La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.