L’amic Estarellas fa el ridícul

Així com m’ho contaren ho cont jo.

El cas és que ahir vespre hi havia al nostre ajuntament convocada una comissió extraordinària per aprovar el pressupost d’enguany i algunes noves taxes, ara en parlarem. És de celebrar que es presenti el pressupost d’aquest any només quan ja ha passat un semestre, tenint en compte que aprovàrem el de 2008 a finals de novembre, si mal no record. Així mateix van progressant.

Bones o males eleccions

Hi havia genteta, diumenge, per Bunyola. I mira que l’abstenció va ser grossa, de campionat: just un quasi 40% del cens va anar a votar, això és, poc més de 1.800 bunyolins -a les municipals de fa dos anys, per exemple, en votaren 3.100, quasi el doble-. Però tanmateix, la plaça, a mitjan horabaixa, així mateix feia goig, entre els que feien el vermut a Ca s’Espardenyer aprofitant el soleiet que feia, els que tornaven dels dinars de comunions i també s’aturaven a fer el vermut -ahir era dia de comunions-, i els que anaven, aquests sí, a votar, la minoria il·lustrada.

A Bunyola, la cosa ha anat moderadament bé; pel meu gust personal, bastant bé. Esquerra és la tercera força del municipi, l’únic partit que puja; el nostre espai realment existeix, però alguns dels meus companys s’esperaven un poc més -així que moder la meva alegria-. Pot ser, no dic que no, que fent una mica més de feina -jo el primer- els resultats encara haguessin estat millors, però com deia ahir l’amic Tixet, som un partit de mitja dotzena d’entusiastes que hem fet campanya amb una fotocòpia en blanc i negre repartida per les cases, contra set canals de televisió i totes les ràdios i diaris passant la propaganda del PP i del PSOE a cada hora. I així i tot, hem fet un extraordinari 13% de vots dins el nucli de Bunyola -que baixa al 8,55% oficial quan s’hi sumen les meses de Palmanyola-, i amb la desaparició d’UM (de 108 a 56 vots, 3,07%) i EU (38 vots, 2,08%), ens hem convertit, de fet, amb l’única alternativa netament popular, renovadora, autòctona i progressista al trist -tristíssim- bagatge del PP i del PSOE bunyolins.

La Gran Cagada

Des de dilluns, les Balears ja no veuen TV3. O no amb aquest nom: ara es diu TV3cat, que és un nom una mica redundant -perquè ja sabem que TV3, per definició, és cat- per designar el canal internacional de la Corporació; és a dir, el mateix senyal que s’envia a la Conxinxina.

O sigui: que la Generalitat tracta els balears -i me tem que passa el mateix amb valencians i nord-catalans- igual que els conxinxinesos, gent molt respectable per altra banda, però que tradicionalment no han tengut la relació que nosaltres amb el Principat. De fet, no consta que hi hagi cap partit polític que defensi la unitat política i federal de Catalunya i la Conxinxina, ni cap concepte de ‘Països Conxinxinesos’; no obstant això, per als responsables dels mitjans de comunicació de Catalunya, els més importants -val la pena recordar-ho- a proposta d’Esquerra, Balears i la Conxinxina, o Filipines, per citar qualque altre país remot, estan al mateix nivell.

No es pot dir més clar: la feta és un error monumental, o com es diu en llenguatge popular, una cagada. La Gran Cagada. Hem comès la Gran Cagada del segle XXI, a banda i banda de la mar. I el que em fot més, i refot a moltíssima més gent, és que la Gran Cagada s’ha perpretrat amb governs homònims, presidits per presidents del mateix partit, i amb Esquerra tenint altes responsabilitats en les mitjans públics d’una i altra administració.

Paràbola de Pep

Dimecres, Pep, tenia un dubte en la fe que Tu ens has donat. Estava nerviós, tremolós, dubtós, i sentia que l’esperit em flaquejava. Vaig tenir una visió: veia com el Teu exèrcit era vençut pel diable vermell, per falsos cristians, com vedell d’or amargament idolatrat pels que exalten la supèrbia, la luxúria, l’ira o l’avarícia, que no escolten ni creuen en el camí de l’humiltat i la saviesa que Tu ens has mostrat.

El meu pecat, Pep, és de pensament: confés que vaig dubtar, injustament, de Tu, l’anyell de Cruyff, que ens has guiat, com el bon pastor, per les vies tortuoses de la mística del futbol, i nosaltres t’hem seguit. Per què m’ho vares permetre, oh Pep? Era, potser, una prova de la meva fe en Tu, la manera, cruel però sàvia, de reforçar encara més la devoció que nos tenim i tendrem, pels segles dels segles, en Tu?

