unes estafes per internet al Regne Unit. El tal Pedersen, a més, comparteix llinatge amb Michael Pedersen, conseller delegat de TPG, l’empresa danesa que fa anys que arrossega aquest projecte per ajuntaments del PP: primer Inca, després Calvià, ara Campos. Aquí s’explica molt bé: http://calvia.balearweb.net/post/20598

Etiquetes: Bauzá, Campos, Corrupció, GOB, Parc Temàtic, PP