Una veu pròpia a Europa

Aquest proper dia 7, les eleccions europees se’ns presenten més importants que mai: perquè Europa cada dia pesa més, és més important, decideix més i més ens condiciona. I perquè més Europa és manco estat, manco Espanya, i evidentement, això només pot ser bo.

Bunyola, Mallorca, hi tendrà aquesta vegada un paper principal, en aquestes eleccions: la bona feina que es fa a nivell local té la recompensa a nivell europeu, i per això n’Andreu és un dels candidats. Per això hem enviat aquesta carta als mitjans locals: perquè, des dels pobles més petits, com el nostre, al major continent, com Europa, volem i defensam el mateix: la llibertat. I això només ho podem fer nosaltres: només ens tenim a nosaltres. Una veu pròpia a Europa. Des de Bunyola al món.

Les eleccions autonòmiques i municipals de 2007 suposaren, per a les nostres illes, l’assoliment d’una fita històrica. La configuració de la gran majoria d’institucions, Parlament, consells i ajuntaments, deixava fora dels governs la pitjor versió de la dreta espanyola que ha conegut aquest país: de la corrupció a gran escala, de la destrucció del territori, dels atacs a la llengua, de la mala gestió i tudadissa de doblers públics.

Però la fita és que, per primera vegada, el nacionalisme d’esquerres que representa Esquerra va assolir representació en aquestes institucions, sent una peça imprescindible per a configurar la majoria progressista que les governa. A Bunyola, tot i la majoria del Partit Popular, Esquerra va treure un resultat excel·lent i un regidor; a Sóller, Entesa per Sóller va aconseguir també un regidor, que forma part de l’equip de govern.

La defensa d’una societat lliure, més justa, de la defensa d’un entorn natural privilegiat, d’una llengua única i amenaçada com ho és la nostra, d’un model econòmic equilibrat, d’una democràcia real i transparent, no són, en el nostre cas, típics eslògans de partit: són conviccions fermes de la gent que hem decidit prendre part en l’acció política dels nostres municipis, assumint fins i tot més responsabilitats si és necessari; perquè no ens tremola ni la mà ni la vista a l’hora de dur la veu i les necessitats de bunyolins i sollerics, dels mallorquins en general, allà on faci falta, sigui dins el nostre ajuntament, al Parlament, a Madrid o a Europa. Perquè si una cosa no ens manca és, precisament, il·lusió.

Europa és, per tant, l’objectiu més llunyà, però alhora més important, que ens toca assolir. Perquè la Unió Europea és cada vegada una entitat més consolidada, i que cada vegada té més pes en les nostres vides: les polítiques d’immigració, comerç, treball, urbanisme i medi ambient, cultura o energia es decideixen allà, a Brussel·les i Estrasburg, al Parlament Europeu.

Alguns partits plantegen les eleccions europees de dia 7 com una espècie de referèndum intern, i posen el seu objectiu no en els interessos dels ciutadans, sinó en el seu propi: per marcar múscul davant l’adversari, és a dir, l’altre partit. Són projectes massa semblants, estancats en ells mateixos, sense ambició. No és el nostres cas, el d’Esquerra i Entesa, i amb el suport del PSM, que s’integren dins la coalició l’Europa dels Pobles, que encapçala Oriol Junqueras. Els partits que representen el canvi i la il·lusió, enfront de l’immobilisme ultra-conservador de la dreta espanyola i la poca consistència del progressisme que pregona l’esquerra oficial espanyola.

La feina feta fins al dia d’avui no pot quedar en no res. Esquerra ha treballat, amb un sol regidor, per fer del poble de Bunyola un model de referència, de progrés, de benestar i de llibertat pels seus ciutadans. Ara assumim amb la mateixa il·lusió i el mateix compromís que fa dos anys, treballar per tot això, des de Brussel·les, i esperam que tornis a confiar amb nosaltres. És per això que n’Andreu Bujosa és també un dels integrants de la candidatura, juntament amb na Cathy Sweeney, en Ramon Quetgles i na Caterina Canyelles, els quatre representants mallorquins de la llista. Perquè només des d’aquí, des de Bunyola i Sóller, des de Mallorca, podrem defensar els interessos dels bunyolins i sollerics, dels mallorquins. I només des de l’experència de la bona feina, la que feim dia a dia als nostres ajuntaments, al Consell o al Parlament, i amb la motxilla de la il·lusió i l’esperança, podrem anar a Brussel·les, Estrasburg, o a qualsevol altra part del món, a mostrar-nos tal com som i volem ser: un país de gent lliure, que es respecta a sí mateix, a la seva llengua, al seu entorn, a la seva cultura. Un país normal, en definitiva, que parli amb veu pròpia a la Unió Europea.

Em preocupa l’Athletic Club

Em fa pena l’Athletic Club de Bilbao. Té mala peça, mala ferida: ho té pelut, vaja. Fa anys que s’arrossega més que no juga per primera divisió (ara, Liga BBVA, vaja nom doiut), amb l’únic orgull -que tampoc és poc, però que amb això no es passegen barques per la ria- de ser un dels tres equips que no ha baixat mai, encara que de cada vegada li costa més mantenir el rècord. També és la bandera dels jugadors autòctons, però molt em tem que aquesta política no aguantarà vint-i-cinc anys més sense alçar ni la copa del xampany de Nadal. No té bona pinta, no, l’Athletic Club.

Visca el futbol

El canvi significa maduresa, diuen; normalment, això ho diu qui ha patit qualque tipus de metamorfosi: de socialista a ultraliberal, d’independentista a federal, de revolucionari a executiu ben pagat. De qualque manera s’ha de justificar la transformació. ‘És que ara som un tipus madur’. Ah, és clar. Idò res a dir, supòs…

El cas és que en la vida, un pot canviar en quasi tot: de carrera, de casa, de poble, de feina, de classe social, de parella, de partit, d’ideologia, de religió, de mascota, de cotxe, de gelat preferit, de jaqueta, de cara, i fins i tot d’orientació sexual. Però és més difícil de trobar qualcú que canvïi d’equip de futbol, això no canvia. És quelcom passional, irracional, emotiu: si no, no duraria tota la vida, ni l’amor dura tant. No neixes del Barça -jo no hi vaig néixer, ni m’hi varen educar, a ca meva no eren gaire futbolers per no dir gens; per sort, m’enviaren a una bona escola- però quasi segur que moriràs culé.

La crisi dels 24

Demà en faig 24; vint-i-quatre. Tot el bon temps que ha fet aquests darrers dos dies, ara pareix que escampa, i amenaça de ploure, avui i demà, segons les previsions. I a ningú li agrada que faci mal dia pel seu aniversari.

Qui hagi llegit el blog darrerament haurà vist que arribats a aquestes edats, els dubtes m’assalten, a mi i als meus amics: tenim ‘la crisi dels vint-i-quatre’. Els de la trentena o la quarantena potser no ho entendran: qui pot tenir una crisi d’edat als 24 anys? Ben bé no és així, no tenim una crisi d’edat, sinó d’objectius, de referents o de fites. Coincideix en aquesta edat, en la meva generació i de les que m’envolten. No és tampoc una crisi, diria jo, extensible a tothom, a tots els joves nascuts el 85; només als mallorquins, als que fa anys que vàrem sortir de Mallorca per menjar-nos el món a Barcelona i tornar a l’illa a escurar el plat, i ara que tancam un cicle d’estudis i vital, ens demanam si no hem caigut en la rutina, si el món, Barcelona i Mallorca ens ha menjat a nosaltres i ens ha deixat el plat ben escurat.

Dissidents!

Avui se suposa que s’ha de tancar definitivament la coalició de l’Europa dels Pobles, representació de les esquerres nacionals de l’estat espanyol. Esquerra, Aralar, BNG, CHA… Fa trempar la cosa, fins i tot pels que estan una mica desencantats darrerament, i amb tota probabilitat, a partir del juny n’Oriol Junqueras -si no són ell i un altre, alerta- podrà ocupar l’escó a Brussel·les que tots aquests anys ha defensat tan bé l’amic Bernat Joan.

Vidres per tot

Qui no s’ha mirat mai al mirall, un dematí amb una mala ressaca , i en veure’s, s’ha sentit decebut amb ell mateix? Qui, qualque vegada, no s’ha despertat després d’una nit massa llarga, i ha mirat el seu llit amb l’esperança de que no hagués dormit tot sol -i la decepció de comprovar que sí, que havia dormit tot sol)?

D’un poc de tot això va aquesta historieta, Vidres per tot. D’un mal dematí, una mala ressaca, i la voluntat d’un mateix per saber com ha arribat a aquella situació, que sempre és complicada i més si el cap te retrona.

Fa un temps que la gent, amics meus, m’animen a que escrigui qualque cosa; qualque cosa… Idò aquesta n’és la primera prova, un conte curtet. Confïi que agradi tant com, de moment, ha agradat a les persones que ja l’han llegit -i crec que els ha agradat més que no a jo-.

Bon Sant Jordi!

Vidres per tot